Ja s’acosta la primavera i amb ella les caramelles. Aquest any hi haurà menys assajos, però seran més intensos. De fet, ja ens hi posem a les 5 de la tarda i molts dies els més grans escara salten i brinquen a les 10 de la nit.
Hem fet 4 grups de ball ja que comptem amb nombrosa mainada. Els més petits ballaran “Els esclops d’en Pau”; el grup següent farà “L’indiot” i el “Gegant del pi” de ball de bastons; i els més grandets (o grup de mitjans) ballaran “Els cercolets”, “Els cascavells” i el ball de bastons “Rodó”. Tots aquests balls els assagen les noies del grup de grans. Pel que fa al grup de grans, encara no sabem el nom del ball nou, però farem “Els cascavells” i els bastons seran: “El mixte” i “Ponts”.
Les cançons, aquest any les assagen el Carles Martí i en Josep Garrigó als més petits i als mitjans, que canten “Si fos ocellet” i “Sonen ja les campanetes”. La lletra d’aquesta última cançó és d’en Carles Martí.
Als més grans ens assaja la Raquel Martí, i a més de les cançons ja tradicionals com “Les donzelletes”, “El so de les campanes” i “La sardana”, cantem “Dia de Pasqua”, amb lletra de la mateixa Raquel i la Rut Martí.
El diumenge i dilluns de Pasqua podreu sentir i veure tot aquest repertori per les cases del municipi. A més, el dissabte 10 d’abril, a la tarda, farem la festa de les caramelles, amb jocs per als més petits, trencada de guardioles i sopar per a tots els caramellaires i qui ens vulgui acompanyar.
Pels que no ens podreu veure ballar ni sentir cantar, teniu dues oportunitats més: el diumenge 18 d’abril al matí anirem a l’Aplec de caramelles a Salelles, on també hi participen els pobles d’Aguilar de Segarra i Fonollosa, a més de Salelles i nosaltres. I el diumenge següent, el 25 d’abril, un any més pujarem a Grevalosa a celebrar la festa de Sant Marc.
Després d’aquestes actuacions és possible que, si fem una colla, continuïn els assajos per anar a bastoners, que enguany és el 3 de juliol a Montblanc. Si esteu interessats, estigueu al cas.
També es va parlar en la reunió que es va fer a principi de temporada, que aquest any es volia recuperar l’excursió de caramelles. El lloc proposat va ser Port aventura. En acabar les caramelles, si la guardiola és generosa i no nota la crisi, decidirem la data.
Lurdes Vives
Cançons
Dia de Pasqua
Avui és un dia alegre
perquè Pasqua ja ha arribat
i els caramellaires,
ho sortim a celebrar.
Ja és aquí la primavera
i els ocells surten del niu.
Florida flor, dolç somriure al cor!
Deixem enrere les penes,
dins el camió fem camí.
Ara volen barretines,
davantals i mocadors.
Tot cantant i ballant danses
anem per tots els racons,
amunt i avall fins que el sol se’n va.
Us volem dir moltes gràcies
per tot el que ens oferiu,
ja veiem que no hi ha crisi
i que encara hi ha bon vi.
Desitgem molt bona Pasqua
a tota la gent d’aquí,
salut també i fins l’any que ve.
Sonen ja les campanetes
Lletra de Carles Martí
Sonen ja les campanetes
que la Pasqua ja ha arribat,
afinem les gargamelles
i anem a ballar i cantar.
Tantes setmanes d’assajos
per venir-vos a anunciar
que la foscor ja s’acaba
i la llum resplendirà.
Tres pobles petits ens hem ajuntat
per cantar la Pasqua a tot el veïnat.
Maians, Grevalosa i Castellfollit
que amb salut la Pasqua poguem gaudir.
Així que ens obren la porta
ja saltem tots del camió,
i tot d’una revolada
estem a punt de començar.
Anirem a moltes cases
fins a l’hora de sopar,
i a la plaça de l’església,
on la gent s’hi trobarà.
La fi del camió
Enguany serà el primer any que a caramelles deixarem una de les tradicions de la nostra preuada festa: el desplaçament amb camió.
