Pàgina 2:
Editorial
Treballar...?
Sí que estem arreglats, ja que cada vegada que mirem les notícies, ja sigui per la televisió o pel TDT (si estem de sort de veure-la), o en tot cas les escoltem per la ràdio, o llegim els diaris, i per què no, per internet, ens ho pinten més malament. Crisi, crisi i més crisi, que les administracions estan escurades i que moltes empreses estan plegant o canvien de lloc.
Tot plegat dóna la sensació de viure un malson. Mentre uns pensen en la independència, els altres pensen en el finançament ridícul que tenim si el comparem amb els impostos que es recapten a Catalunya, i uns altres es distreuen amb el futbol que interessa a la majoria. Només falta que posem pel mig l’aprovació de l’Estatut per part d’un Tribunal Constitucional, quan aquest ha estat aprovat pel poble i pel Parlament de Catalunya. Ara resultarà que 10 persones són capaces de capgirar el futur de Catalunya. Com més coses ens passen, menys som capaços de reaccionar perquè els catalans som d’un tarannà especial que ha anat bé durant uns anys. Potser haurem d’evolucionar i canviar aquest fer.
Això fa que estiguem molt de temps distrets i només pensem en el que va succeint dia a dia i ens oblidem de la veritat: la veritat és que hi ha molta gent sense feina, gent que potser està cobrant de l’atur, però que segurament se’ls acabarà aviat; gent que pot començar a viure amb dificultats.
Però d’altra banda sents que la gent segons en què no vol treballar. Tenim l’exemple de recollir fruita a Lleida, que només s’hi va presentar un divuit per cent dels aturats als quals se’ls va proposar; o simplement llocs de neteja, que és pràcticament impossible trobar algú.
Un dels Plans E que el Govern està a punt d’iniciar té una durada de sis mesos amb un sou correcte i destinen, de les vuit hores de treball diàries, dues a formació. Queden cinc hores i mitja efectives de treball, però no ens ho perdem, a la majoria de la gent a qui se li ha ofert aquesta feina ha dit que no.
Potser dins els plans de formació el que més ens convé és la cultura del treball o potser no, potser és que els que treballem estem equivocats!
Celestí Rius
Editorial
Treballar...?
Sí que estem arreglats, ja que cada vegada que mirem les notícies, ja sigui per la televisió o pel TDT (si estem de sort de veure-la), o en tot cas les escoltem per la ràdio, o llegim els diaris, i per què no, per internet, ens ho pinten més malament. Crisi, crisi i més crisi, que les administracions estan escurades i que moltes empreses estan plegant o canvien de lloc.
Tot plegat dóna la sensació de viure un malson. Mentre uns pensen en la independència, els altres pensen en el finançament ridícul que tenim si el comparem amb els impostos que es recapten a Catalunya, i uns altres es distreuen amb el futbol que interessa a la majoria. Només falta que posem pel mig l’aprovació de l’Estatut per part d’un Tribunal Constitucional, quan aquest ha estat aprovat pel poble i pel Parlament de Catalunya. Ara resultarà que 10 persones són capaces de capgirar el futur de Catalunya. Com més coses ens passen, menys som capaços de reaccionar perquè els catalans som d’un tarannà especial que ha anat bé durant uns anys. Potser haurem d’evolucionar i canviar aquest fer.
Això fa que estiguem molt de temps distrets i només pensem en el que va succeint dia a dia i ens oblidem de la veritat: la veritat és que hi ha molta gent sense feina, gent que potser està cobrant de l’atur, però que segurament se’ls acabarà aviat; gent que pot començar a viure amb dificultats.
Però d’altra banda sents que la gent segons en què no vol treballar. Tenim l’exemple de recollir fruita a Lleida, que només s’hi va presentar un divuit per cent dels aturats als quals se’ls va proposar; o simplement llocs de neteja, que és pràcticament impossible trobar algú.
Un dels Plans E que el Govern està a punt d’iniciar té una durada de sis mesos amb un sou correcte i destinen, de les vuit hores de treball diàries, dues a formació. Queden cinc hores i mitja efectives de treball, però no ens ho perdem, a la majoria de la gent a qui se li ha ofert aquesta feina ha dit que no.
Potser dins els plans de formació el que més ens convé és la cultura del treball o potser no, potser és que els que treballem estem equivocats!
Celestí Rius
Pàgina 3:
Noticiari
Noticiari
Festes majors
L’abril i maig han anat carregats de festes als nostres pobles, fem-ne un repàs.
L’abril i maig han anat carregats de festes als nostres pobles, fem-ne un repàs.
El 25 d’abril es celebrava Sant Marc a Grevalosa. A la una hi va haver la missa i després van actuar els caramellaires i es va donar el panet i els clavells. Seguidament es va fer una paella per a tothom. El temps va acompanyar just fins a l’hora de la sobretaula, quan la pluja va arribar.
El cap de setmana següent, 1 i 2 de maig, va ser el torn de la festa major de Castellfollit. Dissabte a la tarda hi va haver activitats per als més menuts, després els actes van continuar a la nit amb el sopar bufet amb un menú de gourmet i un animat ball. El diumenge l’acte més destacat va ser la missa amb el tradicional repartiment del panet i el vermut. A la tarda hi va haver bingo.
Quinze dies més tard, el 15 i 16 de maig, va ser el torn de la festa major de Maians. Els actes començaren el dissabte a la tarda amb jocs per a la mainada i després, a la nit, hi hagué un suculent sopar que acabà amb un animat ball. El diumenge la missa havia de ser a les 12h, però fins una hora més tard no va venir el mossèn. Per tant, abans la Coral Flor de Boix va fer el concert i després, per fer més curta l’espera, el Moisès Martí va improvisar un concert de violoncel. A la tarda es va retransmetre el partit de futbol de final de lliga amb algunes incidències per visualitzar-lo.
Cal felicitar a totes les persones que de manera totalment desinteressada fan possible que aquestes festes tirin endavant.
Pàgina 4:
Jornada d’ADF
El dia 22 de maig a les 15 h va començar la jornada d’aquest any de l’ADF amb la visita a un bosc després de l’aclarida i a una pila d’estella. A les 18 h, una trentena de persones van anar a visitar la instal·lació de la caldera de biomassa situada al recinte escolar de Castellfollit del Boix i a les 19 h es va celebrar l’assemblea ordinària a l’Ajuntament.
Entre d’altres temes tractats, es va parlar del carnet identificatiu com a membre d’una ADF que emet el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, que és per a totes les ADF igual i del qual existeixen dues modalitats: el carnet verd (identificatiu com a membre) i el carnet groc (més específic per actuar). Ambdós carnets es poden tramitar a l’Ajuntament.
Jornada d’ADF
El dia 22 de maig a les 15 h va començar la jornada d’aquest any de l’ADF amb la visita a un bosc després de l’aclarida i a una pila d’estella. A les 18 h, una trentena de persones van anar a visitar la instal·lació de la caldera de biomassa situada al recinte escolar de Castellfollit del Boix i a les 19 h es va celebrar l’assemblea ordinària a l’Ajuntament.
Entre d’altres temes tractats, es va parlar del carnet identificatiu com a membre d’una ADF que emet el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, que és per a totes les ADF igual i del qual existeixen dues modalitats: el carnet verd (identificatiu com a membre) i el carnet groc (més específic per actuar). Ambdós carnets es poden tramitar a l’Ajuntament.Festa de la Gent Gran
El passat diumenge 6 de juny, al centre de Castellfollit, es va celebrar la festa dedicada a la gent de més edat del nostre municipi. Unes 130 persones, entre avis i àvies, acompanyants i organitzadors, es van ajuntar per dinar. Abans, a la una del migdia a Sant Pere, s’havia celebrat una missa per a la diada. Després del dinar, la Coral Flor de Boix va oferir un concert amb peces ben conegudes per tothom com “Paraules d’amor”, “La gavina” o “Ningú no comprèn ningú” entre altres. Les diverses peces musicals anaren acompanyades de poesies. El toc més graciós es va produir amb la repetició de l’última peça del concert, una animada cançó brasilera, on va pujar a cantar amb la coral el Ramon Roca.
L’estella és protagonista
El dia 4 de juny en Joan Barril va entrevistar el Josep Rius (president de les ADF del Bages) per parlar del tema de l’estella per a fer-ne biomassa dins el programa de ràdio “El cafè de la república”. En Josep va explicar, entre altres coses, que la biomassa es fa servir com a combustible de calefaccions, i va esmentar la de les escoles de Castellfollit i també la de la nova presó de Sant Joan de Vilatorrada. Com a dades, va anomenar que el consum de la calefacció de l’escola de Castellfollit s’ha reduït econòmicament en gairebé un 50% emprant aquest sistema.
I parlant de l’estella i de l’aprofitament de la massa forestal dels boscos, a principis de juny varen pujar els de TV3 amb la intenció de gravar un documental sobre aquest tema. Un dia varen filmar el funcionament de la caldera i un altre dia tot el procés de la formació de l’estella, des de l’arbre fins que ja pot utilitzar-se com a biocombustible. També varen entrevistar, entre altres persones, el Josep Rius i el Josep Serrano. Aquest documental s’emetrà en el programa “30 minuts” i la data encara està per determinar.
Pàgina 5:
Festa dels Jumpis
Les escoles dels nostres pobles van celebrar el final de curs el dia 12 de juny amb una festa al Centre de Castellfollit. Ells mateixos ens expliquen el que varen fer:
Hola, Jumpis!
Per segon any consecutiu, tota la família dels Jumpis s’ha tornat a trobar. Pares, mares, nens, amics, monitores… TOTS SÓM JUMPIS!
Aquest any vàrem fer jocs al matí a càrrec del jovent del poble. Per dinar, mongetes amb botifarra i cansalada i, de postres, un especial jumpijama. Havent dinat, els nens de l’escola de Castellfollit ens varen cantar i ensenyar com saltaven a corda, i després el Sr. Miquel ens va fer riure i ballar a xics i grans.
Per acabar, gran xocolatada.
Donem les gràcies a tothom qui de forma voluntària, d’una manera o altra, va ajudar a fer possible la festa.
L’AMPA Jumpi Jampi us desitja molt bon estiu!
Concert a Sant Pere
El passat dissabte 19 de juny a les 18:30 h, unes 150 persones van assistir a l’església de Sant Pere al concert de música medieval a càrrec del grup “A Chantar”. Aquest grup va fer reviure els sons de la música instrumental i els cants que sonaven entre els segles XIII i XV a Catalunya. Abans del concert es va fer una visita guiada a la part romànica de l’església a càrrec de l’arquitecte Jaume Moya.La iniciativa estava organitzada pels Amics de l’Art Romànic del Bages. Aquest concert era l’últim de quatre programats en el Cicle de Concerts a Temples Romànics aplegats sota el nom: Música i Romànic.
Revetlla de Sant Joan
El 23 de juny al voltant de les 7 de la tarda, es va pujar la flama des de cal Farré cap a Castellfollit amb la ja tradicional cursa de relleus. En arribar al poble hi va haver berenar per a tots els participants. A les 9 del vespre, a la pista, es va sopar. El menú era cigrons amb botifarra. Seguidament hi va haver ball i petards fins a la matinada.
Torneig de ping-pong
Els passats dies 27 i 28 de juny es va organitzar un torneig de tennis taula. El grup dels grans va jugar el dia 27 i hi van participar: Arnau Freixa, Josep Prat, Joan Pons, Jordi Masachs, Moisès Martí, Carles Martí i Albert Masachs.
Aquest grup va disputar una lligueta i seguidament una eliminatòria, en la qual hi va haver una final molt interessant entre el Carles i el Jordi.
Pàgina 6:
El grup dels petits va jugar el dia 28 i hi van participar els següents jugadors: David Martí, Ester Martí, Enric Margarit, Arnau Gassó i Elisabet Martí.
En aquest grup també es va fer una mena de lligueta, però sense eliminatòries; tots els participants van jugar entre ells i el guanyador va ser el David Martí.
El torneig es va celebrar al garatge del local dels bombers i es va fer servir la seva taula, juntament amb la taula d’un dels participants, l’Arnau Gassó. Gràcies a tots els que hi van col·laborar i a tots els participants.
Tornejos de futbol
El dia 22 de maig es va fer un torneig de futbol entre els equips de l’Anoia i de Castellfollit del Boix a la pista poliesportiva de Castellfollit. El resultat final va ser favorable als locals.
El 30 de juny, i a la mateixa pista de Castellfollit, es va disputar un altre partit de futbol, en aquest cas femení, entre els equips d’Òdena i de Castellfollit. El partit també el va guanyar l’equip local i per golejada (8 a 1). Cal esmentar que aquest partit estava previst per al dia 28 de juny, però es va haver d’ajornar per la pluja.
Camió nou al parc de bombers
El passat 29 de juny es va substituir el camió del parc de bombers per un de més modern. El vehicle actual és un Iveco i prové del Parc de Bombers de Calaf.
Curs de ioga i de risoteràpia
Els dimecres del mes de juliol a l'Ajuntament s'ha començat un curs de ioga de 9 a 10 del matí. Tot seguit, de 10 a 12 hores, s'imparteix un curs de risoteràpia. Les dues activitats les organitza l'Ajuntament i són gratuïtes.
Carros i cavalls a Maians
El diumenge dia 27 de juny es va celebrar a Maians la Ruta del Cava organitzada pel Club d'Enganxes i Equitació de Catalunya. Aquesta entitat organitza 3 o 4 rutes a l'any per diferents contrades, i aquesta la van fer sortir de Maians (on van esmorzar), van anar cap al Rossinyol, Permanyer i van retornar a Maians, on van dinar al Centre. La ruta la van fer uns 28 carruatges i 5 o 6 persones muntades a cavall.Casma per Internet
A partir d'aquest mes de juliol, el Casma ja es pot veure per Internet. Això és una realitat gràcies a un blog que s'està creant per poder consultar el Casma a la xarxa. L'adreça per entrar-hi és: http://casma-revista.blogspot.com/
Pàgina 7:
En aquests moments s'hi pot consultar el número 110, corresponent al mes de març de 2010, i s'hi preveu penjar el 111, de juliol, ben aviat.
Com que la nostra experiència és limitada pot ser que trobeu algun problema d'ordre ja que el Casma està partit en quatre parts, i la seqüència no és la correcta.
Naixements
El 4 de març va néixer el Ton Fraile Just, fill del Marc i l'Anna de cal Perdut de Castellfollit.
El 22 de març va néixer la Rut Torrallardona Vall, filla del Marc i l'Anna de can Torravall de Castellfollit.
El 26 de març va néixer el Toni Font Puigrodon, fill del Ramón Antonio i la M. Alba de ca l'Isidre de Grevalosa.
El dia 11 de juny va néixer l'Ian Casals Gutiérrez, fill de l'Òscar i la Maribel de Canyelles 24 de Castellfollit.
Felicitats als pares i familiars, i salut i sort als nounats.
Defuncions
El dia 3 de març va morir l'Edelmiro Real Garcés que vivia a Sant Joan de Vilatorrada, però feia molts anys que tenia segona residència a la casa del Raval de Castellfollit.
El dia 23 de març va morir la Maria Daban Masferrer, que vivia a Sant Salvador de Guardiola i era la mare de la Matilde de cal Vila.
El 6 d'abril va morir en Rosendo Masfarrer Graells, de cal Tinet de Castellfollit, a l'edat de 87 anys.
La Maria Oller Pujol, de cal Celdoni, va deixar-nos el passat dia 7 d’abril de 2010 a l'edat de 96 anys. Actualment vivia a Manresa.
La Mercè Prat Prat, descendent de cal Lleonard, va morir el 2 de juliol.
El dia 12 de juliol va morir l'Adela Oller Font, de cal Ton de Canyelles, a l'edat de 93 anys.
Des de la redacció del Casma volem fer arribar el més sentit condol a les famílies.
Agenda
Dissabte 24 de juliol: revetlla d’estiu a Maians
Diumenge 25 de juliol: festa del Clot del Grau; missa a les 13 h i després aperitiu per a tothom i la tradicional rifa amb el conill porquí.
Diumenge 1 d'agost: cursa BTT ANBASO (grans)
28 i 29 d’agost i 4 i 5 de setembre: festa major de Castellfollit
Diumenge 4 de setembre: cursa BTT ANBASO (petits)
Dissabte 11 de setembre: diada al Cogulló
Pàgina 8:
Llar d’infants “Els Gínjols”
Us puc assegurar que tinc el més ferm propòsit de fer un escrit alegre, positiu i que encoratgi els seus protagonistes a seguir el seu camí per ser, per sobre de tot, persones lliures i felices.
Ens toca, com cada any per aquestes dates, acomiadar els alumnes de P2. Al setembre ja "seran dels grans" i començaran a l'escola del costat que, tot i que administrativament no té res a veure amb nosaltres, des de la Llar d'Infants la veiem com una continuació de la nostra per tot el que fem junts i per la intenció que tenim tant els uns com els altres que els infants s'hi sentin acollits, respectats i valorats. Jo així ho sento i així ho dic. Sempre hi ha qui per la raó que sigui i amb tot el dret, evidentment, decideix anar a una altra escola. Aquest costa més d'acomiadar, però saps que un dia o altre te'l trobaràs i, sempre des de l'ombra, li aniràs seguint les passes.
Aquest curs marxen l'Ona, l'Alba, l'Ariadna, el Nil, l'Eloi i la Jana. Un grup de 6 nens que han estat meravellosos i súper especials per a mi. Cadascun d'ells amb la seva pròpia personalitat ha omplert un trosset de la vida dels que treballem a la Llar d'Infants. L'Ona, extracarinyosa i molt presumida, però forta i "canyera" com la que més. Quantes vegades m'ha donat un cop de mà! L'Alba ho viu tot "a tope" i de passada t'ho fa viure a tu també. Les seves abraçades em carreguen les piles. L'Ariadna, dolça i poc amant dels conflictes, amb un somriure captivador. De vegades només donant-nos la mà ens hem dit un munt de coses. El Nil, energia en estat pur, però alhora prudent i reflexiu. I ell ho sap: "guapíssim". L'Eloi, el més tossut, però sap dir "t'estimo" tant amb la veu com amb la mirada de la manera més dolça i de vegades d'això, no tothom en sap. I la Jana, la més petita d'edat, però la seva intel·ligència i astúcia fan que mai es quedi enrere. És la meva caraguapa.
I començarà un nou curs amb la Bruna, el Jordi i el Martí i nous alumnes que també els trobaré preciosos i encantadors i de qui també un dia em costarà acomiadar-me'n. Però ho faré amb el millor dels meus somriures, agraint a la vida i als pares i mares d'aquestes criatures l'oportunitat de compartir tot això amb ells.
De debò, gràcies!
Isa
Pàgina 9:
Escola de Castellfollit
Les emergències a l’escola
El passat 22 de març, a l’Escola Coll de Gossem vàrem fer un simulacre d’evacuació conjuntament amb Protecció Civil de Manresa, els Mossos d’Esquadra i els Bombers Voluntaris de Castellfollit del Boix. Va ser un dia molt divertit i emocionant per a tots.
Volem agrair molt la col·laboració de tots els participants i, especialment, dels nostres bombers.
Gràcies.
A l’escola hem treballat les emergències i hem jugat a fer veure que hi havia un incendi.
Les mestres diuen que juguem per, si algun cop ens passa, que sapiguem reaccionar sense posar-nos nerviosos. Hem après a sortir de l’escola de forma ordenada: uns nens eren els encarregats d’abaixar les persianes, uns altres de fer d’escombres (acompanyaven els més petits perquè cap nen o nena es quedés enrere). Tots hi hem col·laborat. I els bombers i els mossos d’esquadra també han vingut a jugar.
Quan hem sentit el senyal d’evacuació, hem sortit de l’escola ràpidament. Els mossos han vigilat les entrades, les sortides i el trànsit del carrer i els bombers han entrat molt equipats i han desplegat les mànegues per tota l’escola. Ho hem fet molt bé!Després hem entrat a la classe i hem pogut fer preguntes als mossos i als bombers. Quan els mossos marxaven ens hem fet una foto tots junts.
I per acabar, ens hem fet una foto de grup.
Pàgina 10:
Però els bombers s’han quedat més estona i ens han ensenyat moltíssimes coses.
Quin camió més maco!
Segur que estic guapíssim!
Em sembla que quan sigui gran, seré bomber de Castellfollit!
Qui vol ser bomber?
I per acabar, ens hem fet una foto de grup.
Pàgina 11:
Les colònies
Els nens i nenes de la ZER Bages vam anar de colònies a Girona a la casa Torreferrana.
Vam fer moltes activitats que estaven relacionades amb l’espai: vam entrar en un planetari i vam aprendre les figures que fan les estrelles, vam baixar en un coet per aterrar a la piscina i vam quedar ben xops, vam fer un entrenament per fer d’astronauta i vam muntar peces del coet. També vam fer una poció màgica amb globus, una espelma, sal, aigua i unes ulleres màgiques per després somiar amb les estrelles. A la nit vam trobar peces per arreglar la nau de l’Ígor, un extraterrestre que va estavellar la seva nau a la casa de colònies, i també vam fer discoteca.
Tot plegat ens va agradar molt i ens ho vam passar molt bé.
Classe dels marcians
La Trobada De La Zer
El dia 30 d’abril van venir a Castellfollit els nens i nenes de Cabrianes i Maians.
Vam fer una gimcana per explorar les cultures del món.
Tot jugant vam aprendre que hi ha 5 continents: Europa, Oceania, Àsia, Àfrica i Amèrica. Vam fer ocellets de paper al continent d’Àsia, vam jugar al PULUC a Amèrica, a Oceania vam jugar al KOTAU, MINA MIETA, a Àfrica ens van explicar un conte molt divertit i vam fer un tast de te de fruites del bosc. També vam veure instruments musicals d’arreu del món que ens van ajudar a relaxar-nos.
A la tarda vam ballar danses africanes que eren molt divertides.
Després de la ballaruga ens vam acomiadar dels nens i nenes de Cabrianes que havien de marxar.
Vam tenir una motxilla molt bonica de record de la trobada.
Classe dels marcians.
Cicle inicial
Pàgina 12:
Escola de Maians
Pàgina 13:
Pàgina 14:
La veu de la coral
L'activitat de la Coral Flor de Boix s'ha fet sentir enguany durant les festes de primavera de Grevalosa, Castellfollit del Boix i Maians.El diumenge 2 de maig, Festa Major de Castellfollit del Boix, la nostra coral va oferir els seus cants durant la missa en honor a la Santa Creu.