Durant aquests 30 anys que portem cantant i ballant caramelles, els dies de Pasqua sempre ens hem desplaçat tota la colla dins un camió. Allà hem viscut moments molt divertits i, sense cap mena de dubte, ha sigut una altra cara de les caramelles. Però com totes les coses en aquesta vida, tot té un inici i un final. Nosaltres hem cregut oportú posar el final a aquest mètode de transport. La responsabilitat que recau sobretot en el propietari i conductor del camió és massa elevada com per continuar-la assumint.
Com molt bé va dir algú en el moment de prendre la decisió, hem gaudit durant aquest temps sense haver de lamentar que ningú hagi pres mal. Val més poder acabar així i tenir-ne un molt bon record.
Comptes caramelles 2009
Despeses:
Flors i clavells 134,85
Cel·lofana 13,70
Guardioles 40,36
Mànec per a la tercera bandera 4,50
Camals ball cascavells, 3 rotllanes 787,43
Sant Pere, músics 300,00
Francesc Pons, músic 100,00
Total despeses: 1.380,84
Ingressos:
Guardioles 1.291,07
Total ingressos: 1.291,o7
Pèrdua: 89,77
Comptes de la celebració dels 30 anys de les caramelles
Despeses:
Programes 160,00
Sobres I Segells 47,70
Calendaris 450,00
Uns Dvd 176,00
Fotos Exposició + Cinta Adhesiva 154,70
Revista dels 30 Anys 900,00
Dinar* 704,83
Total despeses: 2.593,23
Ingressos:
Col·laboradors 1.250,00
Tiquets dinar 729,00
Calendaris 820,00
Uns Dvd 175,00
Total Ingressos: 2.974,00
Benefici 380,77
*Dinar:
Carbó 46,40
Enciams I Tomàquets 20,00
Vins Grau 120,30
Comerco 71,00
Vidom 27,60
Dalsa 405,53
Gel 14,00
Total dinar: 704,83
LA VEU DELS BOMBERS
Informeu-vos sobre...
Les revetlles
Consells per evitar possibles accidents amb les fogueres i amb la pirotècnia de les revetlles.
Abans de la revetlla
No feu fogueres enlloc sense tenir l’autorització corresponent. Les fogueres les farem a més de 15 metres de les façanes i els cotxes i mai sota línies elèctriques.
No tireu papers ni teixits a la foguera, l’aire els enlairaria i els podria portar lluny. No s’hi poden llençar ni bidons ni esprais, poden explotar. Si cremeu pneumàtics i plàstics, provocareu molta contaminació.
Heu de comprar els productes pirotècnics als establiments autoritzats.
Als llocs on es facin revetlles cal recollir la roba estesa i els tendals, i tancar portes i finestres. No encengueu cap petard dins les cases.
Les fogueres han de permetre el pas dels vehicles d’emergència. Per no fer malbé el paviment, haurem de posar terra o sorra sota la foguera. Eviteu de fer les fogueres en zones amb vegetació seca o arbrat.
Al començar la revetlla
No encengueu mai cap foguera amb líquids inflamables, us podríeu cremar molt.
No us guardeu petards a les butxaques.
Quan llanceu petards i/o coets
No fiqueu els petards dins de cap totxana o altre recipient. No dispareu els coets en diagonal ni en contra del vent, no els dispareu des de balcons ni patis interiors i useu un llançacoets.
No subjecteu els petards amb les mans. No els poseu a prop de la cara o del cos. Enceneu cada article seguint estrictament les seves instruccions concretes.
No heu de llançar coets a menys de 500 metres de zones boscoses.
Enceneu sempre la metxa per l’extrem, perquè us doni temps d’enretirar-vos. No llanceu mai cap petard contra ningú. Si un petard no s’encén bé, no el toqueu fins al cap de mitja hora i remulleu-lo.
Quan llanceu els petards, vigileu que no hi hagi a la vora líquids inflamables. S’encenen fàcilment i els vapors poden explotar.
No hem de llançar cap coet amb la mà, ni amb la canya trencada, perquè sortirà en una direcció inesperada i pot explotar malament.