La Coral La cuitora de la Llacuna ens va convidar el diumenge dia 9 de maig per fer una trobada conjunta. Vàrem obsequiar el nombrós públic que va assistir a l'església amb aquest repertori de cançons:
-“Collarets de llum” (poesia de Miquel Martí i Pol)
-“Sortim a la mar” (havanera)
-“Laura” (LLuís LLach)
-“Balada d'en Lucas” (tradicional menorquina)
-“Himne a la nit” (J.P. Rameau)
-“Lluny de ma pàtria” (Jacint Verdaguer)
-“Que tinguem sort” (LLuís LLach)
-“Bandinha”
Amb la cançó "Dins la mar" que vàrem cantar conjuntament amb la Coral La cuitora es va cloure aquesta trobada. Agrair la germanor rebuda per part de la coral de la Llacuna envers tots nosaltres.
Dins dels actes de la Festa Major de Maians, el diumenge 16 de maig, vàrem oferir un petit concert abans de la missa a tots el assistents a la celebració litúrgica. Agrair molt especialment el concert que amb el seu violoncel ens va obsequiar en Moi Martí amb la peça musical d’"El cant dels ocells" entre d'altres.
El diumenge 6 de juny, Festa de la Gent Gran a Castellfollit , la coral va ser present a la celebració litúrgica. Després del dinar que es va fer al Centre, poesies i cançons es van fer presents en aquesta jornada entranyable per a tots els avis i àvies.
Cançó: “Collarets de llum”, poesia de Miquel Martí i Pol
Poema: “El bosc” de M. Àngels Anglada
Cançó: “Lluny de ma pàtria” de Jacint Verdaguer
Poema: “Molt lluny d'aquí” de Màrius Torres
Cançó: “Que tinguem sort” de Lluís Llach
Poema: “Avis” de M. Àngels Pomés
Cançó: “Fent camí” de Els Esquirols
Cançó: “Balada d'en Lucas”, tradicional menorquina
Poema: “Besada platgera” de M. Assumpció Torres
Cançó: “Paraules d'amor” de Joan M. Serrat
Poema: “Cançó a Mahalta” de Màrius Torres
Cançó: “Gavina voladora” de Marina Rossell
Poema: “La fada de Roses”
Cançó: “Ningú no comprèn ningú” de La Trinca
Poema: “Bressol” d’Àngels Pomés
Cançó: “Himne a la nit” de J. P. Rameau
Cançó: “Oh dolces campanes”
Poema: “La primavera” de Miquel Martí i Pol
Cançó: “Bandinha”
-“Sortim a la mar” (havanera)
-“Laura” (LLuís LLach)
-“Balada d'en Lucas” (tradicional menorquina)
-“Himne a la nit” (J.P. Rameau)
-“Lluny de ma pàtria” (Jacint Verdaguer)
-“Que tinguem sort” (LLuís LLach)
-“Bandinha”
Amb la cançó "Dins la mar" que vàrem cantar conjuntament amb la Coral La cuitora es va cloure aquesta trobada. Agrair la germanor rebuda per part de la coral de la Llacuna envers tots nosaltres.
Dins dels actes de la Festa Major de Maians, el diumenge 16 de maig, vàrem oferir un petit concert abans de la missa a tots el assistents a la celebració litúrgica. Agrair molt especialment el concert que amb el seu violoncel ens va obsequiar en Moi Martí amb la peça musical d’"El cant dels ocells" entre d'altres.
El diumenge 6 de juny, Festa de la Gent Gran a Castellfollit , la coral va ser present a la celebració litúrgica. Després del dinar que es va fer al Centre, poesies i cançons es van fer presents en aquesta jornada entranyable per a tots els avis i àvies.
Cançó: “Collarets de llum”, poesia de Miquel Martí i Pol
Poema: “El bosc” de M. Àngels Anglada
Cançó: “Lluny de ma pàtria” de Jacint Verdaguer
Poema: “Molt lluny d'aquí” de Màrius Torres
Cançó: “Que tinguem sort” de Lluís Llach
Poema: “Avis” de M. Àngels Pomés
Cançó: “Fent camí” de Els Esquirols
Cançó: “Balada d'en Lucas”, tradicional menorquina
Poema: “Besada platgera” de M. Assumpció Torres
Cançó: “Paraules d'amor” de Joan M. Serrat
Poema: “Cançó a Mahalta” de Màrius Torres
Cançó: “Gavina voladora” de Marina Rossell
Poema: “La fada de Roses”
Cançó: “Ningú no comprèn ningú” de La Trinca
Poema: “Bressol” d’Àngels Pomés
Cançó: “Himne a la nit” de J. P. Rameau
Cançó: “Oh dolces campanes”
Poema: “La primavera” de Miquel Martí i Pol
Cançó: “Bandinha”
Pàgina 15:
La Coral Flor de Boix us vol agrair la vostra assistència fidel a les nostres actuacions. També volem agrair a la Raquel, la nostra directora, la seva paciència i dedicació envers nosaltres en aquest curs. Li desitgem molta sort en el camí que emprendrà ben aviat i esperem que li sigui molt enriquidor. Tampoc no volem oblidar els músics, que sens cap dubte, sense la seva col·laboració no seríem els mateixos.
Una component de la coral de la Llacuna ens va comentar que per a ella la música i el fet de cantar en una coral era com un respir plaent en la vida diària. En certa manera, en l'escenari de la vida, la música esdevé la medicina de l'ànima. Molt bon estiu!
M. Àngels Oliva
Les nostres parròquies
La vida de les nostres parròquies durant la primavera ha estat plena d’esdeveniments amb les festes majors. El 25 d'abril vam celebrar l'Aplec de Sant Marc de Grevalosa amb la tradicional missa i la tradicional benedicció de la mona, els clavells i els panets i després els cants i ballades de les caramelles.
Els dies 1 i 2 de maig, Festa de la Santa Creu a Castellfollit, amb la celebració de l'eucaristia el diumenge acompanyada com ja és tradicional per la nostra coral. La missa, celebrada pel nostre mossèn Valentí, culminà amb la benedicció del terme i dels panets a l'església de sant Pere.
El dia 16 de maig, Festa de primavera a Maians. La missa i la benedicció dels clavells calgué endarrerir-la cosa d'una hora a causa dels problemes d'horaris del nostre benvolgut mossèn Valentí, per la qual cosa la coral i en Moisès Martí al violoncel ens oferiren un magnífic concert, tal i com acostumen a fer en aquestes ocasions.
El dia 23 de maig es va celebrar al temple de sant Pere la missa solemne amb les primeres comunions de les 5 nenes i nens que havien estat preparats a tal efecte per la Marga de sant Pere, que és la nostra catequista.
La vida de les nostres parròquies durant la primavera ha estat plena d’esdeveniments amb les festes majors. El 25 d'abril vam celebrar l'Aplec de Sant Marc de Grevalosa amb la tradicional missa i la tradicional benedicció de la mona, els clavells i els panets i després els cants i ballades de les caramelles.
Els dies 1 i 2 de maig, Festa de la Santa Creu a Castellfollit, amb la celebració de l'eucaristia el diumenge acompanyada com ja és tradicional per la nostra coral. La missa, celebrada pel nostre mossèn Valentí, culminà amb la benedicció del terme i dels panets a l'església de sant Pere.
El dia 16 de maig, Festa de primavera a Maians. La missa i la benedicció dels clavells calgué endarrerir-la cosa d'una hora a causa dels problemes d'horaris del nostre benvolgut mossèn Valentí, per la qual cosa la coral i en Moisès Martí al violoncel ens oferiren un magnífic concert, tal i com acostumen a fer en aquestes ocasions.
El dia 23 de maig es va celebrar al temple de sant Pere la missa solemne amb les primeres comunions de les 5 nenes i nens que havien estat preparats a tal efecte per la Marga de sant Pere, que és la nostra catequista.
Els que feren la primera comunió foren: el Daniel de cal Casino de Castellfollit, el Pau de cal Pau Martí de Maians i les germanes Mariona i Carla i la seva cosina Clara, d'Igualada.
El 6 de juny es va celebrar una missa, també a sant Pere, amb motiu de la Festa de la Gent Gran, que com cada any fem.
Pàgina 16:
Està previst que el dia 9 de juny comencin les obres de la sala de reunions de Maians i desitgem que, si a Déu plau, en el proper Casma puguem comunicar-vos que les obres ja estan enllestides.
El consell parroquial i mossèn Valentí us desitgem a tots plegats unes bones vacances, malgrat que la pagesia no les acostuma a poder fer mai en aquestes dates.
Francina Muntané
L’Hospitalitat de l’Anoia ha participat en el 43è pelegrinatge a Lourdes amb malalts i minusvàlids
El passat dia 8 de maig, 122 persones (59 malalts, 46 persones de servei i 17 pelegrins) sortírem de l’estació d’autobusos d’Igualada per emprendre novament el camí cap a Lourdes. Amb tres autocars i dues furgonetes iniciàrem el llarg viatge amb molta il·lusió i esperit de servei, per participar durant cinc dies del 43è Pelegrinatge a Lourdes amb malalts i minusvàlids.
Cal remarcar que per primera vegada l’Hospitalitat de l’Anoia ha peregrinat a Lourdes amb 59 malalts, cosa que ha suposat un esforç addicional per al personal de servei per tal que aquestes persones estiguessin el millor ateses possible.
En arribar i després de sopar, tot el personal i l’Equip Dirigent Diocesà es reuniren per donar la benvinguda a tots els hospitalaris dels bisbats de Vic i Solsona (al voltant de 1.000 persones), i per comentar els diferents actes a desenvolupar durant el Pelegrinatge.
Començaren les celebracions el diumenge dia 9 amb la Missa Internacional, celebrada a la Basílica Pius X, plena de gom a gom de malalts, pelegrins i personal de servei vinguts d’arreu del món. A la mateixa hora, i a la capella de l’Accueil, el nostre consiliari, en Joan Vila, celebrà la missa d’infants. Ens reafirmem que en Joan és únic, és d’aquells que ajuden a “sumar”.
Pàgina 17:
A la tarda tots els malalts passaren per la gruta on un dia la Verge s’aparegué a Santa Bernadeta i tot seguit a l’església de Santa Bernadeta es va realitzar l’Acte Penitencial.
Per acabar el dia, al voltant de les 9 del vespre, es va fer la Processó de les Torxes presidida pel bisbe de Vic, monsenyor Romà Casanova. Amb les torxes enceses resàrem el rosari i cantàrem la Salve de Lourdes i el Virolai. Quan ets fora de Catalunya i el sents cantar per persones d’arreu del món, l’emoció és incontenible.
El dilluns dia 10 al matí i al costat del riu Gave, es celebrà el Via Crucis de Malalts i en acabar el grup s’adreçà a l’església de Santa Bernadeta per participar en la Missa de Joves, presidida pel nostre bisbe Romà. A les 2 de la tarda, les persones que ho van desitjar van poder anar a les piscines per tal de poder-se banyar en l’aigua de Lourdes. A les 5 de la tarda i sota una intensa pluja, se celebrà la Processó del Santíssim.
A Lourdes s’hi va a pregar i a estar al costat de la Nostra Mare la Verge Maria, però també a fer passar bones estones a moltes persones que durant l’any estan mancats d’afecte i distracció.
El dimarts dia 11 al matí es celebrà la missa a la Gruta. Presidí l’eucaristia monsenyor Romà Casanova, bisbe de Vic, i fou concelebrada per tots els consiliaris de les nostres Hospitalitats i pels diferents sacerdots de les diòcesis que ens acompanyaven.
Un cop acabada ens dirigírem a l’envelat de l’Adoració per rebre la benedicció del Santíssim. Tot seguit ens dirigírem a la Creu dels Bretons, situada al principi de l’esplanada, per tal de plantar una Creu ofrena de les nostres Hospitalitats, ja que el lema de Lourdes d’enguany és “Fem el senyal de la creu”.
El dimecres dia 12, tot el personal de servei vàrem preparar el viatge de tornada. Un grup de pelegrins va omplir de les fonts del costat de la gruta les 130 garrafes de 5 litres d’aigua que en arribar a Igualada van ser distribuïdes a cada un dels participants del pelegrinatge.
Plens d’alegria per haver pogut compartir cinc dies de fe, joia i companyonia, vam retornar cap a Igualada on una gran multitud de familiars donaren la benvinguda a la comitiva.
Un cop més cal destacar el sacrifici i l’esforç fet per tot el nostre personal de servei, ja que durant aquests cinc dies amb prou feines han pogut dormir per ajudar les persones que més ho necessiten. Aquestes persones es paguen el seu viatge per fer aquest servei.
Fins ben aviat i una forta abraçada!
Francina Muntané
Pàgina 18:
La veu de les caramelles
Ja ha arribat l’estiu i això vol dir que les caramelles s’han acabat, i els diversos aplecs també. Fem un repàs del que hem fet.
Aquest any la pluja ha estat present en tots els actes de caramelles, i tot i que hem pogut anar fent, sempre hem tingut un ull al cel per si plovia, i 5 minuts de calma per quan ha passat el xàfec.
Comencem amb les caramelles: el diumenge i dilluns de Pasqua varen transcórrer segons el programa previst, però amb les espardenyes mullades des de bon matí. L’acollida a totes les cases va ser genial, com sempre, i el transport en cotxes particulars no va causar cap problema ni imprevist. Cal destacar com a anècdota que el dilluns de Pasqua, a l’era de cal Jep, es va fer un petit regal al nostre músic, Francesc Pons, que es va casar l’any passat. A més d’una caricatura de la parella, se’ls va cantar una cançó amb la lletra adaptada per a l’esdeveniment. Us en reproduïm una estrofa:
El Francesc i la Xoana
fa uns dies que es varen casar,
i tots els caramellaires
us volem felicitar.
Que no us falti mai el coratge
ni les ganes d’estimar,
que tingueu sempre alegria
i no us falti mai el pa.
El dissabte 10 d’abril es va fer la festa de les caramelles al centre de Maians, que gairebé es va convertir més amb una trobada per veure el partit de futbol Barça –Madrid. A la tarda es van fer jocs per als més petits, es van trencar les guardioles (que no varen notar la crisi, gràcies a tots), i es va sopar. A la sobretaula, el gran protagonitzada va ser l’esdeveniment socioesportiu del dia, que es va poder veure gràcies a la instal·lació d’una pantalla gegant.
El diumenge de la setmana següent, 18 d’abril, vàrem participar a l’Aplec de caramelles a Salelles. Aquest dia també vàrem mirar el cel tot sovint ja que al matí va anar plovent, però al final es va poder fer l’acte a l’aire lliure com estava previst, en un lloc molt acollidor i bonic. La mostra de cants i danses dels diferents pobles va ser ben acollida per tothom.
La veu de les caramelles
Ja ha arribat l’estiu i això vol dir que les caramelles s’han acabat, i els diversos aplecs també. Fem un repàs del que hem fet.
Aquest any la pluja ha estat present en tots els actes de caramelles, i tot i que hem pogut anar fent, sempre hem tingut un ull al cel per si plovia, i 5 minuts de calma per quan ha passat el xàfec.
Comencem amb les caramelles: el diumenge i dilluns de Pasqua varen transcórrer segons el programa previst, però amb les espardenyes mullades des de bon matí. L’acollida a totes les cases va ser genial, com sempre, i el transport en cotxes particulars no va causar cap problema ni imprevist. Cal destacar com a anècdota que el dilluns de Pasqua, a l’era de cal Jep, es va fer un petit regal al nostre músic, Francesc Pons, que es va casar l’any passat. A més d’una caricatura de la parella, se’ls va cantar una cançó amb la lletra adaptada per a l’esdeveniment. Us en reproduïm una estrofa:
El Francesc i la Xoanafa uns dies que es varen casar,
i tots els caramellaires
us volem felicitar.
Que no us falti mai el coratge
ni les ganes d’estimar,
que tingueu sempre alegria
i no us falti mai el pa.
El dissabte 10 d’abril es va fer la festa de les caramelles al centre de Maians, que gairebé es va convertir més amb una trobada per veure el partit de futbol Barça –Madrid. A la tarda es van fer jocs per als més petits, es van trencar les guardioles (que no varen notar la crisi, gràcies a tots), i es va sopar. A la sobretaula, el gran protagonitzada va ser l’esdeveniment socioesportiu del dia, que es va poder veure gràcies a la instal·lació d’una pantalla gegant.
El diumenge de la setmana següent, 18 d’abril, vàrem participar a l’Aplec de caramelles a Salelles. Aquest dia també vàrem mirar el cel tot sovint ja que al matí va anar plovent, però al final es va poder fer l’acte a l’aire lliure com estava previst, en un lloc molt acollidor i bonic. La mostra de cants i danses dels diferents pobles va ser ben acollida per tothom.
I una setmana més tard, el 25 d’abril, vàrem acabar les actuacions amb la festa de Sant Marc a Grevalosa. Després de la missa i dels cants dels caramellaires a dins l’església, es van fer els balls dels diferents grups. Després de recollir el panet vàrem dinar tots plegats la paella d’arròs, ara ja mirant al cel que amenaçava pluja. Vàrem tenir temps suficient de dinar, però no gaire de fer sobretaula que ja teníem la tempesta a sobre.
Pàgina 19:
A principis de juny es va quedar per començar els assajos de bastoners. Durant les caramelles semblava que hi havia ganes de participar-hi. Aquest any era el 3 de juliol a Montblanc. Però la realitat ha estat força diferent: uns de vacances, altres amb obligacions, i amb la sensació de fer ja massa dies que havíem endreçat les espardenyes, no hi va haver prou gent per fer un grup per anar-hi.
Així que el final de la temporada ha sigut l’excursió de caramelles el 20 de juny a Port Aventura, tot un èxit de participació amb unes 60 persones, que amb autobús o cotxes particulars vàrem gaudir d’un bon dia d’espectacles i atraccions.
Ara a passar l’estiu, i quan acabi l’hivern tornarem a pensar en les caramelles d’un nou any. Un any en què ens haurem d’emmotllar a les dates, ja que Pasqua és entre Sant Jordi (dissabte) i Sant Marc (dilluns). Haurem d’anar parlant com ens queden les festes, de ben segur que molt atapeïdes!
Lurdes Vives
Comptes Caramelles 2010DESPESES
Gravar músiques de casset a CD 51,23
Bastons 26,50
Guardioles 20,90
Flors, paper, cel·lofan i cinta 180,86
Cinta catalana furgonetes 16,50
Sant Pere, músics 250,00
Francesc Pons, músic 100,00
Garrigós 50,00
Laia, Núria, Mireia, Núria, Marina, Natàlia, Joana, Aina 80,00
Record lletres cançons 25,00
Assegurança responsabilitat civil 363,03
Roba mocadors vermells per al ball 24,75
Roba faldilles i davantals 261,00
Regal casament Francesc 120,83
* Sopar festa de les caramelles 346,37
Viatges Baixas, excursió a Port Aventura 2.151,50
Total despeses 4.068,47
INGRESSOS
Guardioles 1.434,95
Sopar no caramellaires festa caramelles 285,00
Cobraments excursió a Port Aventura 1.527,00
Total ingressos 3.246,95
Pèrdues 821,52
4.068,47
Pàgina 20:
La veu dels bombers
Protegiu-vos del foc
Consells sobre què cal fer per evitar el foc i per protegir-se’n a les urbanitzacions, cases aïllades i cases de pagès. InfoCat: Pla d’emergències per a incendis forestals.
En cas d’incendi, truqueu al 112 i aviseu els veïns. Si teniu pla d’autoprotecció de la zona, seguiu-lo.
Remulleu les parts de l’habitatge que estiguin amenaçades pel foc.
Si us fan desallotjar, tanqueu els interruptors de llum i gas, agafeu les coses imprescindibles (documentació, diners i medicaments) i marxeu per on us diguin els serveis de seguretat.
Si el foc envolta la casa, refugieu-vos a dins, tanqueu les portes i les finestres i tapeu qualsevol forat.
Ompliu d’aigua la banyera i les piques, ruixeu d’aigua les portes i les finestres i col·loqueu tovalloles molles sota les portes.
Tanqueu tots els subministraments de combustible i protegiu-vos amb roba de cotó o llana. Si el fum és intens, deixeu els llums encesos i respireu arran de terra.
Si un incendi us sorprèn a camp obert, allunyeu-vos en direcció oposada al vent i, si podeu, entreu en una zona ja cremada.
Si sou al cotxe, atureu-vos i tanqueu els vidres.
Mulleu un mocador i tapeu-vos la cara per evitar el fum. No us refugieu en pous o coves. A prop del mar o rius, acosteu-vos a l’aigua i, si cal, fiqueu-vos-hi a dins.
No feu mai foc ni focs d’artifici en zones properes al bosc. Les cremes de residus de jardí estan prohibides, cal portar-los a l’abocador o triturar-los.
Elimineu les branques que toquin la façana i allunyeu de la casa les reserves de llenya.
Tingueu a punt eines bàsiques contra incendis (mànegues, destrals) i alguna reserva d’aigua.
En cas d’emergència, truqueu immediatament al 112, a l’ADF (93 835 60 01), a l’Ajuntament (93 835 60 22) i/o al parc de bombers del municipi (93 835 60 70).
Parc de Bombers Voluntaris de Castellfollit del Boix
Loteria de Nadal del parc de Bombers Voluntaris de Castellfollit del Boix
Participacions:
Número 10630
Número 10690
Els números corresponen als d'identificació dels camions del Parc de Bombers Voluntaris de Castellfollit.
Preu de les participacions: 5€ (no hi ha recàrrec).
Qui estigui interessat a comprar-ne que es posi en contacte amb el parc.
Pàgina 21:
Experiència personal d'un bomber
Sempre havia tingut un somni, ser bomber, ja fos funcionari o voluntari. Des de ben petit m’ha agradat molt el món de les emergències: quan veia sortir els bombers desitjava algun dia poder arribar a ser com ells, tenir el meu equip, poder pujar al camió i, sobretot, estar al servei de la gent.
Quan finalment vaig poder iniciar aquesta etapa vaig anar allà, al parc de Castellfollit, amb molts nervis per començar a fer de bomber com més aviat millor. Vaig realitzar els tràmits corresponents per entrar al cos de bombers voluntaris (com a aspirant a membre de la secció activa). El temps que va tardar a arribar el nomenament com a aspirant va ser llarg, però va valer la pena. Recordo el dia que vaig anar al magatzem de Martorell, que és on tenen el magatzem de logística, a buscar tot l’equipament. Va ser un dels dies més feliços per a mi. Però tot i així encara faltava molt de camí per recórrer.