No fiqueu mai petards dins de totxanes o ampolles, perquè en explotar fan metralla que pot fer molt mal.
En cas d'emergència, truqueu immediatament al 112 i doneu-los la màxima informació.
M’endinso en el món dels bombers de la Generalitat essent guaita forestal durant sis anys. Diuen que som els ulls dels bombers i que la nostra tasca és primordial. L’essència humanitària que respiro a través de l’emissora i dels vincles familiars i amistosos em comença a cridar l’atenció.
Des de llavors que em mantinc en contacte amb aquest cos. Fa dos estius tinc la sort d’exercir de guaita forestal al punt del Cogulló. Tinc un company de feina que és un meteoròleg i coneixedor del territori excel·lent. Justament és en aquest punt, en un dia d’estiu assolellat, quan s’acosta el vehicle 6.30 del parc de Castellfollit del Boix, en el qual hi van dos bombers voluntaris. Se’m planteja la possibilitat de ser bombera voluntària al parc de bombers voluntaris de Castellfollit del Boix. Antigament ja m’ho havia plantejat. De fet és una de les decisions més positives que han format part de la meva vida. Això comporta una formació intensa. En aquell moment estic en ple estudi a la universitat, i tot i la càrrega d’aquesta i tots els exàmens del curs de bombers voluntaris, l’esforç val molt la pena. Ara mateix se’m passen molts records pel cap d’aquelles pràctiques amb els companys bombers/es voluntaris/es, tant del parc de Castellfollit del Boix com d’altres parcs. La realització d’unes pràctiques al nostre parc es porta a terme gràcies a la implicació i ganes que hi posa en Josep Maria, el cap de parc.
La cosa ja comença a tenir cara i ulls amb les pràctiques als diversos parcs professionals de bombers, ja que et situen a la vida real d’aquesta professió.
Com a estiu inoblidable, el del 2009. Realitzo la campanya d’estiu com a auxiliar forestal. Els focs de l’estiu passat, que per desgràcia n’hi va haver molts, em serveixen per sentir diverses emocions i per despertar diferents maneres d’actuar. Impotència, por i respecte potser són els més grans exponents davant d’alguns focs forestals, però d’altra banda, la sensació de satisfacció, esforç, companyonia, valentia, sentit comú, prudència, seguretat i molts d’altres fan que es recompensi la nostra tasca. Recordo les bones estones al parc, però també les dures guàrdies davant dels focs, ajudant els bombers: anant amunt i avall per la zona del foc, portant motxilles, llençant i recollint mànegues, estar davant del foc durant hores i hores, inclòs passar la nit fins al moment esperat de veure els companys que vénen a fer-te el relleu.
Ara per ara els meus records més especials són les primeres sortides als diferents focs forestals com a auxiliar forestal, la primera sortida com a bombera voluntària aspirant, però la millor és la primera guàrdia i la primera sortida com a bombera voluntària de secció activa amb el personal EPI (equip de protecció individual). És aquí on m’adono que comença una altra i nova etapa per poder aprendre encara més de les persones amb més experiència en la tasca dels bombers, per poder trobar les actuacions més encertades davant cada servei que realitzem, amb més seguretat, autonomia i decisió.
Per últim i no el menys important, dir que em sento afortunada de formar part de la plantilla femenina d’un parc de bombers voluntaris, on contínuament amb els companys ens demostrem valors d’igualtat, respecte, comprensió i molts d’altres que ajuden a fer que es respiri un esperit actiu i vocacional en la nostra tasca.
Montserrat Serral
BV del Parc de Castellfollit del Boix
Serveis dels bombers de Castellfollit:
Durant el mes d’octubre el parc va obrir 17 dies i es van realitzar els següents serveis:
Recerques: 3
Cobrir altres parcs: 2
Simulacres: 1
Pràctiques: 11
Focs forestals: 1
Falses alarmes de foc forestal: 1
Accidents de trànsit: 1
Durant el mes de novembre el parc va obrir 10 dies i es van realitzar els següents serveis:
Recerques: 1
Cobrir altres parcs: 4
Pràctiques: 8
Focs forestals: 2
Accidents de trànsit: 1
Altres sortides: 1
Durant el mes de desembre el parc va obrir 14 dies i es van realitzar els següents serveis:
Cobrir altres parcs: 6
Pràctiques: 4
Accidents de trànsit: 1
Parc de Bombers Voluntaris de Castellfollit del Boix
LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE DOMÈSTICA
A diari els diferents mitjans de comunicació es fan ressò de notícies sobre la violència de gènere domèstica. És un dels principals problemes del nostre país i en els últims temps va en augment.
Cada dia més dones prenen consciència que cal denunciar l'agressor des de bon principi, però el cert és que en la pràctica cap maltractador compleix la llei d'allunyament. Són moltes les dones amenaçades que necessiten protecció arreu de tot l'estat espanyol. El problema radica sobretot en què la llei de violència domèstica és poc efectiva respecte a l'apartat de protecció.
Per aquest motiu, és del tot necessari prendre mesures adequades per tal d'establir una normativa del tot correcta i més eficaç.
Sens cap dubte que el millor antídot per aquest problema es basa en l'educació envers les futures generacions: ensenyar a no discriminar cap persona en relació al gènere.
Diuen que les paraules escrites, en certa manera, esdevenen llum i força. Permeteu-me que mitjançant aquest escrit faci un petit homenatge a totes les víctimes de la violència de gènere d'arreu de tot l'estat espanyol.
Carta oberta a les víctimes de la violència de gènere
Heu esdevingut víctimes innocents de la violència de gènere per a preservar molt dignament la vostra llibertat.
Vosaltres cercàveu petits anhels d'esperança, nous camins de comprensió, però malauradament només vàreu trobar cadenes d'angoixa i frustració.
Cercàveu, en un desert, un nou clam enmig d'una gran tempesta. Tan sols una paraula vostra esdevenia un punyal d'acer totalment mortífer.
Ara una nova llum us espera darrere de l'horitzó. No hi resta cap més agonia.
Però no ho dubteu. Seguirem lluitant contra tots aquells que us han fet callar les vostres veus per sempre més.
Seguirem lluitant contra tots aquells que en un dia gris us varen arrabassar el vostre alè.
M. Àngels Oliva
RESPECTE, CENSURA I MATERIALS SENSIBLES
Vagi per endavant que el que aquí escric és únicament i exclusiva la meva opinió personal i no pas la pensa corporativa de la revista Casma.
A la nostra revista hi apareixen afortunadament moltes i variades seccions que van des del més o menys oficial noticiari fins als apartats de lleure i humor, passant pels articles d’opinió i els consells per conrear l’hortet. Tot hi cap.
Aquest pluralisme, que a cops esdevé un barregim-barrejam, penso que és positiu perquè reflecteix la personalitat de tot el municipi, de les persones que hi vivim i la dels que, de tant en tant, també hi col·laboren traient-hi el nas.
Hom pot constatar que només generen polèmica els articles d’opinió i potser el fet de fer servir gairebé en exclusiva la llengua catalana.
Les polèmiques sorgeixen quan es toquen temes sensibles per a uns o altres i per tant fereixen susceptibilitats d’idees, de creences, de maneres de fer i/o de pensar. Quan això passa les polèmiques que es generen difícilment són enriquidores per a ningú ja que només generen divergències i “mals rotllos” dins els corrents de pensament que tota comunitat té. Donem-nos compte de la infructuositat d’intentar convèncer algú per tal que canviï, o tan sols modifiqui, les seves creences polítiques, religioses, socials, mediambientals, etcètera.
A partir d’aquest fet, penso que estaria bé que cada un de nosaltres fos conscient del respecte que ens han de merèixer les diverses creences, en la seguretat que sempre són ben intencionades malgrat estar-hi, o no, d’acord.
Poso uns exemples per tal d’il·lustrar el que vull manifestar: de què em serviria a mi, ateu respectuós declarat, intentar convèncer un cristià fervent o un musulmà estricte o un jueu convençut que la “seva” veritat no “és” la correcta? Tampoc a ells els servirà de gran cosa intentar convèncer-me a mi del contrari. Què en trauríem d’entrar en aquesta mena de polèmiques? La resposta és ben senzilla: res!