Esperava amb molts nervis el curs per entrar a la secció activa, sabia que fins que no realitzés aquest curs no podria fer res.
El dia que ens va arribar el correu electrònic amb el calendari del curs, vaig sentir una gran emoció al veure que ja estava a punt de començar de veritat. Veia que eren molts dies amb moltes hores de dedicació, però sabia tot el que comportava i després em passava.
El primer dia va ser tens perquè no saps ben bé com anirà, si serviràs o no. Quan van anar passant els dies i veia que cada dia aprenia moltes coses em vaig motivar molt, tenia moltes ganes d’aprendre. Va ser una etapa dura perquè el curs era en cap de setmana i compaginar-ho amb la feina i tot plegat va ser difícil, però va valdre la pena perquè vaig tenir la sort de tenir uns grans companys i uns fantàstics formadors.
Una experiència com aquesta, quan una cosa t’agrada molt i veus que segueix endavant, és realment una font d’alegria.
Quan va acabar el curs havíem de fer moltes hores de pràctiques al parc de bombers. Una part d’aquestes hores les vàrem fer en parcs de bombers professionals i consistia en un nombre d’hores de guàrdia amb ells.
Quan va ser el meu torn vaig anar a Manresa i a Vic. Recordo molts nervis perquè sabia que allò ja anava de veritat, que em podria trobar amb moltes coses i que estava rodejat de gent amb molta experiència en aquest món. Va ser genial, sobretot en el moment d’una sortida, quan no saps què et trobaràs. Això sí, és un moment que a mi em fa sentir molt viu i molt content de saber que potser podré ajudar a qui ho necessiti.
Finalment va arribar el gran dia, les oposicions. L’examen de tot el temari fet en el curs més unes proves físiques i mèdiques. Tenia molta por que després de tot el sacrifici no pogués aprovar-les. Per sort va anar bé i vaig entrar com a bomber voluntari de l’escala activa. A partir de llavors és un món a part: et sents molt lliure, ja que no depens de ningú i ja pots ser un més.
El dia que ens van donar l’EPI (equip de protecció individual), que el donen només a personal de la secció activa, va ser un gran dia. Estàvem tots molt contents perquè això significava que ja començàvem a ser un equip, i que podríem començar a fer el que ens agrada.
He estat un noi amb molta sort ja que estic als bombers del meu poble i, sobretot, he pogut fer realitat el que feia molts anys que esperava.
Ara que ja he explicat una mica la meva història, voldria agrair tot l’esforç que ha realitzat el cap de parc de Castellfollit, el Josep Maria. Gràcies a ell hem après moltes coses i el més important és que ens ha ajudat a fer tot el necessari per complir els requisits per entrar al cos. Ha dedicat moltes hores a la nostra formació.
I per últim, dir que també hem fet un gran equip, amb grans persones.
I, sobretot, si mai passa res, ja sabeu on som!
Xevi Pons Pujol
Pàgina 22:
Serveis realitzats pel Parc de Bombers de Castellfollit
Durant el mes de gener el parc va obrir 6 dies i es van realitzar els següents serveis:
Reforç i/o cobrir altres parcs: 1
Reforç per activació NEUCAT: 1
Pràctiques: 2
Accidents de trànsit: 2
Assistències tècniques no urgents: 1
Durant el mes de febrer el parc va obrir 9 dies i es van realitzar els següents serveis:
Reforç preventiu per esdeveniments de la comarca: 1
Pràctiques: 7
Accidents de trànsit: 2
Assistències tècniques urgents: 1
Assistències tècniques no urgents: 1
Durant el mes de març el parc va obrir 16 dies i es van realitzar els següents serveis:
Incendi urbà i/o industrial: 1
Reforç i/o cobrir altres parcs: 2
Pràctiques: 5
Accidents de trànsit: 1
Simulacres: 1
Assistència tècnica urgent: 1
Assistència tècnica no urgent: 1
Durant el mes d’abril el parc va obrir 10 dies i es van realitzar els següents serveis:
Reforç i/o cobrir altres parcs: 1
Reforç de cremes controlades 1
Pràctiques: 6
Focs forestals, agrícoles i/o de vegetació: 1
Reforç preventiu per esdeveniments de la comarca: 1
Incendi urbà i/o industrial: 1
Assistències tècniques urgents: 4
Durant el mes de maig el parc va obrir 18 dies i es van realitzar els següents serveis:
Recerques: 1
Reforç i/o cobrir altres parcs: 1
Pràctiques: 10
Focs forestals, agrícoles i/o de vegetació: 1
Assistència tècnica urgent: 1
Assistència tècnica no urgent: 2
Revisió d’hidrants del municipi: 3
Parc de Bombers Voluntaris de Castellfollit del Boix
Experiència personal d'un bomber
Sempre havia tingut un somni, ser bomber, ja fos funcionari o voluntari. Des de ben petit m’ha agradat molt el món de les emergències: quan veia sortir els bombers desitjava algun dia poder arribar a ser com ells, tenir el meu equip, poder pujar al camió i, sobretot, estar al servei de la gent.
Quan finalment vaig poder iniciar aquesta etapa vaig anar allà, al parc de Castellfollit, amb molts nervis per començar a fer de bomber com més aviat millor. Vaig realitzar els tràmits corresponents per entrar al cos de bombers voluntaris (com a aspirant a membre de la secció activa). El temps que va tardar a arribar el nomenament com a aspirant va ser llarg, però va valer la pena. Recordo el dia que vaig anar al magatzem de Martorell, que és on tenen el magatzem de logística, a buscar tot l’equipament. Va ser un dels dies més feliços per a mi. Però tot i així encara faltava molt de camí per recórrer.
Esperava amb molts nervis el curs per entrar a la secció activa, sabia que fins que no realitzés aquest curs no podria fer res.
El dia que ens va arribar el correu electrònic amb el calendari del curs, vaig sentir una gran emoció al veure que ja estava a punt de començar de veritat. Veia que eren molts dies amb moltes hores de dedicació, però sabia tot el que comportava i després em passava.
El primer dia va ser tens perquè no saps ben bé com anirà, si serviràs o no. Quan van anar passant els dies i veia que cada dia aprenia moltes coses em vaig motivar molt, tenia moltes ganes d’aprendre. Va ser una etapa dura perquè el curs era en cap de setmana i compaginar-ho amb la feina i tot plegat va ser difícil, però va valdre la pena perquè vaig tenir la sort de tenir uns grans companys i uns fantàstics formadors.
Una experiència com aquesta, quan una cosa t’agrada molt i veus que segueix endavant, és realment una font d’alegria.
Quan va acabar el curs havíem de fer moltes hores de pràctiques al parc de bombers. Una part d’aquestes hores les vàrem fer en parcs de bombers professionals i consistia en un nombre d’hores de guàrdia amb ells.
Quan va ser el meu torn vaig anar a Manresa i a Vic. Recordo molts nervis perquè sabia que allò ja anava de veritat, que em podria trobar amb moltes coses i que estava rodejat de gent amb molta experiència en aquest món. Va ser genial, sobretot en el moment d’una sortida, quan no saps què et trobaràs. Això sí, és un moment que a mi em fa sentir molt viu i molt content de saber que potser podré ajudar a qui ho necessiti.
Finalment va arribar el gran dia, les oposicions. L’examen de tot el temari fet en el curs més unes proves físiques i mèdiques. Tenia molta por que després de tot el sacrifici no pogués aprovar-les. Per sort va anar bé i vaig entrar com a bomber voluntari de l’escala activa. A partir de llavors és un món a part: et sents molt lliure, ja que no depens de ningú i ja pots ser un més.
El dia que ens van donar l’EPI (equip de protecció individual), que el donen només a personal de la secció activa, va ser un gran dia. Estàvem tots molt contents perquè això significava que ja començàvem a ser un equip, i que podríem començar a fer el que ens agrada.
He estat un noi amb molta sort ja que estic als bombers del meu poble i, sobretot, he pogut fer realitat el que feia molts anys que esperava.
Ara que ja he explicat una mica la meva història, voldria agrair tot l’esforç que ha realitzat el cap de parc de Castellfollit, el Josep Maria. Gràcies a ell hem après moltes coses i el més important és que ens ha ajudat a fer tot el necessari per complir els requisits per entrar al cos. Ha dedicat moltes hores a la nostra formació.
I per últim, dir que també hem fet un gran equip, amb grans persones.
I, sobretot, si mai passa res, ja sabeu on som!
Xevi Pons Pujol
Pàgina 22:
Serveis realitzats pel Parc de Bombers de Castellfollit
Durant el mes de gener el parc va obrir 6 dies i es van realitzar els següents serveis:
Reforç i/o cobrir altres parcs: 1
Reforç per activació NEUCAT: 1
Pràctiques: 2
Accidents de trànsit: 2
Assistències tècniques no urgents: 1
Durant el mes de febrer el parc va obrir 9 dies i es van realitzar els següents serveis:
Reforç preventiu per esdeveniments de la comarca: 1
Pràctiques: 7
Accidents de trànsit: 2
Assistències tècniques urgents: 1
Assistències tècniques no urgents: 1
Durant el mes de març el parc va obrir 16 dies i es van realitzar els següents serveis:
Incendi urbà i/o industrial: 1
Reforç i/o cobrir altres parcs: 2
Pràctiques: 5
Accidents de trànsit: 1
Simulacres: 1
Assistència tècnica urgent: 1
Assistència tècnica no urgent: 1
Durant el mes d’abril el parc va obrir 10 dies i es van realitzar els següents serveis:
Reforç i/o cobrir altres parcs: 1
Reforç de cremes controlades 1
Pràctiques: 6
Focs forestals, agrícoles i/o de vegetació: 1
Reforç preventiu per esdeveniments de la comarca: 1
Incendi urbà i/o industrial: 1
Assistències tècniques urgents: 4
Durant el mes de maig el parc va obrir 18 dies i es van realitzar els següents serveis:
Recerques: 1
Reforç i/o cobrir altres parcs: 1
Pràctiques: 10
Focs forestals, agrícoles i/o de vegetació: 1
Assistència tècnica urgent: 1
Assistència tècnica no urgent: 2
Revisió d’hidrants del municipi: 3
Parc de Bombers Voluntaris de Castellfollit del Boix
Pàgina 23:
Coneixem Castellfollit?
El retaule barroc de sant Pere
En el Casma anterior vàrem parlar del retaule de sant Pere, la simbologia que representa i la seva restauració. Avui m’agradaria parlar de la informació que he trobat sobre la seva construcció.
Els administradors de l’Hospital General de la Santa Creu de Barcelona, senyors del terme de Castellfollit del Boix, el seu batlle i els jurats signen el mes de maig de 1628, amb el pintor napolità (resident a Igualada) Andrea Pavonio, un contracte per daurar i pintar el retaule major de sant Pere. El retaule havia estat realitzat pels fusters Pau Boxadell i Jaume Rubió l’any 1618.
Les característiques del contracte són prou explícites:
- daurar tot el retaule amb or
- pintar a l’oli totes les figures del retaule
- la figura de sant Pere s’haurà de pintar per davant
Coneixem Castellfollit?
El retaule barroc de sant Pere
En el Casma anterior vàrem parlar del retaule de sant Pere, la simbologia que representa i la seva restauració. Avui m’agradaria parlar de la informació que he trobat sobre la seva construcció.Els administradors de l’Hospital General de la Santa Creu de Barcelona, senyors del terme de Castellfollit del Boix, el seu batlle i els jurats signen el mes de maig de 1628, amb el pintor napolità (resident a Igualada) Andrea Pavonio, un contracte per daurar i pintar el retaule major de sant Pere. El retaule havia estat realitzat pels fusters Pau Boxadell i Jaume Rubió l’any 1618.
Les característiques del contracte són prou explícites:
- daurar tot el retaule amb or
- pintar a l’oli totes les figures del retaule
- la figura de sant Pere s’haurà de pintar per davant
i per darrere
- pintar a l’oli les figures de sant Pere i sant Pau
- pintar a l’oli les figures de sant Pere i sant Pau
que es troben situades a les portes de la sagristia
- pintar i daurar l’escut d’armes de sant Pere i
- pintar i daurar l’escut d’armes de sant Pere i
l’escut de les llagues de Crist
- daurar tot el sagrari i els seus costats
- pintar i daurar les tres claus de l’església
- daurar i pintar els serafins
- pintar a l’oli les cares de les figures de les claus
El cost del treball es va fixar en 500 lliures, de les quals 150 s’havien de pagar en dotze pagues mensuals, i les 300 restants havien de servir per poder comprar l’or necessari per daurar tot el retaule. L’or l’havia d’adquirir la universitat, i el pintor n’havia de donar el vistiplau. Aquest podia rebutjar la qualitat de l’or i exigir la compra d’or de més bona qualitat. La universitat només comprava or a mesura que s’anava daurant. Si el pintor sobrepassava aquella quantitat, havia de pagar ell la resta de l’or.
Era obligatori que el pintor daurés el retaule dins el terme de Castellfollit del Boix, i per aquest motiu, el rector, el batlle i els jurats van prometre al pintor assumir el cost de: “foch y estada y un llit per a reposar, dormir y habitar, y faran fer les bastides y altres preparatoris necessaris per a daurar y pintar lo dit retaule... y aprés lo faran assentar.” L’estada la va realitzar a la rectoria.
Pàgina 24:
Les clàusules del contracte també recullen un apartat on s’inclou el trencament del document si el treball del pintor no agrada als representants de Castellfollit del Boix. Les proves del daurat van satisfer els representants municipals: “dit Andrea vos digué ab paraules expresas als jurats que a les hores eran y a vosaltres y als demés singulars y particulars de dit terme que allí se trovaren presents per a fer dita prova que veieu lo que ell auria daurat se estava segons art y si a vosaltres vos agradava que quant no se acontentarà rompeseu lo tractat que entre ell tenieu fet per quant ell non sabia fer millor y vosaltres tots unànimes parers y concordes responguereu que la obra estava bé y que a vosaltres vos agradava responent en veu de tot lo pobla y no la volíau millor que aquella de les quals coses sen llevà acta.”
Al cap d’un any, els representants del terme de Castellfollit del Boix, veient que el pintor napolità no podia acabar de daurar i pintar el retaule a la població de Castellfollit, accepten de portar-lo a la vila d’Igualada. Ara bé, si durant el trasllat es produeix algun dany, el pintor es veurà obligat a pagar el cost de l’arranjament.
Fins a aquell moment, els representants de la vila havien esmerçat 456 lliures i 5 sous.
El mes de setembre de 1629, el pintor napolità veié la impossibilitat d’acabar el treball acordat i en va convenir l’acabament amb el pintor Pau Alenyà, de la ciutat de Solsona.
El compromís que van pactar va ser el següent:
- acabar de daurar el retaule, excepte les portes i els seus guarniments
- pagar a Pau Alenyà la quantitat de 33 lliures
- donar a Pau Alenyà 2500 pans d’or, i or avaluat en 3 lliures
El juliol de l’any 1630, el retaule continua sense acabar. El pintor italià reclama 20 lliures a Joan Prats, representant de Castellfollit del Boix. El pintor acusarà Prats d’haver-lo estafat al comprar 400 lliures d’or a 23 sous el miler, i fer-li pagar a 12 rals el miler. Grisòstom Ciurana i Miquel Susanna, fermancers donats pel pintor napolità en la signatura del contracte de 1628, són reclamats per l’autoritat per complir l’acord. En Ciurana ja ha estat emparat d’un ase, i sembla que el plet és inevitable. Els jurats però, acaben per tornar l’animal emparat i eviten el plet amb la promesa d’en Ciurana de fer acabar el retaule al pintor Ramon Olivet.
Lurdes Vives
Pàgina 25:
Bústia
En aquest nou apartat de la revista pretenem incloure-hi tots els articles d’opinió, comunicacions, avisos, notes de premsa, etcètera que ens fan arribar els nostres lectors.
Estimadíssima Isa,
Estem molt contents perquè per fi arriben les vacances! S’ha acabat això de: “Corre, lleva’t, que anem a l’escola”, “Corre, esmorza, que fem tard”. A partir d’ara gresca i xerinola! Anirem a la platja, a la piscina, jugarem amb els germans, amics i veïns tot el dia a fora al carrer i, fins i tot, potser farem algun viatge o alguna escapada!!!
D’altra banda, però, estem una mica tristos perquè aquest és el nostre últim any a la llar d’infants “Els gínjols”, casa nostra. I és que hi hem passat tantes estones aquí... La majoria vam arribar dalt d’un cotxet o ben just començàvem a gatejar. En tot aquest temps hem après a caminar, a córrer, a caure i a aixecar-nos. Hem tingut moltes estones per jugar, cantar, ballar i també per barallar-nos. Hem cuidat la Samba, el Tabalet i el Txiki i la Txela. Hem tingut la sort de tenir el nostre amic Bernat una temporada amb nosaltres. Hem fet excursions, hem anat al teatre, ens hem disfressat, pintat... i fins i tot hem fet galetes! Però sobretot, ens hem fet molt bons amics. De ben segur que trobarem a faltar tot això...
Però, saps què? Ens han dit que això d’anar a l’escola dels “grans” està molt bé. Es veu que allà t’ensenyen a sumar més amics, a llegir uns contes xulíssims i a escriure les nostres pròpies aventures! Agafarem cada setmana l’autobús per anar a la piscina i... agafa’t fort, perquè ara ve el millor: l’any que ve... marxem tots de colònies!
Uauhh! Ben mirat, potser no està tan malament això de “passar de curs”. Sí, estem molt contents perquè per fi arriben les vacances! A més, tu no ho diguis a ningú, però quan la Graci se’ns despisti una mica, ens escaparem tots corrent a fer-te una abraçada ben forta. Sí, sí, una d’aquelles que tu ja saps... Bé, això, com que l’Ona anirà a una altra escola, no ho podrà fer tan sovint. Però els seus pares la portaran de tant en tant i et promet que et compensarà amb tots els petons que no t’hagi pogut donar. Prepara les galtes perquè en seran molts!
Així que bones vacances i fins sempre!!!
T’estimem, la colla:
Ona, Alba, Ariadna, Nil, Eloi i Jana
PD No t’oblidis de regar el nostre ginjoler. El vam plantar perquè te’n recordis sempre, de nosaltres.
- daurar tot el sagrari i els seus costats
- pintar i daurar les tres claus de l’església
- daurar i pintar els serafins
- pintar a l’oli les cares de les figures de les claus
El cost del treball es va fixar en 500 lliures, de les quals 150 s’havien de pagar en dotze pagues mensuals, i les 300 restants havien de servir per poder comprar l’or necessari per daurar tot el retaule. L’or l’havia d’adquirir la universitat, i el pintor n’havia de donar el vistiplau. Aquest podia rebutjar la qualitat de l’or i exigir la compra d’or de més bona qualitat. La universitat només comprava or a mesura que s’anava daurant. Si el pintor sobrepassava aquella quantitat, havia de pagar ell la resta de l’or.
Era obligatori que el pintor daurés el retaule dins el terme de Castellfollit del Boix, i per aquest motiu, el rector, el batlle i els jurats van prometre al pintor assumir el cost de: “foch y estada y un llit per a reposar, dormir y habitar, y faran fer les bastides y altres preparatoris necessaris per a daurar y pintar lo dit retaule... y aprés lo faran assentar.” L’estada la va realitzar a la rectoria.
Pàgina 24:
Les clàusules del contracte també recullen un apartat on s’inclou el trencament del document si el treball del pintor no agrada als representants de Castellfollit del Boix. Les proves del daurat van satisfer els representants municipals: “dit Andrea vos digué ab paraules expresas als jurats que a les hores eran y a vosaltres y als demés singulars y particulars de dit terme que allí se trovaren presents per a fer dita prova que veieu lo que ell auria daurat se estava segons art y si a vosaltres vos agradava que quant no se acontentarà rompeseu lo tractat que entre ell tenieu fet per quant ell non sabia fer millor y vosaltres tots unànimes parers y concordes responguereu que la obra estava bé y que a vosaltres vos agradava responent en veu de tot lo pobla y no la volíau millor que aquella de les quals coses sen llevà acta.”
Al cap d’un any, els representants del terme de Castellfollit del Boix, veient que el pintor napolità no podia acabar de daurar i pintar el retaule a la població de Castellfollit, accepten de portar-lo a la vila d’Igualada. Ara bé, si durant el trasllat es produeix algun dany, el pintor es veurà obligat a pagar el cost de l’arranjament.Fins a aquell moment, els representants de la vila havien esmerçat 456 lliures i 5 sous.
El mes de setembre de 1629, el pintor napolità veié la impossibilitat d’acabar el treball acordat i en va convenir l’acabament amb el pintor Pau Alenyà, de la ciutat de Solsona.
El compromís que van pactar va ser el següent:
- acabar de daurar el retaule, excepte les portes i els seus guarniments
- pagar a Pau Alenyà la quantitat de 33 lliures
- donar a Pau Alenyà 2500 pans d’or, i or avaluat en 3 lliures
El juliol de l’any 1630, el retaule continua sense acabar. El pintor italià reclama 20 lliures a Joan Prats, representant de Castellfollit del Boix. El pintor acusarà Prats d’haver-lo estafat al comprar 400 lliures d’or a 23 sous el miler, i fer-li pagar a 12 rals el miler. Grisòstom Ciurana i Miquel Susanna, fermancers donats pel pintor napolità en la signatura del contracte de 1628, són reclamats per l’autoritat per complir l’acord. En Ciurana ja ha estat emparat d’un ase, i sembla que el plet és inevitable. Els jurats però, acaben per tornar l’animal emparat i eviten el plet amb la promesa d’en Ciurana de fer acabar el retaule al pintor Ramon Olivet.
Lurdes Vives
Pàgina 25:
Bústia
En aquest nou apartat de la revista pretenem incloure-hi tots els articles d’opinió, comunicacions, avisos, notes de premsa, etcètera que ens fan arribar els nostres lectors.
Estimadíssima Isa,
Estem molt contents perquè per fi arriben les vacances! S’ha acabat això de: “Corre, lleva’t, que anem a l’escola”, “Corre, esmorza, que fem tard”. A partir d’ara gresca i xerinola! Anirem a la platja, a la piscina, jugarem amb els germans, amics i veïns tot el dia a fora al carrer i, fins i tot, potser farem algun viatge o alguna escapada!!!