Tampoc és efectiu carregar-se sistemàticament un sistema educatiu, els laboratoris farmacèutics o certs ideals polítics i, fins i tot, xenòfobs perquè els qui ho defensen difícilment es senten predisposats a modificar-ne el seu tarannà. Només seria vàlida l’exposició d’aquests corrents ideològics per tal de donar informació als que encara no han optat clarament per una postura determinada, i aquest fet també s’ha de tenir en compte.
A partir d’aquí penso que ens hem de plantejar les coses d’una altra manera, amb respecte mutu, sense envair territoris ideològics. Arribats a aquí podríem establir un axioma: “Cal no passar-nos de la ratlla” i, és clar, un contra axioma: “On és la ratlla?”
Doncs bé, jo penso que la ratlla l’hem d’establir tots i cada un de nosaltres perquè el que per a uns pot ser una simple opinió pot ferir la sensibilitat d’altri que tingui la pell més fina o que simplement ho consideri una ofensa. Però el terme “ofensa” és tan subjectiu que, moltes vegades, es converteix en imprevisible.
Anem a pams... Tan ofensiu pot resultar per a un catòlic el simple dubte de l’existència dels dogmes, com per a un ateu el fet que li fessin proselitisme de qualsevol religió monoteista o no, perquè ho pot considerar un atemptat a la ciència coneguda en l’actualitat (científicament és inacceptable la transfiguració, per exemple).
Per què no intentem tots plegats no ficar-nos el dit a l’ull mútuament i al mateix temps procurar ser una mica més impermeables a les susceptibilitats?
Per què no intentem creure tots plegats que “l’altre” es mereix un respecte?
Podria fer més suggeriments però em semblen innecessaris. La cosa és més simple que tot això, només es tracta de fer servir el magí a l’hora d’escriure segons què i també a l’hora de llegir-ho, és clar.
El que és segur és que no sóc gens partidari d’establir cap mena de censura a l’hora de publicar un article, excepció feta de les coses que manifestament siguin insultants, vexatòries o lesives per a algú. L’única censura vàlida per a mi és l’auto-censura.
Ramon Roca
CONEIXEM CASTELLFOLLIT?
Sant Pere de Castellfollit: la capella gòtica i el retaule barroc
En el número anterior vàrem presentar l’estructura de l’església de Sant Pere, des de la seva construcció fins a l’actualitat. Ara parlarem de la capella on actualment hi ha l’altar i del retaule barroc, que va ser excavada i tots dos restaurats el 1985 per membres del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.
La capella gòtica (s. XVII)
Ja vàrem explicar en el Casma anterior que el 1633 l’església de Sant Pere pateix una gran transformació i que se li canvia el sentit d’est-oest a nord-sud com és en l’actualitat, i s’edifica la capella on ara hi ha l’altar. Aquesta capella s’edifica amb les tendències arquitectòniques de l’època: el gòtic.
La capella està situada sobre la façana nord de l’edifici romànic, i està formada per una nau rectangular coberta amb una volta de mig punt, d’estil gòtic tardà, en la qual s’hi col·loquen les nervadures de guix i diverses claus de volta policromades. La coberta, amb teula àrab, és de dues vessants acabada amb un carenar de pedres. Les parets exteriors són fetes de carreus petits i poc treballats, rejuntats amb morter de calç, el qual impedeix l’entrada d’humitats cap a l’interior, enlluït amb guix i pintat. El tancament situat darrere l’altar separa l’espai destinat a sagristia que disposa d’un cel ras de rajoles i nervadures per sota de la volta estructural de la coberta.
Aquesta capella sembla que es va construir en el mateix lloc on anteriorment (època romana) n’hi havia construïda una de més reduïda que es va descobrir durant les excavacions.
En els treballs d’excavació al subsòl es van trobar les trinxeres de fonamentació dels murs i uns estrats de reompliment molt potents. Es van localitzar indicis del presbiteri i també el paviment original i el sòcol, que era de rajoles vidrades bicolors.
Una dada important és l’aparició de diversos fragments de ceràmica ibèrica i de vernís en nombrosos estrats de tots els sectors; evidentment, fora de context.
La troballa més destacable de les excavacions va ser la necròpoli de cistes que aparegué a l’excavar el subsòl de l’actual capella, que es troben al costat d’un mur romànic que tancava originalment el temple. Aquests enterraments estaven coberts de lloses i es poden datar entre els segles XII i XIII.
L’estudi antropològic dels difunts, realitzat a 5 esquelets infantils, un d’ells nadó, un jove i 21 o 23 adults, ha pogut observar que es tractava, en general, d’individus amb una alçada de mitjana en els homes de 1,70m i de 1,55/1,64m en les dones. El sexe es va determinar en vuit casos: 3 femenins i 5 masculins; en la resta dels individus era indeterminable. Apareixen alguns caràcters patològics com fractures òssies amb consolidació defectuosa, processos artrítics aguts, càries, etc. Unes 5 tombes contenen restes d’altres inhumats a més del titular, especialment les dels infants, que només dos tenen sepulcre propi.
Cal destacar que aquestes restes de la necròpolis es poden visitar gràcies a l’accés soterrat que s’hi va fer des de la sagristia, una actuació no gaire freqüent per desgràcia.
El retaule barroc
La capella gòtica és presidida per un gran retaule de fusta policromada que cobreix tot el frontal.
El procés de restauració del retaule va comportar tres actuacions ben diferenciades: en primer lloc, el desmuntatge i neteja de l’estructura de fusta i el posterior muntatge amb la reproducció i reposició de peces escultòriques que hi mancaven i altres elements de suport; en segon lloc, la restauració de les superfícies daurades; i finalment, la restauració total de les parts policromades.
El retaule que actualment es pot observar a l’església de Sant Pere es divideix en cinc cossos verticals disposats simètricament. Al central s’hi adossen obliquament els altres cossos laterals, seguint una disposició característica del primer barroc català. En sentit horitzontal, el retaule, a més, està organitzat en tres registres. L’inferior, del qual han desaparegut molts elements, fa de sotabanc del cos principal, i conté als extrems laterals dues taules pintades amb les figures de sant Pere (a la dreta) i sant Pau (a l’esquerra), que alhora fan la funció de portes d’accés a la sagristia. Alguns dels elements d’aquest registre es troben exposats en l’actualitat a la capella de santa Maria ja que en el moment de la restauració, i ja que en faltaven unes quantes per completar el retaule, es va creure més convenient restaurar-lo amb altres peces de fusta que es veu clarament que no pertanyen al retaule original, però que donen una simetria i un acabament al conjunt. Les parts del retaule que es troben a santa Maria són sobretot relleus de la vida de Jesús: el naixement, el bateig, etc.
Els registres centrals i superior estan subdividits per parelles de pilastres i columnes d’ordre corinti, coronats per arquitraus, frisos i cornises d’inspiració clàssica que contenen imatges i relleus escultòrics. Algunes d’aquestes imatges, sobretot les del registre del mig, no pertanyen al retaule barroc, tot i que sí que són de la mateixa època. En molts casos eren imatges que estaven en altres petits altars de la mateixa església. Actualment hi destaquen, i són originàries, les escultures de sant Pere, al centre del retaule, que és el patró de l’església i del poble, i la de sant Isidre, patró dels pagesos, damunt de la porta esquerra.
La simbologia d’aquest altar és la mateixa que en totes les esglésies: el més terrenal es troba a baix, i com més amunt, més diví, ja que estem més propers al cel. Al centre del retaule i a dalt de tot, hi ha representat Déu, la imatge de Déu amb els dos dits de la mà dreta estirats i junts. Pel que fa als rosetons del sostre, el del centre també simbolitza Déu amb la mateixa imatge.
Sota la imatge de Déu, al retaule, hi ha Jesús crucificat (el símbol del pas de la Terra al cel, de la resurrecció). Per sota hi ha els sants, homes del poble, de la Terra que han passat al cel. I a baix de tot, el més terrenal se simbolitza amb la vida de Jesús com a home, amb passatges de la Terra: bateig, adoració dels mags, el calvari, etc.