D’altra banda, però, estem una mica tristos perquè aquest és el nostre últim any a la llar d’infants “Els gínjols”, casa nostra. I és que hi hem passat tantes estones aquí... La majoria vam arribar dalt d’un cotxet o ben just començàvem a gatejar. En tot aquest temps hem après a caminar, a córrer, a caure i a aixecar-nos. Hem tingut moltes estones per jugar, cantar, ballar i també per barallar-nos. Hem cuidat la Samba, el Tabalet i el Txiki i la Txela. Hem tingut la sort de tenir el nostre amic Bernat una temporada amb nosaltres. Hem fet excursions, hem anat al teatre, ens hem disfressat, pintat... i fins i tot hem fet galetes! Però sobretot, ens hem fet molt bons amics. De ben segur que trobarem a faltar tot això...
Però, saps què? Ens han dit que això d’anar a l’escola dels “grans” està molt bé. Es veu que allà t’ensenyen a sumar més amics, a llegir uns contes xulíssims i a escriure les nostres pròpies aventures! Agafarem cada setmana l’autobús per anar a la piscina i... agafa’t fort, perquè ara ve el millor: l’any que ve... marxem tots de colònies!
Uauhh! Ben mirat, potser no està tan malament això de “passar de curs”. Sí, estem molt contents perquè per fi arriben les vacances! A més, tu no ho diguis a ningú, però quan la Graci se’ns despisti una mica, ens escaparem tots corrent a fer-te una abraçada ben forta. Sí, sí, una d’aquelles que tu ja saps... Bé, això, com que l’Ona anirà a una altra escola, no ho podrà fer tan sovint. Però els seus pares la portaran de tant en tant i et promet que et compensarà amb tots els petons que no t’hagi pogut donar. Prepara les galtes perquè en seran molts!
Així que bones vacances i fins sempre!!!
T’estimem, la colla:
Ona, Alba, Ariadna, Nil, Eloi i Jana
PD No t’oblidis de regar el nostre ginjoler. El vam plantar perquè te’n recordis sempre, de nosaltres.
Pàgina 26:
Maria Oller Pujol
De ben segur que tots la coneixíeu, si més no els fills de tota la vida del poble. És la Maria de cal Celdoni, també coneguda com la Maria de Canyelles.
Ella va passar per aquest món sense fer gens de fressa, però fent molta feina, sobretot en els seus millors anys, els de la seva joventut.
Tal com la resta de veïns, en aquest cas els del Pla de Fontanelles, sense llum, ni aigua, ni cap de les comoditats de què disposem en aquesta època, hagué d’anar a rentar la roba a baix als horts, cuidar-se del bestiar, portar el dinar als homes que treballaven al tros, sargir pantalons i camises dels homes o aprofitar retalls per fer vestits per a la canalla.
Però, de ben segur, la seva millor tasca fou la de transmetre’ns la seva bondat, la mentalitat d’ajudar els altres, començant sempre pels de casa. Persona sempre afable amb tothom, no tenia mai un no per a ningú.
Per tot això i per moltes altres qualitats, la portarem sempre en el nostre cor.
Angelina, Salvador, Ignasi, Esteve (al cel sia) i Glòria
Publicat a l’Anoia Diari
Roger Serrano s'imposa a la Triatló de Sitges
El passat diumenge 9 de maig, es disputà la Triatló de Sitges en modalitat Sprint, amb una temperatura ideal per a la pràctica d'aquest esport. Roger Serrano, triatleta de l'equip igualadí CERRR Strands Triathlon, va ser la gran sorpresa a l’imposar-se en la prova, que pertany a la Lliga Catalana de Triatló. Serrano, encara en categoria júnior, va fer el millor parcial en la natació, juntament amb el també júnior de l'equip Strands, Jordi Garcia, i s'escapà en el tram de bicicleta acompanyat del vallesà Miquel Blanchart, que al final de la prova va ser desqualificat per problemes amb el dorsal.
Serrano és, sens dubte, una de les grans promeses del triatló català, amb un potencial increïble tant en la natació com en la bicicleta, i en constant progressió en la cursa a peu.Victòria per equips per al CERRR StrandsLa victòria absoluta de Roger Serrano juntament amb les magnífiques actuacions de Jordi Garcia, que era 4t de la general, i Raul Gómez, que aconseguí la 9a posició, van permetre a l'equip igualadí CERRR Strands Triathlon imposar-se en la classificació per equips reafirmant-se com un dels millors equips de Catalunya. També hi participaven Sergio Burón, 91è classificat, i Sergio López, 316è.
Pàgina 27:
Història d’un gos
Jo tenia un gos, conegut per tots els meus veïns. Aquest gos el tenia lligat a baix, al meu hort; estava lligat amb un cable de manera que tenia molt espai i recorregut per moure's. Tenia la seva caseta, amb els seus corresponents pots amb menjar i beure. Què més pot demanar un gos? Al vespre l’anava a buscar perquè dormís a dalt, al garatge de casa.
Jo tenia un gos, conegut per tots els meus veïns. Aquest gos el tenia lligat a baix, al meu hort; estava lligat amb un cable de manera que tenia molt espai i recorregut per moure's. Tenia la seva caseta, amb els seus corresponents pots amb menjar i beure. Què més pot demanar un gos? Al vespre l’anava a buscar perquè dormís a dalt, al garatge de casa.
Sabut tot això us explicaré que farà uns tres anys va desaparèixer: vam anar de vacances amb la família i l’endemà ja no hi era... Després de moltes suposicions, vam arribar a la conclusió que l’havien robat. Vam fer diverses trucades a la gossera d’Òdena i ens van dir que l’havien tingut, però que s’havia escapat (rar, molt rar). Donat per perdut el gos, al cap d’uns tres mesos, passant amb bicicleta pel corriol que va per davant de la gossera, quina sorpresa la meva: el gos era allà.
Vaig anar a veure els responsables i després de parlar-hi i previ pagament de 300 € (vacunes, castració i proves) resulta que me’l donen. I fins ara fa uns mesos el gos seguia igual a casa, de dia lligat a l’hort i de nit al garatge de casa... Fins que un dia, el vam anar a buscar al vespre i el gos no hi era. L’havien tornat a robar?
Passaren els dies i tot preguntant als veïns ens digueren que van veure una parella amb altres gossos que l’havien deslligat. Aquest veí no en va fer cas, pensant que eren amics nostres. Passaren els dies i les setmanes i un d’aquests dies se m'acut entrar a la pàgina web de l’APAN (gossera d’Òdena) i què em trobo? El meu gos Nuc ara s’anomena Sully i li busquen una família...
Conclusió: me'l van prendre perquè no els agradava com estava "lligat"; tots o molts ho estan. O bé la causa són 300 € més d'algun altre pobre "passerell"? Em sap greu que em prenguin el "meu gos", però el que més em fot és que me'l prenguin de dins de casa meva.
Josep Gubern (Cal Pau Martí). Maians
Cursa de braus, cursa cap a la mort
Ernest Hemingway, destacat escriptor nord-americà, va escriure un llibre que feia referència al món taurí: "Muerte en la tarde".
Ernest Hemingway, destacat escriptor nord-americà, va escriure un llibre que feia referència al món taurí: "Muerte en la tarde".
Gran aficionat a les curses de braus, definia l'espectacle taurí com una tragèdia ordenada i disciplinada, seguida en tot moment d'un ritual precís, on s'escenifica la vida i la mort del brau.
Arreu de l'estat espanyol hi ha moltes persones aficionades a les festes taurines. Una corrida és un espectacle que es fa en una plaça on el torero i altres persones s'enfronten al brau fins que aquest és mort. D'aquest espectacle en diuen o l’anomenen inexplicablement "La fiesta nacional".
És del tot incomprensible que en la nostra societat actual es portin a terme les curses de braus amb tota la crueltat que les caracteritza.
És necessari fer patir expressament un animal totalment indefens?
Per què no es prohibeix l'entrada de menors d'edat dins del recinte?
La societat protectora d'animals està fent una tasca molt important en contra de les curses de braus. De fet, cap animal hauria de ser font de diversió. En certa manera es podria definir com un maltractament emmascarat.
En definitiva, avui en dia que es parla tant de la violència en els mitjans de comunicació, la mort violenta del brau ens hauria de fer reflexionar de fins a quin punt l'ésser humà és capaç de fer-ne un espectacle totalment humiliant i immoral.
Els amics d'Ernest Hemingway mai varen entendre com podia defensar tan ferventment les curses de braus. De fet, no hi ha cap argument vàlid per defensar un sacrifici tan inútil com reprotxable.
M. Àngels Oliva
Pàgina 28:
Vivències molt meves a Castellfollit
Ara deu fer uns quants dies que em vaig trobar el Ramon. Últimament no ens veiem gaire, però cada trimestre rebo el seu mail dient-me que ja queda poc temps per entregar els escrits del Casma, que tothom s’afanyi… ja us ho podeu imaginar, no? Sempre a última hora… Jo no escric gaire sovint, només quan tinc alguna cosa important a dir però, l’altre dia, tot xerrant, em vaig proposar escriure alguna cosa per aquest número. És clar, sembla molt fàcil, no? Agafo l’ordinador, l’engego, m’assec davant la pantalla, obro el Word… i… i… i no sé què escriure… De fet, em vénen un munt de moments al cap, eh! No us penseu que estic buida d’idees… De moments, no me’n falten, el que sí que veig que em falten són paraules per explicar-los, perquè n’hi ha tants, i són tan genials!!! A veure, no sé si em sé fer entendre… Jo fa uns 13 anys que vinc cada cap de setmana i cada estiu a Castellfollit del Boix. I sembla impossible que, en el lloc on al cap de l’any hi passo menys temps, és on hi tinc més records. Hi ha racons d’aquest poble que eren, són i seran sagrats per a mi! Llocs on les tardes d’estiu anàvem amb bicicleta i simplement sèiem allà a veure pondre’s el sol, i xerrar no sabíem mai ben bé què estàvem dient. Eren converses una mica abstractes, però converses al cap i a la fi. També recordo quan teníem 11 o 12 anys que quedàvem després de sopar a l’estiu, quan s’amagava el sol, i ens il·luminava la llum de la lluna i ens dedicàvem a caminar, simplement a caminar en silenci pel poble, o a estirar-nos en un tros d’herba i a mirar els estels. Sempre fèiem conya, quan marxàvem de casa, i dèiem que ens n’anàvem de festa a les carpes de la font de Tinell, o als cines de la cantonada del carrer de les Escoles. De nits i tardes com aquestes, no us podeu imaginar el munt que en tinc guardades dins el meu cap, no us ho creuríeu. En recordo cada detall, cada expressió, cada somriure, i moltes ximpleries que sovint em recorden que els amics que tinc en aquest poble són els amics que sempre he volgut!
A vegades, quan estic a Barcelona parlant amb els companys de classe sobre Castellfollit, no es creuen les coses que fem… No entenen que amb 18 anys sigui capaç de posar-me una faldilla florejada i unes espardenyes i que me’n vagi a ballar per les cases del poble a canvi d’un got de Coca-Cola i un tros de coca. O que un cap de setmana que nevi torni dilluns a classe sense poder moure el coll perquè amb uns amics hem decidit tirar-nos barranc avall amb un tros de plàstic al cul… I les festes majors??? Ballar la “Maionesa” i la “Sarandonga”, mare meva!!! I no anar a la discoteca a ballar house i música moderna… Jo crec que això és el que els té més impactats! Jo m’hi esforço de veritat, eh! però ja no sé què més fer perquè entenguin que el factor més important de totes aquestes activitats no és com ho fas, si no amb QUI ho fas!!! El més important de tot això és que ho faig amb els meus amics. Segurament jo sola no seria prou atrevida per tirar-me per un barranc, ni… a… bé, val més que no segueixi, que us pensaríeu que estem tots torrats.
No sé exactament com és que us estic explicant tot aquest rotllo, la veritat, suposo que tinc ganes d’explicar com és d’especial per a mi aquest poble. Segur que hi ha gent que em veu com una pixapins més que ve a passar el cap de setmana al poble, i que sembla que no tingui més feina, i sí, potser és així. Però jo més aviat crec que vinc per fer coses. Us juro que a la meva agenda escolar hi ha més coses apuntades als caps de setmana que durant la setmana: que si assaig de caramelles, que si reunió de bastoners, festes majors, aplecs, jocs per a la canalla… increïble… Per a mi aquest poble és el TOT de la meva vida. Cada dia quan em llevo penso que ja queda menys per ser divendres i poder pujar a Castellfollit, i quan me’n vaig a dormir, tres quarts del mateix.
Pàgina 29:
Quan els divendres pujo al cotxe per venir, em poso de bon humor, i quan arribo al poble m’agrada sortir a veure si trobo algú. Passo pel telecentre, el parc, la pista, i gairebé sempre trobo algú, gran o petit, tant és, amb qui m’aturo a xerrar una estona. I sabeu per què m’agrada això? Perquè és únic, perquè no passa a cap altre lloc, perquè agafar un llibre i anar-te'n a llegir al turó de darrere l’ajuntament, o la bicicleta i anar-te'n al castell de Sant Pere, no es pot fer enlloc més i, sobretot, no es pot fer amb ningú més que no siguin els grans amics i les grans persones que hi ha en aquest poble. Perquè és com si tots fóssim una gran família, perquè anem tots a la una, perquè sempre tens algú al costat quan ho necessites i, sobretot, perquè ens estimem molt els uns als altres, és igual l’edat que tinguem o si som de Castellfollit o de Maians, o si som alts o baixets, SEMPRE som allà. Això és el que més m’agrada d’aquest poble.
Potser sembla una ximpleria, però ja us he dit al principi que jo només escric quan em sembla que tinc alguna cosa important a dir i en aquest cas em sembla que ja l’he dit. Cal que seguim sent com som, cadascú a la seva manera, i seguir lluitant perquè el poble no deixi mai de ser un poble, perquè grans i petits puguem tenir els nostres amics i cuidar-los igual que ens cuiden ells a nosaltres, per poder créixer com a persones com ho estem fent ara, i aconseguir que tots els nens i nenes es puguin sentir com em sento jo cada divendres quan el cotxe gira l’última corba abans d’arribar al poble, i com estic segura que gairebé tots vosaltres us heu sentit alguna vegada envoltats dels vostres amics i amigues en algun racó amagat i sagrat d’aquestes contrades.
I ja que hi estic posada, voldria llançar una proposta: m’agradaria que tothom s’animés a escriure un petit text explicant alguna cosa que hagi viscut al poble, moments especials com els que us explicava jo abans que m'envaeixen cada vegada que pronuncio el nom d’aquest petit poble. Què us sembla? Us hi animeu? Ja veieu que no cal ser un gran autor de novel·la per escriure; només cal agafar l’ordinador, engegar-lo, asseure-s’hi davant, obrir el Word i… deixar volar la imaginació!
Laia Gonzalez Serrasolsas
Avui la vida s’allarga
Recordo que a la pagesia de muntanya, que és on em vaig criar cap als anys 30 i durant tota la guerra civil espanyola, la vida en aquells llocs era molt precària, austera i difícil, amb les excepcions de les grans pairalies de molt terme boscós i pastures. El pagès petit amb poca terra ho tenia molt difícil per tirar endavant. No tenia grans conreus i els pocs que tenia eren petites feixes escabroses o pedregoses que, junt amb el clima fred de muntanya, feien les collites petites i minses i amb prou feines els donava per mantenir el poc aviram que podien criar. El mateix passava amb el bestiar: si hi havia poques pastures, hi havia pocs animals i pocs ingressos. No obstant això, si la casa era a prop (una o dues hores) d’alguna colònia industrial i hi podien col·locar algú de la família o alguna mossa al servei domèstic, aquella família ja podia sortir de la misèria general. Aquesta penúria no afectava pas el menjar, aquest sí que era de primera qualitat i no els en mancava mai, si bé no en tenien gaire varietat i solien menjar molt porc, quasi cada dia de l’any. El que els mancava sovint eren diners per comprar-se uns pantalons o calçat i era freqüent que haguessin d’esperar a vendre a la fira o al mercat algun garrí o anyell per poder fer front a les despeses de la família amb diners frescos.
El pagès treballava de sol a sol i solia ser autosuficient ja que en aquells temps la mecanització era nul·la (i més encara a la muntanya). No tenien electricitat ni neveres, s’escalfaven i cuinaven amb llenya que s’havien de fer ells, traginar-la i estellar-la. No els restava temps per a l’oci, ni festes, diumenges, ponts ni vacances. De tot això, ells no en coneixien ni els noms. En l’aspecte de la higiene i la dietètica tampoc no estaven gaire al corrent i així com els recava molt gastar-se uns duros per avisar el manescal que vingués a curar un animal, els dolia i eren incapaços d’avisar el metge quan hi havia una persona malalta. Li anaven fent remeis casolans o de curandero fins que estava a punt de morir. Llavors corrien a cridar el metge i el capellà, però moltes voltes ja no hi eren a temps.
Recordo que a la pagesia de muntanya, que és on em vaig criar cap als anys 30 i durant tota la guerra civil espanyola, la vida en aquells llocs era molt precària, austera i difícil, amb les excepcions de les grans pairalies de molt terme boscós i pastures. El pagès petit amb poca terra ho tenia molt difícil per tirar endavant. No tenia grans conreus i els pocs que tenia eren petites feixes escabroses o pedregoses que, junt amb el clima fred de muntanya, feien les collites petites i minses i amb prou feines els donava per mantenir el poc aviram que podien criar. El mateix passava amb el bestiar: si hi havia poques pastures, hi havia pocs animals i pocs ingressos. No obstant això, si la casa era a prop (una o dues hores) d’alguna colònia industrial i hi podien col·locar algú de la família o alguna mossa al servei domèstic, aquella família ja podia sortir de la misèria general. Aquesta penúria no afectava pas el menjar, aquest sí que era de primera qualitat i no els en mancava mai, si bé no en tenien gaire varietat i solien menjar molt porc, quasi cada dia de l’any. El que els mancava sovint eren diners per comprar-se uns pantalons o calçat i era freqüent que haguessin d’esperar a vendre a la fira o al mercat algun garrí o anyell per poder fer front a les despeses de la família amb diners frescos.
El pagès treballava de sol a sol i solia ser autosuficient ja que en aquells temps la mecanització era nul·la (i més encara a la muntanya). No tenien electricitat ni neveres, s’escalfaven i cuinaven amb llenya que s’havien de fer ells, traginar-la i estellar-la. No els restava temps per a l’oci, ni festes, diumenges, ponts ni vacances. De tot això, ells no en coneixien ni els noms. En l’aspecte de la higiene i la dietètica tampoc no estaven gaire al corrent i així com els recava molt gastar-se uns duros per avisar el manescal que vingués a curar un animal, els dolia i eren incapaços d’avisar el metge quan hi havia una persona malalta. Li anaven fent remeis casolans o de curandero fins que estava a punt de morir. Llavors corrien a cridar el metge i el capellà, però moltes voltes ja no hi eren a temps.
Pàgina 30:
L’analfabetisme era present en percentatges alts, i això contribuïa al fet que, per ignorància, no es resolguessin molts problemes de salut a temps. Molta gent moria massa jove, també força canalla al néixer, i hi havia unes quantes malalties que a penes tenien remei, com el tifus, la tuberculosi, l’hemiplègia o feridura que feien estralls. La gent de pagès en general es veien més vells del que realment eren. Així un home de 40 anys n’aparentava uns 60 d’ara. Les noies quan es casaven al cap de poc temps ja semblaven unes velles: es vestien de fosc, un mocador negre al cap, mitges gruixudes negres (a tot això hi ajudava els dols que duraven de 4 a 5 anys). D’aquesta forma perdien la joventut, la feminitat, la il·lusió...
Una causa molt freqüent de malaltia era que, al no haver-hi neveres, fregien el porc i el confitaven en gerres amb llard i en menjaven amb massa freqüència. La pressió arterial els pujava fins que tenien una feridura i s’hi quedaven o bé esperaven la mort paralítics en una cadira. Poca gent d’aquesta època passava dels 50 anys de vida.
També era freqüent, en poblets i pagesies de muntanya aïllats i degut al parentiu d’alguns matrimonis, que hi hagués bastants casos de cretinisme i retards mentals. En quant a la poca variació dels aliments, la manca de vitamines i elements metàl·lics i halògens, es veien bastants persones amb els clàssics golls hipertiròidics, que alguns d’ells acabaven convertint-se en cancerígens.
Com a conseqüència de totes les causes esmentades, encara que l’índex de natalitat o creixement demogràfic fos més elevat que el d’ara, també era contrarestat pel major índex de mortalitat prematura.
Durant els darrers 70 anys, i degut sens dubte als avanços tecnològics en medicina, higiene i prevenció, la mitjana de vida ha passat dels 50 anys dels anys 30, als 75-80 dels anys 2000. Tot això s’ha assolit gràcies a un desenvolupament econòmic paral·lel al científic i principalment en el món occidental.
Actualment els científics ja ens profetitzen que la mitjana de vida humana dintre de poc temps superarà els 100 anys.
La qüestió és que a Espanya, i sobretot a Catalunya, l’índex de creixement demogràfic és nul o d’unes poques dècimes. I el creixement econòmic necessita cada dia més gent i per tant es nodreix d’immigrants, la majoria dels quals són magrebins i gent de color. Aquests sí que tenen un índex de creixement molt superior al nostre i això podria portar malauradament a una pèrdua d’identitat col·lectiva i a un augment del mestissatge al nostre país.
Quedo astorat de la gran quantitat de gent jubilada que es veu arreu de les poblacions de Catalunya i a qualsevol hora del dia, principalment en hores de treball. No es veu quasi cap jove, sols avis i quitxalla. Això es constata d’uns pocs anys ençà.
Si continua aquest progrés d’allargament de vida que asseguren els científics i aquesta manca de creixement demogràfic, d’aquí a un temps no gaire llunyà ens trobarem amb una societat totalment envellida i poca gent jove per treballar i cotitzar. Aquesta situació, que teòricament és presumible, pot presentar al món occidental un problema ben gros si els polítics, economistes, sociòlegs, antropòlegs, o sigui els experts en aquestes qüestions, no hi troben remei urgentment.
La paradoxa que es desprèn de tot això és la següent: per una banda la humanitat es gasta una immensa quantitat de milions fent recerca per curar moltes malalties incurables, i tècniques per no envellir tan de pressa (és clar que també es gasten sumes immenses per viatjar als planetes, organitzar guerres arreu del món i fer compravenda de cracs del futbol), i per l’altra es crearà un problema a llarg termini: els estats no podran mantenir la gran quantitat de jubilats vells i improductius, cada dia ens costarà més de morir, i cada dia serem més colla (tenint en compte que la mitjana de vida superarà els cent anys).
Una solució que podria donar és la que exposa en un llibre de contes, amb un caire humorístic i fantasiós, l’escriptor Pere Calders i que més o menys venia a dir així: temps a venir, veient els estats que no podien fer front a les enormes despeses ocasionades per la gran quantitat de gent gran que no es morien fins ben passats els cent anys, hagueren d’estudiar unes fórmules, les més justes possibles, per tal de donar solució a un problema tan important. El Ministeri d'Indústria estudià i edità una llei que, d’acord a uns profundíssims estudis estadístics, a una gran quantitat de factors correctors i tenint en compte les variants de cada cas específic, conduïa a un resultat el més just i equitatiu possible (i evitava així la intervenció de possibles padrins i tractes de favors de la gent que remenava les cireres).
Quedo astorat de la gran quantitat de gent jubilada que es veu arreu de les poblacions de Catalunya i a qualsevol hora del dia, principalment en hores de treball. No es veu quasi cap jove, sols avis i quitxalla. Això es constata d’uns pocs anys ençà.
Si continua aquest progrés d’allargament de vida que asseguren els científics i aquesta manca de creixement demogràfic, d’aquí a un temps no gaire llunyà ens trobarem amb una societat totalment envellida i poca gent jove per treballar i cotitzar. Aquesta situació, que teòricament és presumible, pot presentar al món occidental un problema ben gros si els polítics, economistes, sociòlegs, antropòlegs, o sigui els experts en aquestes qüestions, no hi troben remei urgentment.
La paradoxa que es desprèn de tot això és la següent: per una banda la humanitat es gasta una immensa quantitat de milions fent recerca per curar moltes malalties incurables, i tècniques per no envellir tan de pressa (és clar que també es gasten sumes immenses per viatjar als planetes, organitzar guerres arreu del món i fer compravenda de cracs del futbol), i per l’altra es crearà un problema a llarg termini: els estats no podran mantenir la gran quantitat de jubilats vells i improductius, cada dia ens costarà més de morir, i cada dia serem més colla (tenint en compte que la mitjana de vida superarà els cent anys).
Una solució que podria donar és la que exposa en un llibre de contes, amb un caire humorístic i fantasiós, l’escriptor Pere Calders i que més o menys venia a dir així: temps a venir, veient els estats que no podien fer front a les enormes despeses ocasionades per la gran quantitat de gent gran que no es morien fins ben passats els cent anys, hagueren d’estudiar unes fórmules, les més justes possibles, per tal de donar solució a un problema tan important. El Ministeri d'Indústria estudià i edità una llei que, d’acord a uns profundíssims estudis estadístics, a una gran quantitat de factors correctors i tenint en compte les variants de cada cas específic, conduïa a un resultat el més just i equitatiu possible (i evitava així la intervenció de possibles padrins i tractes de favors de la gent que remenava les cireres).
Pàgina 31:
En poques paraules, el resultat fou que calia eliminar, això sí, d’una manera molt digna, elegant i ètica, un nombre determinat d’habitants que haguessin arribat al límit dels anys que marcava la llei després d’haver aplicat la fórmula.
D’aquesta manera, si en aquell any la fórmula deia que no es podia passar per exemple dels noranta anys, tots els ciutadans que els complien rebien un comunicat especial notificant-los molt delicadament i correctament que durant aquell any els tocava l’honor de deixar aquesta vida terrenal, pel bé i bona marxa del país i de la resta de ciutadans que el formaven. Això ve a ser el mateix que quan un va al metge i li diagnostica un càncer, i li diu que té vida per un any. Encara que la dita popular també diu: val més sentència de metge que de boig.
També se’ls comunicava que rebrien en breu la visita d’una comissió tècnica de psiquiatres i assistents socials per preparar ben correctament els detalls de tots els afers que el cas requeria, tals com: tractament de l’estat anímic, testament, sistema preferit per l’òbit, qualitat de sepeli, tractament de les despulles, qualitat social de les cerimònies fúnebres, música, si era creient sufragi per la seva ànima, en fi, tota una sèrie dels més nous i refinats avenços en quant als serveis i tractaments medicopsiquiàtrics, socials, tècnics, religiosos, d’ambientació musical acollidora, etc. No hi havia límit en les despeses que costés a l’administració, tot es feia perquè l’interessat estigués content i satisfet i marxés feliç cap a les vacances eternes, i els seus descendents restessin contents dels serveis dispensats per l’estat i esperessin il·lusionats el seu torn.
No faltava qui, al·lucinat davant de tanta pompa i solemnitat, presentés una instància al ministeri corresponent demanant i exposant la possibilitat encara que fos pagant un suplement que li avancessin la data del seu traspàs.
Sembla un contrasentit que la societat científica recerqui durant tants anys per millorar la qualitat i allargament de la vida, i actualment ja ho comença a aconseguir, i sigui la mateixa societat que necessiti escurçar-la emparant-se en una espècie d’eutanàsia disfressada i prematura (i altrament inacceptable). Tot això és un embolic que no s’aguanta per enlloc.
Potser seria millor que tots els coneixements i avenços científics que té el primer món es comencessin a aplicar al tercer món, però seriosament, encara que ens haguéssim de gratar un xic les butxaques. Els que anem tirant com uns reietons, d’aquesta manera potser tranquil·litzaríem un xic les nostres consciències.
Benet Pagès
La Batllia, Malanyeu. Juliol del 2001
D’aquesta manera, si en aquell any la fórmula deia que no es podia passar per exemple dels noranta anys, tots els ciutadans que els complien rebien un comunicat especial notificant-los molt delicadament i correctament que durant aquell any els tocava l’honor de deixar aquesta vida terrenal, pel bé i bona marxa del país i de la resta de ciutadans que el formaven. Això ve a ser el mateix que quan un va al metge i li diagnostica un càncer, i li diu que té vida per un any. Encara que la dita popular també diu: val més sentència de metge que de boig.
També se’ls comunicava que rebrien en breu la visita d’una comissió tècnica de psiquiatres i assistents socials per preparar ben correctament els detalls de tots els afers que el cas requeria, tals com: tractament de l’estat anímic, testament, sistema preferit per l’òbit, qualitat de sepeli, tractament de les despulles, qualitat social de les cerimònies fúnebres, música, si era creient sufragi per la seva ànima, en fi, tota una sèrie dels més nous i refinats avenços en quant als serveis i tractaments medicopsiquiàtrics, socials, tècnics, religiosos, d’ambientació musical acollidora, etc. No hi havia límit en les despeses que costés a l’administració, tot es feia perquè l’interessat estigués content i satisfet i marxés feliç cap a les vacances eternes, i els seus descendents restessin contents dels serveis dispensats per l’estat i esperessin il·lusionats el seu torn.
No faltava qui, al·lucinat davant de tanta pompa i solemnitat, presentés una instància al ministeri corresponent demanant i exposant la possibilitat encara que fos pagant un suplement que li avancessin la data del seu traspàs.
Sembla un contrasentit que la societat científica recerqui durant tants anys per millorar la qualitat i allargament de la vida, i actualment ja ho comença a aconseguir, i sigui la mateixa societat que necessiti escurçar-la emparant-se en una espècie d’eutanàsia disfressada i prematura (i altrament inacceptable). Tot això és un embolic que no s’aguanta per enlloc.
Potser seria millor que tots els coneixements i avenços científics que té el primer món es comencessin a aplicar al tercer món, però seriosament, encara que ens haguéssim de gratar un xic les butxaques. Els que anem tirant com uns reietons, d’aquesta manera potser tranquil·litzaríem un xic les nostres consciències.
Benet Pagès
La Batllia, Malanyeu. Juliol del 2001
Un altre món és possible!!!
Recordeu el primer article que vaig escriure? Suposo que no, fa molt de temps... Bé, hi explicava que tenia ganes de fer una secció d'acció-reacció, que esperava alguna resposta... i he estat esperant-la, de fet encara l'espero. La cosa és que vaig tenir un moment d'il·lusió llegint el número passat de la revista. Vaig pensar: “Ole! el primer valent ha tret el nas!”. Després em vaig rellegir l'article i em vaig adonar que no només parlava de mi, sinó també d'altres, de l’"altri que tingui la pell més fina", i vaig dir-me: “L'has liat!”
Recordeu el primer article que vaig escriure? Suposo que no, fa molt de temps... Bé, hi explicava que tenia ganes de fer una secció d'acció-reacció, que esperava alguna resposta... i he estat esperant-la, de fet encara l'espero. La cosa és que vaig tenir un moment d'il·lusió llegint el número passat de la revista. Vaig pensar: “Ole! el primer valent ha tret el nas!”. Després em vaig rellegir l'article i em vaig adonar que no només parlava de mi, sinó també d'altres, de l’"altri que tingui la pell més fina", i vaig dir-me: “L'has liat!”
No cal ser un geni de la deducció, ni tenir la intuïció sobredesenvolupada per entendre què ha passat. La meva acció ha dut, inevitablement, a una reacció. La resposta però, no l’he rebut jo, sinó el Casma i la seva cara visible, rodanxona i bonifàcia, que és la que ha rebut les hòsties.
No sóc donada a excusar els perquès dels meus actes, inactivitats, paraules o silencis. Les justificacions em fan molta mandra, em cansen. Les veig com un parany que sempre esquivo, i de moment no hi caic.
No sóc donada a excusar els perquès dels meus actes, inactivitats, paraules o silencis. Les justificacions em fan molta mandra, em cansen. Les veig com un parany que sempre esquivo, i de moment no hi caic.
Pàgina 32:
No he patit mai de la Vida un atac sobtat de diplomàcia. Tinc la malaltia de la sinceritat tal com raja en estat crònic i ja en una fase molt avançada.
De la mateixa manera que les justificacions m'esgoten, les crítiques me la suen.
En alguns dels meus escrits he anomenat en Lluís Llach, avui hi torno. Ell té una frase que diu, si fa no fa, que definir-se com a radical en els seus posicionaments ideologicopolítics l'ha dut a fer emprenyar a molta gent. El que li passa és que la gent que s'emprenya, li agrada fer-la emprenyar. A mi, com d'altres, em passa el mateix.
Sóc molt conscient del que escric, del com i del perquè.
Sóc molt conscient del que escric, del com i del perquè.
He tractat d'assassins els laboratoris farmacèutics i hi torno. He transcrit un fragment de cançó que diu d'una escola sense muralles, ni reixes, ni mestres, ni tonteries d'aquestes, i la segueixo cantant. He expressat que els feixistes són una lacra a exterminar, i ho segueixo defensant amb tota la meva passió. Puc dir coses molt dures, per un motiu tan il·lusori com és el d'imaginar romànticament que la censura s'ha abolit a nivell sociocultural.
Però, ai las! He tocat l'intocable! Això és senzillament el que ha passat. He tocat els fonaments eclesiàstics, i aquí és on s'ha destapat la caixa dels trons rebent qui no ho havia de fer.
Amb l'església he topat! Perquè faré veure que em crec que la censura no existeix, però tinc claríssim que existeix tant com la Santa Inquisició. Subtils, hipòcrites, covardes, calladetes, camuflades estan aquí, segueixen sent-hi.
I un innocent escrit en una revisteta de poble, l'ha fet enrabiar de debò.
Res del que dic és nou. No m'invento res. Fa anys que passa.
L'església catòlica, apostòlica i romana segueix sent un poder enorme, que es creu intocable. Sí, amb l'església he topat. Però hi he topat, simplement, perquè m'hi he llançat de cap. Sóc molt conscient del que escric, del com i del perquè. I si fent això toco l'intocable o la pebrotera, sincerament, se me'n fot. Si digués una altra cosa seria mentida; potser més dolça de ser llegida o escoltada, potser més hipòcrita, potser més decorosament acceptada, però mentida. I la veritat és que he pecat casant Jesús i Maria de Magdalena i donant-los tres fills. Ah! Sí! I també he desvirgat la Mare de Déu! Això és el que ha passat, ni més ni menys. He anat a fotre el dit directament a la llaga. He remant els sòlids ciments de la immobilitat. M'he carregat la inqüestionabilitat dels dogmes, vaja, he comès una heretgia... bé, potser unes quantes de cop. Ai, collons, quines coses! La història es repeteix. Les creuades perduren.
Us n'adoneu de la magnitud de la tragèdia? L'església vol seguir remenant les cireres. Vol seguir tallant el bacallà, tallar llengües si fa falta, llengües metafòriques que esdevenen planes senceres de revistes i/o llibres, les volen tallar.
Vol salvaguardar el seu poder. Vol la nostra obediència, el nostre silenci.
Sóc mestressa absoluta de les meves paraules i, per tant, el meu silenci l'han ben perdut; de fet, mai l'han tingut. Em nego a donar-lo a ningú.
I sí, és clar que sóc una antisistema. Ho sóc pel meu passat, i per aquest present. I per naturalesa, sóc desobedient de mena.
Jo ja he dit tot el que havia de dir al respecte, almenys de moment. Potser va sent hora que parlin els que segueixen assassinant la gent que s'acosta massa a la veritat amagada, per exemple, als manuscrits del Qumràn. Els qui pontifiquen guerres. Els qui vesteixen d'or les parets del Vaticà. Els qui s'amaguen darrere el dolor de les afliccions i penitències malvades a les que motiven als seus deixebles (la branca més dura de l'Opus). Els qui van patrocinar el cop d'estat franquista. Els qui violen criatures amb plena immunitat... Potser va sent hora que sàpiguen que és a ells a qui s'espera que parlin per demanar-nos perdó.
Rat
Pàgina 33:
Sensacions i viatges
Ruta 40
De tots és ben sabut que l’Argentina és un país molt gran. La seva xarxa de carreteres no té res a veure amb els nivells de qualitat que estem acostumats a Europa: les carreteres són molt més solitàries, més remotes, estan en molt mal estat, i per tant salvatges. Però el que destaca per sobre de tot és la llargada de les seves carreteres nacionals. La ruta nacional 40 destaca per sobre de les altres, primer per la seva distància i sobretot per la diferència de terrenys que travessa. Aquesta carretera neix molt a prop de La Quiaca, al nord del país, just a la frontera amb Bolívia. Travessa tot el país cap al sud per la falda dels Andes fins arribar més al sud de Rio Gallegos. Quasi 5.000 km, com anar de Castellfollit del Boix a París 5 vegades.
De tots és ben sabut que l’Argentina és un país molt gran. La seva xarxa de carreteres no té res a veure amb els nivells de qualitat que estem acostumats a Europa: les carreteres són molt més solitàries, més remotes, estan en molt mal estat, i per tant salvatges. Però el que destaca per sobre de tot és la llargada de les seves carreteres nacionals. La ruta nacional 40 destaca per sobre de les altres, primer per la seva distància i sobretot per la diferència de terrenys que travessa. Aquesta carretera neix molt a prop de La Quiaca, al nord del país, just a la frontera amb Bolívia. Travessa tot el país cap al sud per la falda dels Andes fins arribar més al sud de Rio Gallegos. Quasi 5.000 km, com anar de Castellfollit del Boix a París 5 vegades.
La part del nord que s’inicia a les províncies de Jujuy i Salta creua tota la zona àrida de la Puna. És un desert a més de 4.000 metres d’alçada. La ruta, que en aquesta part no està asfaltada, puja fins a 4.980 metres. Molts dels viatgers “se apunan”, que és com anomenen allà el mal d’alçada. Sempre en direcció sud, la ruta entra a les valls fèrtils de Mendoza al peu de cims nevats com l’Aconcagua, de quasi 7.000 m. La ruta passa per la Pampa i després per la Patagònia, on travessa el país en direcció est per anar a morir a la costa atlàntica a prop de Rio Gallegos. Des de la 40 es pot accedir a diferents glaceres, com el famós i turístic Perito Moreno.
(La Quebrada de las flechas, sector nord de la ruta 40)
La ruta creua 236 ponts i toca 13 grans llacs, uns quants d’ells salats. Dóna accés a més de 20 reserves i parcs naturals. Es veuen més de 18 grans rius sud-americans i connecta 27 colls (passos) per travessar els Andes cap a Xile des d’Argentina.
És un recorregut per la vida, història i costums d’aquest immens país, des de ciutats grans i modernes fins als pobles més remots i perduts. Veureu des d'un dels deserts més àrids del món fins a l’exuberant vegetació alpina de les regions patagòniques passant per tot tipus de volcans, glaceres, rius i llacs.
(Tram de la ruta que puja quasi als 5.000 metres d'alçada)
És un recorregut per la vida, història i costums d’aquest immens país, des de ciutats grans i modernes fins als pobles més remots i perduts. Veureu des d'un dels deserts més àrids del món fins a l’exuberant vegetació alpina de les regions patagòniques passant per tot tipus de volcans, glaceres, rius i llacs.(Tram de la ruta que puja quasi als 5.000 metres d'alçada)
És un viatge del tot recomanable, ara bé, per fer aquesta ruta es necessita una mica més d'un mes de vacances. Per assimilar tota la quantitat d’experiències, diferència de paisatges i terrenys que es veuen, jo recomanaria un parell de mesos sabàtics.
Tot i que molta part de la ruta no està asfaltada si no que és de “ripio”, com diuen ells, es pot fer amb un cotxe normal, malgrat que és recomanable anar en un tot terreny.
Moi Torrallardona
Pàgina 34:
L’entrevista
Professionalitat, convicció, sensibilitat i simpatia són atributs que he trobat a les dues dones amb qui avui parlem: la Dra. Gemma Vila i la infermera Montse Monell. Podem estar ben tranquils perquè estem en bones mans.
Quan us vau decidir per aquesta professió? Va ser vocacional, per antecedents familiars?
Jo des de ben petita havia volgut ser infermera. No tinc cap antecedent familiar en el camp de la sanitat i quan tenia sis anys em van demanar de què em volia disfressar, era la primera vegada que em disfressava, i ho vaig fer d’infermera. Encara guardo la capa. És una carrera que o bé t’agrada o no la faràs mai.
En el meu cas també és vocacional. No hi tinc cap antecedent familiar i des de ben petita ho havia dit. Tenia vuit o nou anys i ja sempre ho deia: “Vull ser metge”. Dibuixava metges i amb la meva germana jugava a metges, jugàvem a embenar, a posar injeccions. Tinc una germana més gran que és infermera i sempre la tenia com a model. Al final ho vaig aconseguir. En aquesta professió és freqüent que sigui molt vocacional.
Per què vas escollir l’especialitat de metge de família?
En certa manera em va venir donat. Quan vaig acabar la carrera, ara que ja en fa vint anys, era una època difícil a causa de la sobresaturació. Vaig treballar a urgències, vaig fer un màster, i allà m'hi vaig passar molts anys, però sempre m’ha agradat el tracte de metge de família i al final és el que he acabat fent. La feina a urgències és estressant i per això vaig canviar.
(A la foto la Gemma estrenant abric per Pasqua)
Moi Torrallardona
Pàgina 34:
L’entrevista
Professionalitat, convicció, sensibilitat i simpatia són atributs que he trobat a les dues dones amb qui avui parlem: la Dra. Gemma Vila i la infermera Montse Monell. Podem estar ben tranquils perquè estem en bones mans.
Quan us vau decidir per aquesta professió? Va ser vocacional, per antecedents familiars?
Jo des de ben petita havia volgut ser infermera. No tinc cap antecedent familiar en el camp de la sanitat i quan tenia sis anys em van demanar de què em volia disfressar, era la primera vegada que em disfressava, i ho vaig fer d’infermera. Encara guardo la capa. És una carrera que o bé t’agrada o no la faràs mai.
En el meu cas també és vocacional. No hi tinc cap antecedent familiar i des de ben petita ho havia dit. Tenia vuit o nou anys i ja sempre ho deia: “Vull ser metge”. Dibuixava metges i amb la meva germana jugava a metges, jugàvem a embenar, a posar injeccions. Tinc una germana més gran que és infermera i sempre la tenia com a model. Al final ho vaig aconseguir. En aquesta professió és freqüent que sigui molt vocacional.Per què vas escollir l’especialitat de metge de família?
En certa manera em va venir donat. Quan vaig acabar la carrera, ara que ja en fa vint anys, era una època difícil a causa de la sobresaturació. Vaig treballar a urgències, vaig fer un màster, i allà m'hi vaig passar molts anys, però sempre m’ha agradat el tracte de metge de família i al final és el que he acabat fent. La feina a urgències és estressant i per això vaig canviar.
(A la foto la Gemma estrenant abric per Pasqua)
A mi sempre m’havia agradat l’atenció primària, però també tenia molt clar que primer volia passar per l’hospital, i així va anar. Vaig estar en molts serveis de l’hospital, últimament estava a pediatria, i quan em va sortir l’oportunitat de venir aquí dalt també la vaig agafar.
En quina mesura es conserven els ideals de joventut?
Els ideals de joventut crec es van perdent amb els anys, i això passa en totes les feines, perquè la mateixa paraula ja ho diu, són ideals. Estudies medicina i no saps amb què et trobaràs, ni les dificultats laborals que hi haurà després. Estudies medicina perquè vols ser metge i això vol dir que vols curar. Aquest és el primer ideal quan comences primer curs de medicina. Crec que tots els que hem estudiat una carrera sanitària hem tingut l'ideal d’anar a l’Àfrica, per exemple, però després la vida t’hi porta o no t’hi porta, i els ideals van canviant. De la manera que es troba la sanitat avui en dia, i aquí, és molt diferent del que havies pensat quan només deies que volies ser metge. L’essència és la mateixa: volem diagnosticar, ajudar i curar la gent, i no tan sols fer receptes. Això és el que no volem. La medicina és un art. Si hi ha un tractament que no va bé, en provem un altre. Llegim i trobem que un fàrmac ens pot anar més bé per això o per això altre. El millor agraïment que tens sempre és el de la gent i l’evolució de les malalties dels nostres pacients. Però també ens trobem amb casos que no surten tan bé.
(A la foto la Montse a Sòria amb una tortada típica)
En quina mesura es conserven els ideals de joventut?