En aquesta església també hi havia hagut un retaule a l’altar de la Mare de Déu del Roser. Segons informacions trobades, aquest altar era molt ric i fou pintat i daurat el 1929 pel napolità Andreu Pavònico, resident a Igualada. També hi havia un quadre de sant Fèlix de Cantalici, del mateix temps i probablement del mateix autor. Actualment del quadre ni del retaule no en queda res.
Lurdes Vives
SENSACIONS I VIATGES
Tànger, de pel·lícula...
M’agrada molt viatjar, molt. Conèixer, aprendre i veure coses noves. Però com tot hi ha coses no tan agradables: les fronteres, les duanes, la burocràcia, etc. Si a més hi barregem un port que uneix Europa i Àfrica, el còctel és terrible.
No m’agrada escriure en calent; arribar a casa i reflexionar sobre el que s’ha viscut i vist és més correcte. Vaig arribar a Tànger per sortir del Marroc ahir al migdia, va durar tota la tarda i nit. El migdia d’avui he sortit (19 hores). Ja fa molts anys que visito aquest bonic país, des de l’any 90. La seva frontera és el preu que s’ha de pagar per poder-lo gaudir, o bé s’hi pot arribar amb avió i tot resulta més fàcil. Però considero visitar-lo a fons, anar amb un vehicle una mica preparat per arribar als racons bonics i remots que té el país.
Tànger és el port per on passen la majoria de passatgers i sobretot de mercaderies per entrar i sortir del continent africà. És on el món que sobreviu i el món del benestar s’ajunten, xoquen i conviuen. La misèria, la corrupció i l’abús dels funcionaris, policies i aparcadors és part del sistema. De tots és sabut que hi ha nens i no tan nens que viuen al port i que tenen per objectiu l’altra banda de l’estret i que les mesures per evitar que això passi han anat canviant i adaptant-se a les circumstàncies. El 2005, tornant amb un camió, em van trobar 2 nens penjats sota el camió. La meva sorpresa i espant va ser com podien haver fet tots aquells quilòmetres penjats entre el xassís del vehicle. Com sempre la comunitat europea s’ha mogut: és clar que des dels despatxos de Brussel·les hi han enviat diners i mesures perquè això no passi. Diners que van a la butxaca dels corruptes i mesures que serveixen encara més per extorsionar tots els viatgers. Per exemple, l’escàner de vehicles: més d’un milió d’euros que no serveix de res ja que metres després de l’escàner es poden veure els nens saltant els murs i posant-se sota els camions. Ara, això sí, amb propina avances uns llocs a la cua!!
Fent temps a l’espera del meu torn per passar l’escàner (com a bon català em costa deixar anar la plata), observo l’espectacle: hi ha corredisses dels vailets entre les garrotades dels guardes i les mossegades dels gossos. Faig conversa amb un dels guardes policia, que escopint al terra s’enorgulleix de tenir els millors gossos del port: “No se n’escapa ni un, faig parar el motor del camió i envio els gossos a sota… Surten com rates”. Vaig sentir fàstic i no per ell o per la saliva que va esquitxar el terra si no per la meva o nostra complicitat amb la feina que feia aquell energumen; pel fet que nosaltres, des d’Europa, paguem l’escàner, els guardes i els policies... Em va fer sentir malament.
Després de passar per cada taquilla esquitxant diners i pagant cafès de 10 euros vaig embarcar, de negre nit, plovent, encara pensant. A l’arribar a Algesires, plovia i molt. Em vaig esperar darrere d’un camió per passar l’últim control de la guàrdia civil. Més gossos, que van lladrar el camió del meu davant. Un guàrdia civil es va ajupir on els gossos marcaven i d’una tibada d’entre els eixos del darrere va fer baixar un nen. Xop d’aigua i d’oli es posà a plorar a llàgrima viva, just davant meu. Per poc no ho aconseguí.
Vaig marxar tocat i trist, igual que quan un surt del cinema de veure una pel·lícula bona. Amb una GRAN diferència: al cinema quan agafes el cotxe al pàrquing et dius: “Collons, és una pel·lícula!!”. Al port de Tànger... és real.
Moi Torrallardona