Els ideals de joventut crec es van perdent amb els anys, i això passa en totes les feines, perquè la mateixa paraula ja ho diu, són ideals. Estudies medicina i no saps amb què et trobaràs, ni les dificultats laborals que hi haurà després. Estudies medicina perquè vols ser metge i això vol dir que vols curar. Aquest és el primer ideal quan comences primer curs de medicina. Crec que tots els que hem estudiat una carrera sanitària hem tingut l'ideal d’anar a l’Àfrica, per exemple, però després la vida t’hi porta o no t’hi porta, i els ideals van canviant. De la manera que es troba la sanitat avui en dia, i aquí, és molt diferent del que havies pensat quan només deies que volies ser metge. L’essència és la mateixa: volem diagnosticar, ajudar i curar la gent, i no tan sols fer receptes. Això és el que no volem. La medicina és un art. Si hi ha un tractament que no va bé, en provem un altre. Llegim i trobem que un fàrmac ens pot anar més bé per això o per això altre. El millor agraïment que tens sempre és el de la gent i l’evolució de les malalties dels nostres pacients. Però també ens trobem amb casos que no surten tan bé.
(A la foto la Montse a Sòria amb una tortada típica)
De no ser així podríem introduir els símptomes en un ordinador i ens diria la medicació que hem de prendre. La meva branca és més en l’àrea de les cures, de cuidar. Jo potser no curo, jo cuido.
Pàgina 35:
Els metges i infermeres no paren d’estudiar, però hi ha algú que s’adormi?
Bé, si t’adorms perds el carro. Evidentment que no et passes tota la vida formant-te. Sempre hi ha èpoques en què pares una mica, com pot ser quan tens una criatura, però després has de continuar si no vols perdre el ritme. És una feina molt canviant, cada dia hi ha novetats i has d'estar-hi. No cal fer grans estudis, però sí un mínim.
Quan caus en la rutina, hi ha alguna fórmula per sortir-ne?
No ho sé, suposo que com en totes les feines. De fet s'hi pot caure.
Suposo que quan portes molts i molts anys en un lloc, la feina es torna rutinària. A vegades els canvis van bé. Una persona que faci quaranta anys que està en el mateix lloc, avui en dia quasi bé que no es troba. De tant en tant es necessita un canvi, en aquesta feina i en totes.
(La Gemma amb companys de carrera a Sant Pau)
Què és el que més us pot estressar?
El temps. La manca de temps. Principalment el fet de no tenir prou temps per fer les coses.
El temps. La manca de temps. Principalment el fet de no tenir prou temps per fer les coses.
I l’excés de feina, no poder arribar a tot arreu, fer tota la burocràcia que cal, saber que la gent s’està esperant, que la gent et demana. No poder arribar a tot arreu és el que principalment m’estressa. Evidentment que hi ha altres coses: un malalt greu, per exemple, que sortosament en l’atenció primària no t’hi trobes tan sovint, però que evidentment t’angoixa durant una estona. Però pel que fa al dia a dia, el que més estressa és el temps.
La burocràcia augmenta depenent d’on us trobeu?
En l’atenció primària hi ha molta burocràcia: les baixes, tots els informes que has de fer per a la gent que te’ls demana, receptes, la recepta electrònica.
En la part d’infermeria, aquí tinc menys burocràcia que quan vaig a l’hospital. Quan ingresso una partera que hi estarà vint-i-quatre hores, haig de fer un munt de papers, paperets, valoracions i informes; que a vegades et preguntes si no et passes més estona emplenant-ho tot que atenent la partera. Ha de quedar tot registrat. Legalment allò que no està registrat no està fet, no existeix, i de la manera com està tot muntat no hi ha forma de sortir-ne. La llei avui dia pesa molt.
Abans un metge de poble visitava la gent i res quedava anotat. Els metges de família no escrivien res. Com qui diu, podia ser que no recordés el que prenien els seus malalts. Ara ho hem d’anotar tot, sinó qui ve darrere no sap el que has estat fent, i això és una mala praxis. Tot això té un nom: història clínica del malalt.
El fet que quedi tot registrat és una millora. És una feinada en el moment de fer-ho, però sí que és veritat que quan aquella persona torna, saps què has fet, què li has donat, quines cures s’han fet. I, si entremig l’ha visitat un altre company, saps com ho ha fet. Abans tota aquesta informació es perdia. O sia, que tot i que és feixuc ens beneficia, ens és útil. Com ens aniria, de bé, un ordinador aquí dalt!
És clar que sou conscients que la vostra feina és molt important.
Totes les feines són importants per tirar endavant una societat, però evidentment que la nostra ho és. Hem de decidir quin fàrmac se li ha de donar a un malalt i ho hem de decidir en un instant. Un economista, per exemple, pot estudiar el cas i té uns dies per decidir. Nosaltres ens podem trobar el cas que arriba un diabètic amb la seva analítica i hem de decidir si s’ha de posar insulina o no, i si li donem aquest medicament o un altre. Tot això requereix una certa rapidesa d’actuació. Li posem una etiqueta. Ara imaginat si ens equivoquem!
En ocasions us deveu trobar amb pacients que no s’esperen el vostre diagnòstic i sorgeix una barrera.
Moltes vegades passa. Ja hi ha descrits els processos d’acceptació. Primer es comença amb la negació, altres necessiten un temps per fer el seu procés. Tot això ja està escrit.
Pàgina 36:
La medicina és un art. (Gemma Vila)
En certes ocasions ja veus que aquella persona no et tindrà mai confiança. No cal que m'hi esforci, tot i que per suposat cal que ens hi esforcem. Generalment aquesta persona confia poc en els metges. A títol personal, i sortosament en no gaires ocasions, hi ha pacients que han trobat un tracte fred o qualsevol altra cosa que els fa agafar certa actitud en contra. No pots agradar a tothom. Jo ho tinc absolutament assumit. Cada un de nosaltres tenim una forma de treballar que és personal, que ens serveix i que ens funciona.
Aquest rebuig passa més a ciutat que en un poble?
No, jo crec que no. La gent a pagès, per explicar-ho d’alguna manera, potser és més feta a la seva. Potser encara conserva els remeis tradicionals i molta cultura popular. Això a ciutat s’ha perdut. A ciutat et pot venir un nen que té diarrees amb una mà plena de llaminadures. Aquí si un nen té diarrees ja s’ha acostumat a fer una dieta astringent i ja fan el que sempre s’ha fet a casa. Encara es conserva la cultura popular. No es pot generalitzar, però a ciutat consulten per tot. Tenen la possibilitat que, si no agrada el que els diuen al CAP, poden demanar que els visiti un altre metge, anar a un altre ambulatori o arribar-se fins a l’hospital. Als pobles, si algú té mal de panxa primer es fa unes herbetes, o si té la pressió alta es pren aigua d’olivera. A Manresa no saben què és l'aigua d’olivera.
Hi creieu en totes aquestes aigües?
Per un control ben fet no, però per un mal de panxa sí. L’exemple de l’olivera pot ser un mal exemple perquè una persona hipertensa ha de prendre un hipertensiu, però per coses més banals com és un refredat, amb una mica de mel i una mica de llimona ja saps que ha de passar.
Aquí la gent, per anar a urgències fins a Manresa, s’ho pensa dues vegades o una mica més. Als pobles et pots trobar gent de setanta anys que no ha anat mai al metge i que no li han fet mai una analítica.
Quina reacció teniu davant d’anuncis, a la tele, que falsegen o simplifiquen en gran manera el tema de la salut?
Aquests anuncis fan mal. Tothom en sap, de salut, oi? Tots els avis que hi ha al voltant d’una obra són arquitectes i en medicina també tothom opina: “La meva veïna em va dir que aquestes pastilles li van anar bé i jo, com que em vaig fer mirar la pressió a la farmàcia i la tenia alta, també les he començat a prendre”. Sempre he pensat que des de l’escola hi hauria d’haver un mínim d’educació sanitària, perquè els refredats i la grip hi són cada any, i la gent hauria de saber que si té quatre mocs li duraran uns quants dies i li desapareixeran prenent un analgèsic. Si el nen té trenta-set i mig, per fer-li baixar la febre, dóna-li alguna cosa i espera't. Això la gent ho sap, però cada vegada van al metge. A nivell d’escola, de la mateixa manera que fan formació ètica, no aniria malament incloure un mínim de cultura sanitària: primeres cures, símptomes d’un refredat o d’una gastroenteritis. Crec que això s’hauria de fer.
Però això s’ha de fer també a casa, perquè si estan fent un temari i a casa veuen que a la més mínima es va a urgències, no farem gran cosa. A Manresa un nen esternuda i poden arribar a anar a un servei d’urgències:
-El nen ha fet una diarrea.
-Li has donat dieta astringent?
-No, que me la dónes anotada, la dieta astringent?
-Ja la deus tenir perquè el nen et fa una diarrea cada any.
A pediatria és molt exagerat. Tingues en compte que han arribat a venir nens que tenien mal als peus quan el problema era degut a les sabates noves.
Això és de pel·lícula. Us agraden les telesèries en què hi surten metges?
A mi m’agradava molt la sèrie americana “Urgéncias”, la del George Cluney. Era exagerada, però estava ben documentada i sortien casos clínics bastant reals. Aquestes telesèries han donat a conèixer una mica el nostre món, encara que sigui en versió pel·liculera. No crec que hagin fet gens de mal a la professió, tot el contrari.
Jo reconec que “A cor obert” em va marcar. Però val a dir que hi ha hagut alguna telesèrie en què la infermera era “la chica mona y corta”. Aquell tipus d’infermera encara perdura en alguna telesèrie. A la versió espanyola d’“Urgéncias” la infermera era la beneita.
Aquí la gent es queda els avis a casa.
(Montse Monell)
Pàgina 37:
Per què el metge va sovint amb la bata descordada i la infermera no? (I no només a les pel·lícules)
La infermera va amb uniforme perquè remena molt el malalt, tan sols sigui per higiene, per totes les cures que has de fer. I el metge es posa la bata.
Jo, com que he treballat molts any a urgències, sempre he anat amb pijama sencer. Al CAP només em poso la bata, però me la cordo.
Com són els pacients de Maians i de Castellfollit?
Grans. Són grans. És una població envellida perquè hi ha molta gent de més de setanta anys. Ens crida l’atenció que aquí hi ha molt hipertens, tot i que és cert que és una patologia prevalent en població gran. I d’altra banda també ens crida l’atenció que hi ha poc colesterol. No està científicament demostrat, és una percepció subjectiva. Tenim ganes de mirar-ho més a fons. No sé si ho farem algun dia, però seria curiós saber-ho.
Un altre fet que crida l’atenció és que hi ha molta gent depenent, cosa que a Manresa nosaltres no en tenim tanta. Aquí quan un avi es fa gran i depenent, la família el té a casa. En canvi a Manresa, ja sigui pel tipus d’habitatge, perquè treballen o per altres raons, busquen residències o centres de dia. Per la població que aquí tenim, hi ha molts avis depenents. Aquí la gent es queda els avis a casa.
Es pot parlar d’un tipus de pacient modèlic?
El pacient modèlic seria aquell que accepta les seves patologies i es cuida. I per a nosaltres, que hi hagi un bon control i una bona evolució. Modèlic seria aquell pacient que li poguéssim sempre dir que anem bé, però si això passés, aleshores potser no tindríem tanta feina. Atenció primària té molta malaltia crònica i les reines són la diabetis tipus dos, que no necessita insulina, la hipertensió i el colesterol. Darrere de totes elles hi ha tota una educació d’hàbits de salut que ho fa infermeria: hàbits dietètics, exercici físic, de tòxics. Quan inverteixes un temps per explicar tot el que s’ha de fer i dóna fruit, és d’agrair.
Fins a quin punt us molesteu quan no fem els deures?
No és que ens molesti. Has d’acceptar la persona tal i com és. En un adult és molt difícil canviar-li els hàbits. Nosaltres expliquem què hauria de fer, però és el pacient qui decideix seguir-ho.
“Si no et trobes bé, vés al metge”. Tothom que va al metge es troba malament?
No, no tothom. Ens trobem amb la senyora que viu sola i ve a explicar-te la vida.
Hi ha qui no ve a mirar-se la pressió, si no que ve a explicar-te que el fill s’ha separat, que ella té els néts, que es troba malament i no sap què fer. El seu problema no és la pressió. Aquí dalt això no passa, és més allà baix.
El pacient modèlic seria aquell que accepta les seves patologies i es cuida. I per a nosaltres, que hi hagi un bon control i una bona evolució. Modèlic seria aquell pacient que li poguéssim sempre dir que anem bé, però si això passés, aleshores potser no tindríem tanta feina. Atenció primària té molta malaltia crònica i les reines són la diabetis tipus dos, que no necessita insulina, la hipertensió i el colesterol. Darrere de totes elles hi ha tota una educació d’hàbits de salut que ho fa infermeria: hàbits dietètics, exercici físic, de tòxics. Quan inverteixes un temps per explicar tot el que s’ha de fer i dóna fruit, és d’agrair.
Fins a quin punt us molesteu quan no fem els deures?
No és que ens molesti. Has d’acceptar la persona tal i com és. En un adult és molt difícil canviar-li els hàbits. Nosaltres expliquem què hauria de fer, però és el pacient qui decideix seguir-ho.
“Si no et trobes bé, vés al metge”. Tothom que va al metge es troba malament?
No, no tothom. Ens trobem amb la senyora que viu sola i ve a explicar-te la vida.
Hi ha qui no ve a mirar-se la pressió, si no que ve a explicar-te que el fill s’ha separat, que ella té els néts, que es troba malament i no sap què fer. El seu problema no és la pressió. Aquí dalt això no passa, és més allà baix.
És veritat que els pacients expliquem bona part de la nostra vida?
N’hi ha que sí, n’hi ha que no. Una funció de la medicina de família és això, no només curar malalties, si no atendre persones. Si saps en quin entorn viu un determinat pacient, t’ajuda a entendre coses.
T’ajuda a entendre que una senyora et vingui amb una pressió molt alta i resulta que és conseqüència que a casa l’estan maltractant, i que també té una filla malalta. Amb aquest problema de base fins i tot ens és bo saber-ho.
Pàgina 38:
N’hi ha que sí, n’hi ha que no. Una funció de la medicina de família és això, no només curar malalties, si no atendre persones. Si saps en quin entorn viu un determinat pacient, t’ajuda a entendre coses.
T’ajuda a entendre que una senyora et vingui amb una pressió molt alta i resulta que és conseqüència que a casa l’estan maltractant, i que també té una filla malalta. Amb aquest problema de base fins i tot ens és bo saber-ho.
Pàgina 38:
T’ajuda a entendre-ho, no vol dir que sempre la puguis ajudar. Et demanen consell, però nosaltres ens preguntem qui som per donar consell en algunes situacions.
Li heu dit alguna vegada a la vostra parella això de “doncs, vés al metge”?
Ui, jo moltes. Mira, quan ets dins d’aquest món, si la mare té alguna cosa, t’ho explica; si a la parella li fa mal darrere l’orella, t’ho explica; si l’amiga s’ha torçat un peu, ve a explicar-t’ho; si la veïna s’ha de posar injeccions, et truca per saber si ho podràs fer; i quan quedes amb una amiga per fer un cafè i poder desconnectar, t’acaba parlant dels seus mals. Arriba un moment que quan ve algú queixant-se li dius: “Vés al metge”.
Parlant d’injeccions. L’antibiòtic en càpsules ens allunya del glamur de les injeccions?
Sí, han passat a la història. S’ha estudiat molt la farmàcia, el que s’anomena la farmacocinètica, que explica què fa el medicament una vegada entra dins del cos. Realment s’ha vist que en la gran majoria de medicaments aquesta farmacocinètica és igual que s’administri per una via oral o intramuscular. No obstant això, a l’hospital les injeccions per via endovenosa es fan servir més que abans.
Tot i ser infermera jo no n’he posat tantes com seria de suposar. Per dues raons: ara perquè estic a l’assistència primària, però abans estava a nounats.
Li heu dit alguna vegada a la vostra parella això de “doncs, vés al metge”?
Ui, jo moltes. Mira, quan ets dins d’aquest món, si la mare té alguna cosa, t’ho explica; si a la parella li fa mal darrere l’orella, t’ho explica; si l’amiga s’ha torçat un peu, ve a explicar-t’ho; si la veïna s’ha de posar injeccions, et truca per saber si ho podràs fer; i quan quedes amb una amiga per fer un cafè i poder desconnectar, t’acaba parlant dels seus mals. Arriba un moment que quan ve algú queixant-se li dius: “Vés al metge”.
Parlant d’injeccions. L’antibiòtic en càpsules ens allunya del glamur de les injeccions?
Sí, han passat a la història. S’ha estudiat molt la farmàcia, el que s’anomena la farmacocinètica, que explica què fa el medicament una vegada entra dins del cos. Realment s’ha vist que en la gran majoria de medicaments aquesta farmacocinètica és igual que s’administri per una via oral o intramuscular. No obstant això, a l’hospital les injeccions per via endovenosa es fan servir més que abans.
Tot i ser infermera jo no n’he posat tantes com seria de suposar. Per dues raons: ara perquè estic a l’assistència primària, però abans estava a nounats.
1€ per visita o que pagui els medicaments qui s’ho pugui permetre?
És una qüestió política i això ho han de decidir els governs.
És cert que a vegades penses que pagant, encara que fos poquet, el nombre de visites fóra més racional. No parlem d’aquí al poble, però a Sant Salvador hi ha gent que ve cada setmana i no estan malalts cada setmana.
El vostre horari és de 9 a 2?
El meu horari és molt complicat. Mira, els dilluns faig adults de 9 a 2 al Calvet. A la tarda, de dos quarts de quatre a les vuit, pediatria a Sant Salvador de Guardiola. Els dimecres faig el mateix, però tot al Calvet. Els divendres fem la ruta i venim fins aquí, i quan arribo allà baix tinc adults i pediatria. I els cap de setmana, de forma alterna, treballo a l’hospital a l’àrea de maternoinfatil amb nounats, pediatria i parteres, i allà vaig on faci falta. No faig res de l’altre món, faig les hores igual que tothom, però distribuïdes d’aquesta forma tan peculiar.
És una qüestió política i això ho han de decidir els governs.
És cert que a vegades penses que pagant, encara que fos poquet, el nombre de visites fóra més racional. No parlem d’aquí al poble, però a Sant Salvador hi ha gent que ve cada setmana i no estan malalts cada setmana.
El vostre horari és de 9 a 2?
El meu horari és molt complicat. Mira, els dilluns faig adults de 9 a 2 al Calvet. A la tarda, de dos quarts de quatre a les vuit, pediatria a Sant Salvador de Guardiola. Els dimecres faig el mateix, però tot al Calvet. Els divendres fem la ruta i venim fins aquí, i quan arribo allà baix tinc adults i pediatria. I els cap de setmana, de forma alterna, treballo a l’hospital a l’àrea de maternoinfatil amb nounats, pediatria i parteres, i allà vaig on faci falta. No faig res de l’altre món, faig les hores igual que tothom, però distribuïdes d’aquesta forma tan peculiar.
(La Gemma a Sarajevo l'any 1989)Sembla que si un dia et proposés anar a fer un cafè no trobaríem temps.
Ja el buscaríem.
Nosaltres no us trobem mai cansades perquè som els primers pacients del dia. És un privilegi que tenim?
No ho diria així. Quan es fa la jornada només de matí o de tarda és assumible. Jo he fet moltes jornades de vint-i-quatre hores. Les nits sempre se m’han fet molt pesades. Quan a les cinc del matí et ve algú creus que ja no pots més. Som professionals i ho has de fer, però estàs desitjant que a l’hora del canvi, al voltant de les vuit o les nou, arribi el company i puguis marxar. Fins fa un any, els dimarts encara anava a fer guàrdies a l’hospital i feia de vuit del matí a nou del vespre. Això ho aguantava molt bé, però quan havia de treballar a partir de les dotze de la nit desitjava poder-me estirar una estona. Et pesen les cames i el cap el tens espès. És veritat que amb una jornada normal acabes cansat o atabalat, quasi que no t’aixeques ni per fer pipí. Surt un pacient i ja entra l’altre. Però suposo que em passaria el mateix en un treball en cadena. A l’atenció primària el que pot esgotar més és el cansament emocional, on la gent et pot explicar la seva vida i acabes coneixent tots els seus problemes. Paradoxalment, en acabar la jornada, a vegades ens diem que som molt afortunades després de tot el que hem escoltat.
Pàgina 39:
Alguns dels problemes que escolteu us segueixen fins a casa?
A vegades et trobes a casa fent qualsevol cosa, o amb els nens, i penses en aquella persona que li passa quelcom greu. És molt difícil desconnectar, tancar la porta i que allà es quedi tot. Hi ha un cert desgast emocional continuat.
Sempre hi ha un punt on no es pot anar més enllà, però en els consultoris que aquí teniu, sí que s'hi podria fer alguna cosa.
Sí, sempre es pot demanar més i nosaltres cada any fem la carta als reis i demanem coses com pot ser ordinadors i petits detalls. Aquest any amb la crisi potser ho tenim més fumut, però crec que a poc a poc anirem aconseguint més coses.
A un pacient d'aquí hem de procurar donar-li la mateixa atenció com si visqués al passeig Pere III de Manresa.
(Gemma Vila)
A nosaltres també ens faria il·lusió veure una pantalla sobre la taula. Com vau venir a parar a un poble amb aquestes mancances?
Jo treballava a urgències i quan vaig tenir l’últim nen se’m va fer molt feixuc pensar que havia de continuar amb aquells horaris tan pesats i inestables. Com que Althaia tenia els centres d’assistència primària i ja portava anys a l’empresa, vaig demanar si hi havia alguna possibilitat de fer atenció primària, que també m’agradava. En aquell moment em van oferir la possibilitat d’anar tres dies a Sant Salvador de Guardiola. D’això, en farà quatre anys a l’octubre. Va coincidir que a l’àrea bàsica de Manresa-1 cada vegada hi havia més volum i es necessitaven més metges i així va ser que em van oferir la possibilitat de fer-ho tot allà. Com que el Dr. Barrios havia de fer totes les hores a Manresa era lògic que el metge que s’està a Sant Salvador també assumís Castellfollit i Maians per proximitat. Ja només quedava demanar tenir la mateixa infermera i va venir la Montse, perquè ja treballàvem juntes a Sant Salvador.
I jo a darrere d’ella.
“Son molt bones mosses” volent dir que feu bé la vostra feina, que la gent està contenta. Sabeu que això es diu?
No. Intentem fer-ho el millor que sabem i venim contentes.
El territori ens l’hem fet nostre. Ens hi trobem bé. Tinc una cosa molt clara, penso que a un pacient d’aquí hem de procurar donar-li la mateixa atenció com si visqués al passeig Pere III de Manresa. Nosaltres ho intentem i fem la nostra feina igual que la fem allà baix, amb els mitjans que tenim, que no són precisament els mateixos. Falten eines i això vol dir que hem de fer més art.
Confiem que les eines les portin els reis i que no tardin.
Sí que voldríem que tot estigués més en condicions. Un ordinador connectat a la xarxa i consultoris sense humitat, com és el cas de Maians.
Jo treballava a urgències i quan vaig tenir l’últim nen se’m va fer molt feixuc pensar que havia de continuar amb aquells horaris tan pesats i inestables. Com que Althaia tenia els centres d’assistència primària i ja portava anys a l’empresa, vaig demanar si hi havia alguna possibilitat de fer atenció primària, que també m’agradava. En aquell moment em van oferir la possibilitat d’anar tres dies a Sant Salvador de Guardiola. D’això, en farà quatre anys a l’octubre. Va coincidir que a l’àrea bàsica de Manresa-1 cada vegada hi havia més volum i es necessitaven més metges i així va ser que em van oferir la possibilitat de fer-ho tot allà. Com que el Dr. Barrios havia de fer totes les hores a Manresa era lògic que el metge que s’està a Sant Salvador també assumís Castellfollit i Maians per proximitat. Ja només quedava demanar tenir la mateixa infermera i va venir la Montse, perquè ja treballàvem juntes a Sant Salvador.
I jo a darrere d’ella.
“Son molt bones mosses” volent dir que feu bé la vostra feina, que la gent està contenta. Sabeu que això es diu?
No. Intentem fer-ho el millor que sabem i venim contentes.
El territori ens l’hem fet nostre. Ens hi trobem bé. Tinc una cosa molt clara, penso que a un pacient d’aquí hem de procurar donar-li la mateixa atenció com si visqués al passeig Pere III de Manresa. Nosaltres ho intentem i fem la nostra feina igual que la fem allà baix, amb els mitjans que tenim, que no són precisament els mateixos. Falten eines i això vol dir que hem de fer més art.
Confiem que les eines les portin els reis i que no tardin.
Sí que voldríem que tot estigués més en condicions. Un ordinador connectat a la xarxa i consultoris sense humitat, com és el cas de Maians.
Quan es tracta de fer maletes vaig a tot arreu, fins i tot a la guerra.
(Montse Monell)
Per quina altra feina deixaríeu aquesta?
Sortint del món sanitari?
Si voleu dir presentadores a la tele ho podeu dir.
No, això sí que no. A mi em fa molta vergonya parlar en públic. La feina que m’agrada és aquesta i no la canviaria.
Voldríem més mitjans i més temps per poder fer les coses d’una altra manera, però aquesta feina és la que ens agrada.
Teniu fills?
Sí. Tenim una colla de xicots.
Sortint del món sanitari?
Si voleu dir presentadores a la tele ho podeu dir.
No, això sí que no. A mi em fa molta vergonya parlar en públic. La feina que m’agrada és aquesta i no la canviaria.
Voldríem més mitjans i més temps per poder fer les coses d’una altra manera, però aquesta feina és la que ens agrada.
Teniu fills?
Sí. Tenim una colla de xicots.
(La Montse amb el seu fill gran)Pàgina 40:
Aquí al costat hi teniu les escoles i al poble hi ha cases en venda...
Ah, ho dius per venir a viure aquí? Mira, jo sóc de Sallent, he viscut sempre a Sallent, el meu home ha viscut sempre a Sallent. Sóc una sallentina de cap a peus. Tinc dos xicots, un de set anys i un de dos.
Jo en tinc tres, tres xicots (onze, set i quatre anys). Per aquesta raó no podia seguir fent urgències. I tinc un marit que també és metge i que fa moltes guàrdies.
Quan no esteu fent la vostra feina, en què us agrada passar el temps? Us tiba més el mar o la muntanya?
Com que tenim xicots i es mouen molt procurem buscar molt camp, molt lloc per córrer. Fem excursions perquè ens agrada molt sortir. Anem molt en bicicleta, tots cinc, quasi cada cap de setmana. Als nens també els agrada molt la platja o sia que sempre hi anem alguns dies, però si anem a caminar per la muntanya també ens ho passem molt bé.
Ah, ho dius per venir a viure aquí? Mira, jo sóc de Sallent, he viscut sempre a Sallent, el meu home ha viscut sempre a Sallent. Sóc una sallentina de cap a peus. Tinc dos xicots, un de set anys i un de dos.
Jo en tinc tres, tres xicots (onze, set i quatre anys). Per aquesta raó no podia seguir fent urgències. I tinc un marit que també és metge i que fa moltes guàrdies.
Quan no esteu fent la vostra feina, en què us agrada passar el temps? Us tiba més el mar o la muntanya?
Com que tenim xicots i es mouen molt procurem buscar molt camp, molt lloc per córrer. Fem excursions perquè ens agrada molt sortir. Anem molt en bicicleta, tots cinc, quasi cada cap de setmana. Als nens també els agrada molt la platja o sia que sempre hi anem alguns dies, però si anem a caminar per la muntanya també ens ho passem molt bé.
Tenim molta feina amb els fills, i la fem amb molt de gust, però no queda gaire temps per a un mateix. Es tracta que puguin córrer, que es puguin esbargir. Per a mi, quan es tracta de fer maletes, tant és anar amunt com avall. A ciutats no, perquè el nen és petit, però si és qüestió de fer maletes m’és igual la platja, la muntanya, el desert o la ciutat. Vaig a tot arreu, fins i tot a la guerra.
Recordeu l’última vegada que vau anar a ballar?
Per carnaval. Ja he dit que sóc sallentina i vaig anar a la rua de carnaval disfressada i, és més, cada any em disfresso. El meu fill va néixer el set de gener i el més següent ja anàvem tots disfressats a la rua. Ara som en plenes enramades de Sallent i anirem a les enramades.
Què feu exactament?
La celebració es remunta a l’edat mitjana i ho celebrem durant la festa de corpus engalanant els carrers. Els veïns fan una gran feina, sobretot els jubilats, i queden preciosos. Aquest any hi ha un carrer que, a mi personalment, m’ha encantat, on la decoració són unes barres d’alumini en forma d’arc, amb tot d’ampolles d’aigua mineral dins de les barres i esquitxades de color blau. També hi ha penjats peixos de colors i CD. La gent hi passeja per sota i el contrast de les ampolles, l’aigua i els CD és guapíssim. Hi ha carrers que encara conserven la tradició d’estar engalanats amb boix i flor de paper. N'hi ha un altre que comença amb el color gris i tal com vas passejant es van incorporant tots els altres colors. Sempre s’hi troben els detalls infantils, els Simpson o les Tres Bessones. La festa comença el dimecres de la setmana abans de corpus i acaba el dilluns de la setmana sobre, que és quan es desenrama.
Catifes de flors, també?
Hi ha un carrer que feia catifes amb flors, fulles, gespa tenyida, però aquest any no l’han fet, però sí que hi han posat uns plafons a les parets on hi han combinat tot tipus de materials: flor de paper, teixit de roba, petxines, palla. Els ha quedat amb uns dibuixos guapíssims. Cada carrer ha de tenir algú que sigui una mica artista, sinó no sortiria tan bonic. Fins que no vaig tenir els nens vaig ser administradora de festes durant molts anys.
Per les festes majors hi ha gent que aprofita per anar a la platja.
Jo sóc manresana i algun any ho hem fet perquè coincideix amb final d’agost, i si hem estat de vacances ho hem aprofitat. Però si no és així, hi anem perquè hi ha moltes activitats per als nens.
Tenint tan poc temps, si escolteu música ha de ser al cotxe.
Jo acostumo a posar Catalunya Ràdio. Al matí m’agrada escoltar el Fuentes. Com que quasi no tinc temps de seguir les notícies a casa o llegir el diari, com a mínim és una estona que escolto la ràdio mentre condueixo. Els fills em fan posar música moderneta o CD que es baixen d’Internet. A mi, la música clàssica m’agrada i em relaxa.
Plego els trastos, faig camí cap al cotxe i poso el CD que per l’ocasió m’havia preparat (The Cure). I si aquestes noies tenen raó? A veure, provem aquest altre (Vivaldi). Sí, entra molt suau i trobo que marxo més bé. Això no pot tenir cap contraindicació. Val la pena anar al metge, encara que només sigui de tant en tant.
Per carnaval. Ja he dit que sóc sallentina i vaig anar a la rua de carnaval disfressada i, és més, cada any em disfresso. El meu fill va néixer el set de gener i el més següent ja anàvem tots disfressats a la rua. Ara som en plenes enramades de Sallent i anirem a les enramades.
Què feu exactament?
La celebració es remunta a l’edat mitjana i ho celebrem durant la festa de corpus engalanant els carrers. Els veïns fan una gran feina, sobretot els jubilats, i queden preciosos. Aquest any hi ha un carrer que, a mi personalment, m’ha encantat, on la decoració són unes barres d’alumini en forma d’arc, amb tot d’ampolles d’aigua mineral dins de les barres i esquitxades de color blau. També hi ha penjats peixos de colors i CD. La gent hi passeja per sota i el contrast de les ampolles, l’aigua i els CD és guapíssim. Hi ha carrers que encara conserven la tradició d’estar engalanats amb boix i flor de paper. N'hi ha un altre que comença amb el color gris i tal com vas passejant es van incorporant tots els altres colors. Sempre s’hi troben els detalls infantils, els Simpson o les Tres Bessones. La festa comença el dimecres de la setmana abans de corpus i acaba el dilluns de la setmana sobre, que és quan es desenrama.
Catifes de flors, també?
Hi ha un carrer que feia catifes amb flors, fulles, gespa tenyida, però aquest any no l’han fet, però sí que hi han posat uns plafons a les parets on hi han combinat tot tipus de materials: flor de paper, teixit de roba, petxines, palla. Els ha quedat amb uns dibuixos guapíssims. Cada carrer ha de tenir algú que sigui una mica artista, sinó no sortiria tan bonic. Fins que no vaig tenir els nens vaig ser administradora de festes durant molts anys.
Per les festes majors hi ha gent que aprofita per anar a la platja.
Jo sóc manresana i algun any ho hem fet perquè coincideix amb final d’agost, i si hem estat de vacances ho hem aprofitat. Però si no és així, hi anem perquè hi ha moltes activitats per als nens.
Tenint tan poc temps, si escolteu música ha de ser al cotxe.
Jo acostumo a posar Catalunya Ràdio. Al matí m’agrada escoltar el Fuentes. Com que quasi no tinc temps de seguir les notícies a casa o llegir el diari, com a mínim és una estona que escolto la ràdio mentre condueixo. Els fills em fan posar música moderneta o CD que es baixen d’Internet. A mi, la música clàssica m’agrada i em relaxa.
Plego els trastos, faig camí cap al cotxe i poso el CD que per l’ocasió m’havia preparat (The Cure). I si aquestes noies tenen raó? A veure, provem aquest altre (Vivaldi). Sí, entra molt suau i trobo que marxo més bé. Això no pot tenir cap contraindicació. Val la pena anar al metge, encara que només sigui de tant en tant.
Jordi Roca
Pàgina 41:
Llibres per llegir
Ja hem celebrat el SEGON ANIVERSARI del Club de Lectura i seguim. Seguim amb les mateixes ganes de trobar-nos i gaudir junts del plaer de parlar dels llibres que ens uneixen perquè, en definitiva, és per això que es va crear el club. Però el millor és que a part que ens enriqueix culturalment, també descobrim que, com a persones, fa que cada vegada ens sentim més properes.
Us convido a participar-hi, perquè pugueu gaudir també vosaltres d’aquestes sensacions de grata companyia i amistat.
Fin de David Monteagudo - ediciones Acantilado
Un grup d'antics amics, que ja no tenen res en comú excepte un tèrbol episodi del passat, es reuneixen per passar un cap de setmana. Un esdeveniment extern altera els seus plans. Pressionats pels esdeveniments, cada un els interpretarà segons les seves particulars obsessions. I entre confessions i baralles llargament incubades, s’anirà refent un esquema sòrdid i intricat de les relacions que els havien unit en el passat, tot sota l’ombra d'una amenaça cada vegada més propera i palpable.
Pàgina 41:
Llibres per llegir
Ja hem celebrat el SEGON ANIVERSARI del Club de Lectura i seguim. Seguim amb les mateixes ganes de trobar-nos i gaudir junts del plaer de parlar dels llibres que ens uneixen perquè, en definitiva, és per això que es va crear el club. Però el millor és que a part que ens enriqueix culturalment, també descobrim que, com a persones, fa que cada vegada ens sentim més properes.
Us convido a participar-hi, perquè pugueu gaudir també vosaltres d’aquestes sensacions de grata companyia i amistat.
Fin de David Monteagudo - ediciones Acantilado
Un grup d'antics amics, que ja no tenen res en comú excepte un tèrbol episodi del passat, es reuneixen per passar un cap de setmana. Un esdeveniment extern altera els seus plans. Pressionats pels esdeveniments, cada un els interpretarà segons les seves particulars obsessions. I entre confessions i baralles llargament incubades, s’anirà refent un esquema sòrdid i intricat de les relacions que els havien unit en el passat, tot sota l’ombra d'una amenaça cada vegada més propera i palpable. Vam llegir-lo al Club de Lectura. És el primer llibre d'aquest autor, que personalment m'ha agradat molt: és interessant, creatiu, distret, però una mica controvertit, ja que hi ha hagut diferents opinions dels altres tertulians. Us el recomano perquè et fa viure unes situacions extremes, una mica fantasioses, però que estan molt ben descrites malgrat que veus que al final l’autor s’estrellarà i no sabrà com acabar-lo. No per això deixa de ser apassionant.
El clan de l’ós de les cavernes de Jean M. Auel - ediciones Maeva
Un clan nòmada neandertal recull Ayla, una nena cromanyó perduda. Ayla es trobarà en el clan d’una família i es farà gran aprenent els rígids hàbits, però la seva presència serà cada vegada més conflictiva a mesura que ella no pugui reprimir els impulsos dictats per un cervell preparat per pensar i no sols per imitar, i comenci a transgredir els costums ancestrals del clan.Un llibre que et transporta a una època, la prehistòria, on vaig descobrir la manera de pensar dels cromanyons. Tot un món que t’ensenya la història i l’evolució dels primers humans, però sempre estimulada per una lectura molt planera. El vaig llegir fa molt temps, però sempre en guardaré un bon record ja que gràcies a aquest i al primer de la saga, Els fills de la Terra, vaig tenir la sensació que havia quedat atrapada ja per sempre més per la lectura.
Teresa de can Llorenç
Pàgina 42:
L’escola avui
Les intel·ligències i el joc
El complex món que envolta el terme intel·ligència requereix que primerament ens formulem la qüestió: què entenem per intel·ligència?
Aquest plantejament ha generat múltiples estudis, teories i debats en psicologia des dels anys 20. Sternberg i Detterman (1988) fan un recull de més de 50 definicions del concepte d’intel·ligència. La més consensuada reconeix la intel·ligència com la capacitat de crear informació nova a partir de la informació que rebem de l’exterior o que tenim emmagatzemada a la nostra memòria.
D’altra banda, l’estructura i organització de la intel·ligència s’ha considerat tradicionalment en dos vessants: com a multifactorial o bé unitària. Tot plegat va generar que es considerés un individu intel·ligent o no segons la mesura del seu quocient d’intel·ligència (QI).
En contraposició a les teories clàssiques, altres autors han revolucionat aquesta idea proposant teories a favor de la multiplicitat d’intel·ligències. Howard Gardner va proposar, el 1983, un model teòric que considera la intel·ligència no com una estructura unitària i jeràrquica, sinó com a múltiples capacitats o habilitats que posseeix tot individu i que anomena “Teoria de les intel·ligències múltiples” (TIM). Defineix la intel·ligència com l’habilitat per resoldre problemes en una societat i cultura determinades. Inicialment va proposar set capacitats cognitives presents en major o menor mesura en tots els individus: la intel·ligència lingüística, la logicomatemàtica, la cinestesicacorporal, la musical, la visuoespacial, la interpersonal i la intrapersonal. Més endavant afegeix la vuitena, la naturalista (Gardner, 1995).
Tots posseïm les esmentades 8 capacitats en diferents graus de desenvolupament i aquestes no són estàtiques en el temps, podem estimular les intel·ligències i millorar les nostres capacitats.
I aquesta és la nostra proposta per aquest estiu: que pares, mares, fills i filles ens ajudem a estimular les nostres intel·ligències.
El joc com a potenciador de les intel·ligències múltiples.
Ja ho veieu, a vegades no són tan necessaris els quadernets d’estiu i els deures. Els autors Guzmán i Castro (2005) proposen un recull d’alguns jocs i activitats lúdiques relacionats amb cadascuna de les intel·ligències que poden ser d’utilitat per a la seva potenciació:
- Per a la intel·ligència lingüística és útil jugar amb els contes, crear-ne, canviar el final, posar-hi nous personatges..., participar en jocs de paraules, tipus “el penjat”, etc.
- La intel·ligència logicomatemàtica es desenvolupa a través de la resolució d’enigmes, d’endevinalles i trencaclosques i de la participació en jocs de lògica.
- Els jocs que inclouen cançons o ritmes fomenten la intel·ligència musical, esdevenen eines útils per aguditzar les habilitats d’escolta i concentració.
- L’observació, la representació, la creació artística, la imaginació i la predisposició per explorar amb noves formes i materials, que corresponen a la intel·ligència visuoespacial, es poden treballar amb jocs creatius i de construcció (tipus Lego), els escacs, també els trencaclosques, fent laberints, amb jocs en 3-D.
- La intel·ligència cinestesicacorporal es desenvolupa a través del moviment físic en activitats
El complex món que envolta el terme intel·ligència requereix que primerament ens formulem la qüestió: què entenem per intel·ligència?
Aquest plantejament ha generat múltiples estudis, teories i debats en psicologia des dels anys 20. Sternberg i Detterman (1988) fan un recull de més de 50 definicions del concepte d’intel·ligència. La més consensuada reconeix la intel·ligència com la capacitat de crear informació nova a partir de la informació que rebem de l’exterior o que tenim emmagatzemada a la nostra memòria.
D’altra banda, l’estructura i organització de la intel·ligència s’ha considerat tradicionalment en dos vessants: com a multifactorial o bé unitària. Tot plegat va generar que es considerés un individu intel·ligent o no segons la mesura del seu quocient d’intel·ligència (QI).
En contraposició a les teories clàssiques, altres autors han revolucionat aquesta idea proposant teories a favor de la multiplicitat d’intel·ligències. Howard Gardner va proposar, el 1983, un model teòric que considera la intel·ligència no com una estructura unitària i jeràrquica, sinó com a múltiples capacitats o habilitats que posseeix tot individu i que anomena “Teoria de les intel·ligències múltiples” (TIM). Defineix la intel·ligència com l’habilitat per resoldre problemes en una societat i cultura determinades. Inicialment va proposar set capacitats cognitives presents en major o menor mesura en tots els individus: la intel·ligència lingüística, la logicomatemàtica, la cinestesicacorporal, la musical, la visuoespacial, la interpersonal i la intrapersonal. Més endavant afegeix la vuitena, la naturalista (Gardner, 1995).
Tots posseïm les esmentades 8 capacitats en diferents graus de desenvolupament i aquestes no són estàtiques en el temps, podem estimular les intel·ligències i millorar les nostres capacitats.
I aquesta és la nostra proposta per aquest estiu: que pares, mares, fills i filles ens ajudem a estimular les nostres intel·ligències.
El joc com a potenciador de les intel·ligències múltiples.
Ja ho veieu, a vegades no són tan necessaris els quadernets d’estiu i els deures. Els autors Guzmán i Castro (2005) proposen un recull d’alguns jocs i activitats lúdiques relacionats amb cadascuna de les intel·ligències que poden ser d’utilitat per a la seva potenciació:
- Per a la intel·ligència lingüística és útil jugar amb els contes, crear-ne, canviar el final, posar-hi nous personatges..., participar en jocs de paraules, tipus “el penjat”, etc.
- La intel·ligència logicomatemàtica es desenvolupa a través de la resolució d’enigmes, d’endevinalles i trencaclosques i de la participació en jocs de lògica.
- Els jocs que inclouen cançons o ritmes fomenten la intel·ligència musical, esdevenen eines útils per aguditzar les habilitats d’escolta i concentració.
- L’observació, la representació, la creació artística, la imaginació i la predisposició per explorar amb noves formes i materials, que corresponen a la intel·ligència visuoespacial, es poden treballar amb jocs creatius i de construcció (tipus Lego), els escacs, també els trencaclosques, fent laberints, amb jocs en 3-D.
- La intel·ligència cinestesicacorporal es desenvolupa a través del moviment físic en activitats
Pàgina 43:
com els jocs de rol o jocs que impliquen el llenguatge corporal: el teatre, el mim, els balls i les danses, els esports i els jocs relacionats amb l’esport en general.
- El treball de la intel·ligència interpersonal es pot portar a terme a través de jocs de grup o per parelles (de taula o a l’aire lliure). També podem fer ús de les representacions teatrals per fomentar-la.
- En canvi, per desenvolupar la intel·ligència intrapersonal, seran favorables jocs individuals que ajudin a desenvolupar l’autoestima i a afavorir la detecció dels propis sentiments i les formes d’expressar-los, com per exemple utilitzar contes per reconèixer i diferenciar els sentiments i empatitzar amb els personatges.
- Desenvoluparem la intel·ligència naturalista a través del joc a l’aire lliure, amb l’entorn de la natura i gaudint d’aquesta, amb jocs relacionats amb noms d’animals, vegetals, realitzant experiments (p. ex: observar com creixen els llegums de l’hort...)
Podem utilitzar aquests o d’altres jocs que ideem per potenciar les intel·ligències dels nostres fills i filles, perquè no només aprenen jugant, sinó que també desenvolupen habilitats cognitives.
I no jugar aquest estiu amb l’entorn privilegiat que tenim al nostre poble… això sí que seria poc intel·ligent, no creieu?
L’Equip Ceip Coll de Gossem
La màquina del temps
- El treball de la intel·ligència interpersonal es pot portar a terme a través de jocs de grup o per parelles (de taula o a l’aire lliure). També podem fer ús de les representacions teatrals per fomentar-la.
- En canvi, per desenvolupar la intel·ligència intrapersonal, seran favorables jocs individuals que ajudin a desenvolupar l’autoestima i a afavorir la detecció dels propis sentiments i les formes d’expressar-los, com per exemple utilitzar contes per reconèixer i diferenciar els sentiments i empatitzar amb els personatges.
- Desenvoluparem la intel·ligència naturalista a través del joc a l’aire lliure, amb l’entorn de la natura i gaudint d’aquesta, amb jocs relacionats amb noms d’animals, vegetals, realitzant experiments (p. ex: observar com creixen els llegums de l’hort...)
Podem utilitzar aquests o d’altres jocs que ideem per potenciar les intel·ligències dels nostres fills i filles, perquè no només aprenen jugant, sinó que també desenvolupen habilitats cognitives.
I no jugar aquest estiu amb l’entorn privilegiat que tenim al nostre poble… això sí que seria poc intel·ligent, no creieu?
L’Equip Ceip Coll de Gossem
La màquina del temps
En aquesta ocasió parlarem d’un document molt interessant. Es tracta d’una butlleta editada per les FILLES DE MARIA de Castellfollit del Boix feta per recollir diners destinats a obra social mitjançant el “sorteig d’una magnífica vànova, que tindrà lloc el dia 8 de desembre de 1932”. La butlleta és la número 1254 i el seu preu era de “Un bitllet, 10 cèntims i 3, un ral”. Ja en aquella època s’hi feia constar que “Passats tres mesos es perd el dret a reclamació”. La impressió va córrer a càrrec de la impremta Alcaraz de Bausili.
La troballa d’aquesta butlleta va ser fruit de la casualitat: la vaig trobar estripada, rebregada i en un estat deplorable. Servia de gruix a una capseta metàl·lica també malmesa. La meva curiositat va fer que intentés llegir alguna cosa i, en veure que hi deia el nom del nostre poble, vaig creure que valia la pena fer restaurar el document per un professional. Qui millor, parlant de professionals, que la Lurdes Oller de cal Vives. Va ser a ella a qui li vaig fer l’encàrrec. Les fotografies són prou evidents, tenim l'abans de tal i com jo la vaig trobar i el després de la restauració.
(Les Filles de Maria eren, i encara són en l’actualitat, una congregació religiosa d’abast mundial dedicada a la instrucció i educació cristiana de les joves, especialment de les més necessitades i en situacions més difícils, en oratoris, orfenats i escoles de tots els nivells. També fan activitats pastorals i d’assistència social, participant i promovent moviments juvenils parroquials i activitats de formació de dones per tal de millorar les seves condicions laborals i socials. Fonamenten la seva espiritualitat en la riquesa educativa, la salvació de l’ànima, la senzillesa, la humilitat, la saviesa i la santificació de les coses en el dia a dia.
Pàgina 44:
La troballa d’aquesta butlleta va ser fruit de la casualitat: la vaig trobar estripada, rebregada i en un estat deplorable. Servia de gruix a una capseta metàl·lica també malmesa. La meva curiositat va fer que intentés llegir alguna cosa i, en veure que hi deia el nom del nostre poble, vaig creure que valia la pena fer restaurar el document per un professional. Qui millor, parlant de professionals, que la Lurdes Oller de cal Vives. Va ser a ella a qui li vaig fer l’encàrrec. Les fotografies són prou evidents, tenim l'abans de tal i com jo la vaig trobar i el després de la restauració.
(Les Filles de Maria eren, i encara són en l’actualitat, una congregació religiosa d’abast mundial dedicada a la instrucció i educació cristiana de les joves, especialment de les més necessitades i en situacions més difícils, en oratoris, orfenats i escoles de tots els nivells. També fan activitats pastorals i d’assistència social, participant i promovent moviments juvenils parroquials i activitats de formació de dones per tal de millorar les seves condicions laborals i socials. Fonamenten la seva espiritualitat en la riquesa educativa, la salvació de l’ànima, la senzillesa, la humilitat, la saviesa i la santificació de les coses en el dia a dia.
Pàgina 44:
En el nostre poble, les Filles de Maria desenvolupaven activitats encaminades a la celebració de les festes de la mare de Déu, on les noies anaven a cantar i feien una processó donant voltes a l’església de Sant Pere amb un ciri. També es celebrava Sant Josep rifant pastisseria, el Nadal rifant un pollastre i altres premis com un joc d’aigua (gerra i vasos), etc. Els diners que es recollien amb aquestes rifes servien per a les despeses produïdes, premis, ciris, etc. És evident que en aquella època poques coses existien per distreure’s i l'organització d’aquestes festes segur que alegrava una mica la vida diària de tothom.
En el Casma número 86, publicat el gener del 2002, trobarem un article prou interessant i extens sobre les activitats que les Filles de Maria feien al nostre poble.
Per situar-nos una mica en el context de l’època, recordarem que la butlleta és datada l’any 1932, en plena 2a República (la guerra civil encara no havia començat). Reproduïm una de les monedes que circulaven en aquells temps.
Amb aquesta moneda de 25 cèntims es podien comprar, segons diu el text del document, 3 butlletes.
L’encarregada de fer la impressió de la butlleta va ser la impremta Alcaraz de Bausili situada al passeig de Pere III, número 51, de Manresa. El seu telèfon era el 443. Els seus tallers tipogràfics eren dels més importants de la ciutat, fins i tot editaven llibres. Alguns dels títols que van editar en aquells anys són: Fineta, una comèdia en un acte i prosa; La Festa Major de Vilalegre, també comèdia en tres actes, etc, etc.
Llorenç Farrés i Olalla
Can Llorenç
Pàgina 45:
L’hortet
Continuem amb el recull de les anomenades “males herbes” més habituals als nostres horts i camps. Mostrem la cugula, l’enciam bord, les espines de Crist, el gram i l’herba berruguera.
Esperem que us ajudi a identificar-les i a fer-les canviar de lloc (fora de l’hort) ja que aquesta és una de les màximes aspiracions de tots els hortolans.
Cugula
La cugula és una gramínia que es comporta com a mala herba en camps de cereals. Hi ha altres espècies dins del gènere "avena" que normalment creixen en erms i vores de camins i no dins dels camps de cereals.
És una planta herbàcia anual, de 50 a 120 cm d’alçària, amb fulles en forma de cinta. Fa una inflorescència en forma de panícula que acaba desprenent-se sencera quan madura, cosa que la diferencia de la civada (a la qual se sembla molt) perquè cada llavor es desprèn individualment. Els noms científics de fàtua sterilis i ludoviciana (boja) es refereixen al fet que sembla que no tinguin gra (en realitat cau ràpid de l’espiga).
Coincideix amb el cicle dels cereals cultivats: germina a la tardor i la llavor madura a principi d’estiu. A simple vista costa de distingir dels altres cereals i només quan ja està espigada destaca per ultrapassar en alçària als cereals i, en el cas que el cereal conreat no sigui la civada, perquè floreix en panícules i no en espiga com fan el blat, ordi i sègol. És una planta que ocupa molta superfície dins la parcel·la i durant molts anys.
El seu control és molt difícil ja que es tracta de combatre un cereal dins d’un camp també de cereals. La primera mesura és tractar que la llavor de cereal que es sembra no tingui llavors de cugula.
Enciam bord
És una planta herbàcia de la família de les compostes, robusta i de flors grogues
ligulades, freqüent en herbassars ruderalitzats.
Les fulles són rígides, espinoses al marge i al nervi del revers del limbe. La inflorescència és molt desenvolupada i els capítols petits.
Herba de cicle anual, però molt robusta, pot fer més d'un metre i mig d'alçada. Es troba freqüentment als marges del camins, i és de floració gairebé estival. Es coneix per les fulles rígides, amb marge profundament lobulat, amb petites espines tant al marge com a sobre del nervi central, però només pel revers de la fulla.
Les fulles es retorcen a la base i de forma característica s'orienten de N a S. Els capítols són petits, amb flors grogues, i formen una inflorescència molt ampla a la part de dalt de la tija. Generalment trobarem molt pocs capítols oberts.
Pàgina 46:
Espines de Crist
Nom comú o vulgar: Corona d'espines, Espina de Crist, Espines de Crist.
Arbust espinós d’1 a 1,5 m d'alt. Fulles verdes a ambdues cares i proveïdes d'una espina en la seva base d'implantació a la tija.
Flors reunides en petits manats i proveïdes d’estams amb anteres bifurcades. Són molt vistoses les bràctees (no confondre amb les flors que són diminutes, envoltades per les bràctees) de tons taronja, vermell i groc segons el conrear. Pràcticament floreix tot l'any. A l’hivern perd gairebé totes les fulles.
Igual que altres eufòrbies, l’euphorbia milii té un làtex (suc lletós) irritant i càustic. Cal evitar el contacte amb la pell i els ulls i, per descomptat, no ingerir.
Gram o agram
Planta jove: planta que fa arrels als nusos. Tija de primer ajaguda i
redreçada després. Fulles verd grisenques, curtes, estretes, sovint peludes a la cara superior, aspres a les vores i terminades en punta molt fina.
Planta adulta: herba perenne, amb rizomes i estolons sovint llargs i abundosos. Tiges de fins a 30 cm d’alçada. Fulles planes. Inflores- cència formada per entre tres o cinc espigues molt primes, que neixen totes d’un mateix punt i divergeixen acusadament.
Espiguetes d’uns 2 mm, disposades sobre petites excavacions de l’eix de l’espiga. La germinació és de la primavera al principi de l’estiu. L’espigat és de juny a setembre.
Distribució: hortes, vinyes i fruiterars. Preferentment en sòls porosos. Molt estesa per tota la terra baixa i les comarques d’altitud mitjana.
Herba berruguera
És una planta anual de 10 a 50 cm d’alçada, molt ramificada i enterament coberta d’abundants pèls petits i blancs que li donen un to verd grisós. Les fulles que són peciolades són de forma oval o el·líptica.
Les flors són petites i s’aglomeren en una mena d’espigues recorbades a la punta. La corol·la és en forma d’embut, acabada en cinc lòbuls, blanca i amb una taca groguenca al centre.
Germina al final de l’estiu per a florir a la tardor. Prefereix els sòls arenosos i pedregosos dels camps de secà, els rostolls i els guarets.
Rosa Farrés, Gil Pagès i Josep Serrano
Bibliografia: Atlas de malas hierbas (J.L. Villarias); Manual de les males herbes dels conreus de Catalunya (Institució Catalana d’Estudis Agraris); Viquipèdia; diccionari de l’IEC
Pàgina 47:
Calaix de sastre
Sopa de lletres
Troba els noms dels vents de Catalunya:
Tramuntana (N)
Gregal (NE)
Llevant (E)
Xaloc (SE)
Migjorn (S)
Garbí o llebeig (SO)
Ponent (O)
Mestral o cerç (NO)
L’encarregada de fer la impressió de la butlleta va ser la impremta Alcaraz de Bausili situada al passeig de Pere III, número 51, de Manresa. El seu telèfon era el 443. Els seus tallers tipogràfics eren dels més importants de la ciutat, fins i tot editaven llibres. Alguns dels títols que van editar en aquells anys són: Fineta, una comèdia en un acte i prosa; La Festa Major de Vilalegre, també comèdia en tres actes, etc, etc.
Llorenç Farrés i Olalla
Can Llorenç
Pàgina 45:
L’hortet
Continuem amb el recull de les anomenades “males herbes” més habituals als nostres horts i camps. Mostrem la cugula, l’enciam bord, les espines de Crist, el gram i l’herba berruguera.
Esperem que us ajudi a identificar-les i a fer-les canviar de lloc (fora de l’hort) ja que aquesta és una de les màximes aspiracions de tots els hortolans.
Cugula
La cugula és una gramínia que es comporta com a mala herba en camps de cereals. Hi ha altres espècies dins del gènere "avena" que normalment creixen en erms i vores de camins i no dins dels camps de cereals.És una planta herbàcia anual, de 50 a 120 cm d’alçària, amb fulles en forma de cinta. Fa una inflorescència en forma de panícula que acaba desprenent-se sencera quan madura, cosa que la diferencia de la civada (a la qual se sembla molt) perquè cada llavor es desprèn individualment. Els noms científics de fàtua sterilis i ludoviciana (boja) es refereixen al fet que sembla que no tinguin gra (en realitat cau ràpid de l’espiga).
Coincideix amb el cicle dels cereals cultivats: germina a la tardor i la llavor madura a principi d’estiu. A simple vista costa de distingir dels altres cereals i només quan ja està espigada destaca per ultrapassar en alçària als cereals i, en el cas que el cereal conreat no sigui la civada, perquè floreix en panícules i no en espiga com fan el blat, ordi i sègol. És una planta que ocupa molta superfície dins la parcel·la i durant molts anys.
El seu control és molt difícil ja que es tracta de combatre un cereal dins d’un camp també de cereals. La primera mesura és tractar que la llavor de cereal que es sembra no tingui llavors de cugula.
Enciam bord
És una planta herbàcia de la família de les compostes, robusta i de flors grogues
ligulades, freqüent en herbassars ruderalitzats.Les fulles són rígides, espinoses al marge i al nervi del revers del limbe. La inflorescència és molt desenvolupada i els capítols petits.
Herba de cicle anual, però molt robusta, pot fer més d'un metre i mig d'alçada. Es troba freqüentment als marges del camins, i és de floració gairebé estival. Es coneix per les fulles rígides, amb marge profundament lobulat, amb petites espines tant al marge com a sobre del nervi central, però només pel revers de la fulla.
Les fulles es retorcen a la base i de forma característica s'orienten de N a S. Els capítols són petits, amb flors grogues, i formen una inflorescència molt ampla a la part de dalt de la tija. Generalment trobarem molt pocs capítols oberts.
Pàgina 46:
Espines de Crist
Nom comú o vulgar: Corona d'espines, Espina de Crist, Espines de Crist.
Arbust espinós d’1 a 1,5 m d'alt. Fulles verdes a ambdues cares i proveïdes d'una espina en la seva base d'implantació a la tija.Flors reunides en petits manats i proveïdes d’estams amb anteres bifurcades. Són molt vistoses les bràctees (no confondre amb les flors que són diminutes, envoltades per les bràctees) de tons taronja, vermell i groc segons el conrear. Pràcticament floreix tot l'any. A l’hivern perd gairebé totes les fulles.
Igual que altres eufòrbies, l’euphorbia milii té un làtex (suc lletós) irritant i càustic. Cal evitar el contacte amb la pell i els ulls i, per descomptat, no ingerir.
Gram o agram
Planta jove: planta que fa arrels als nusos. Tija de primer ajaguda i
redreçada després. Fulles verd grisenques, curtes, estretes, sovint peludes a la cara superior, aspres a les vores i terminades en punta molt fina.Planta adulta: herba perenne, amb rizomes i estolons sovint llargs i abundosos. Tiges de fins a 30 cm d’alçada. Fulles planes. Inflores- cència formada per entre tres o cinc espigues molt primes, que neixen totes d’un mateix punt i divergeixen acusadament.
Espiguetes d’uns 2 mm, disposades sobre petites excavacions de l’eix de l’espiga. La germinació és de la primavera al principi de l’estiu. L’espigat és de juny a setembre.
Distribució: hortes, vinyes i fruiterars. Preferentment en sòls porosos. Molt estesa per tota la terra baixa i les comarques d’altitud mitjana.
Herba berruguera
És una planta anual de 10 a 50 cm d’alçada, molt ramificada i enterament coberta d’abundants pèls petits i blancs que li donen un to verd grisós. Les fulles que són peciolades són de forma oval o el·líptica.Les flors són petites i s’aglomeren en una mena d’espigues recorbades a la punta. La corol·la és en forma d’embut, acabada en cinc lòbuls, blanca i amb una taca groguenca al centre.
Germina al final de l’estiu per a florir a la tardor. Prefereix els sòls arenosos i pedregosos dels camps de secà, els rostolls i els guarets.
Rosa Farrés, Gil Pagès i Josep Serrano
Bibliografia: Atlas de malas hierbas (J.L. Villarias); Manual de les males herbes dels conreus de Catalunya (Institució Catalana d’Estudis Agraris); Viquipèdia; diccionari de l’IEC
Pàgina 47:
Calaix de sastre
Sopa de lletres
Troba els noms dels vents de Catalunya:
Tramuntana (N)
Gregal (NE)
Llevant (E)
Xaloc (SE)
Migjorn (S)
Garbí o llebeig (SO)
Ponent (O)
Mestral o cerç (NO)
Anuncis
M’ofereixo per treballs en general, neteja de cotxes (interior-exterior), revisions de vehicles pre-ITV, etc.
636320270/ 938356127 Pau (Can Llorenç)
Vols que t'ajudi a fer el teu currículum?
Vols que t'ajudi a preparar una bona entrevista de feina o qualsevol cosa que necessitis relacionada amb temes de trobar feina?
Pots contactar amb mi que segur que ens entendrem. Preu: el que tinguis (ous, patates, mel, codonys, mongetes...)
Llorenç Tel. 93 835 61 27
Hola!
Sóc una noia de 16 anys i busco feina per a l’estiu cuidant nens, fent alguna classe de repàs, etc.
Sóc agradable, riallera i m’agrada molt tractar i jugar amb nens. Horaris a convenir
Núria Tel. 654 298 553 – 93 835 60 01
Gran oferta:
Venc Enciclopèdia Catalana de 15 volums més actualitzacions (nova val més de 3.000 €). Pot ser teva per només 275 o el seu equivalent en productes (oli, cava, vi, patates, etc.). Llorenç Tel. 93 835 61 27
Des de l'octubre hi ha classes d'anglès a Castellfollit del Boix. Tots els nivells i conversa.
Informeu-vos-en trucant al 689 135 198
(Jordi del Muntaner)
Pàgina 48:
Mots encreuats
Horitzontals
1.Metge de família de Castellfollit i Maians. Centre mahometà
2.Obrir de nou. Portaequipatge a l’aire lliure
3.De nit i de dia. Cap nuclear. Relacionat amb la ciència de l’ocultisme
4.Vestit de capellà. Ressona dins el bombo. Final de cine. Omple el pap
5.Esforç que deixa rastre. Part de l’esquelet. Nucli rural
6.Millor si és mut. Posar diners en joc
7.Bestiar que pastura junt. Surt de l’escala. Carta de la baralla
8.Ona que va de la platja a mar endins. As. Sant que no porta creu
9.Llinatge de poder. Proa i popa de les naus
10.El darrer manament no té principi. Sòl
11.Receptora de petons. Parloteja poc
12.Per fer bullir el caldo. Llebre fraudulenta. L’últim tros de pa. Al mig del cel
Verticals
1.Blanc i negre dins la sagristia. En aquest moment. Jo
2.Es. Dins del clot. Molt, molt petit. La gràcia de Cardona
3.La infermera de la Dra. Vila
4.Molt bé. Rodolins il·lustrats. No hi ha pit que no en tingui. La teva
5.Sorra. Prova
6.Validada. Persona d’enteniment obtús, no gens intel·ligent. Centre pedagògic
7.Tiro la “t”. Mot per excitar o animar. Instrument de corda
8.Posar fi a l’escàndol. Surten de trascantó. Ròdol. Agradable a Malgrat
9.A l’abellot li treuen el llot. El so va a contracorrent. Aeroplà que perd la cua
10.Té arestes. Nul·la del tot no ho és
11.Esbargiment. Fruit amb el qual es fa el patxaran
12.Un dels menjars preferits pels més petits. Agafa-ho
Nati Graells
Refranyer
Recopilat per Nati Graells
Ésser una vinya
Per a qualificar una cosa de la qual hom obté un bon profit sense gaire esforç.
Té origen en la gran plantació de vinya que va fer-se per molts indrets de Catalunya així que fou permès als catalans el comerç amb Amèrica. La marina catalana, àvida d’expansió, travessà l’Atlàntic portant al nou continent productes de la terra, que eren venuts a bon preu. L’article preferit pels americans fou el vi, que fins aleshores havia tingut a casa nostra poca estima i que pujà considerablement de preu al poder ésser exportat. Els pagesos varen trobar una important font d’ingressos. La vinya era el fruit que donava un major rendiment. Es pot dir que, de tota la terra apta per a plantar-hi vinya, en varen ésser substituïts els conreus que hi havia per tal de plantar-hi ceps. D’aquells temps data la riquesa agrícola del Camp de Tarragona, el Penedès i altres contrades catalanes.
Per a qualificar una cosa de la qual hom obté un bon profit sense gaire esforç.
Té origen en la gran plantació de vinya que va fer-se per molts indrets de Catalunya així que fou permès als catalans el comerç amb Amèrica. La marina catalana, àvida d’expansió, travessà l’Atlàntic portant al nou continent productes de la terra, que eren venuts a bon preu. L’article preferit pels americans fou el vi, que fins aleshores havia tingut a casa nostra poca estima i que pujà considerablement de preu al poder ésser exportat. Els pagesos varen trobar una important font d’ingressos. La vinya era el fruit que donava un major rendiment. Es pot dir que, de tota la terra apta per a plantar-hi vinya, en varen ésser substituïts els conreus que hi havia per tal de plantar-hi ceps. D’aquells temps data la riquesa agrícola del Camp de Tarragona, el Penedès i altres contrades catalanes.
Del llibre Refranyer català de Joan Amades.
Dibuix de Xavi Vallés
pàgina 49:
Consultori sentimental (o no) de la Dolors Casmajuda.
Benvolguda senyora Casmajuda,
He tingut dos marits. El primer va morir al cor, però no del cor, precisament. Es va voler enfilar fins un do –que, pobret meu, no tenia per què, ja que era sostingut- tot i que li tenia ben dit que no provés d’anar tan amunt, però vet aquí el cas que em va fer. I com era d’esperar, no va tenir el do d’agafar-s’hi bé i no s’hi va sostenir. Conclusió: plaff!! Va caure ben rodó i mai més es va aixecar. El meu segon marit també va morir d’un bon cop. Feia el ball de bastons i, en el moment de fer canvi de parella, es va trobar amb una xicota al davant que li va etzibar un truc tan sec que va caure com un sac de patates. Tot va ser molt ràpid i ningú s’explicava què havia passat. No va ser fins al cap d’uns quants anys, i gràcies a la tecnologia del vídeo, que al veure aquella trobada, i poder-ho fer a càmera lenta, vam saber on havia anat a parar el bastó de la noia.
Explico això per dir-li que, encara que de forma luctuosa, tant el món de la coral com el de les danses de Pasqua em són familiars; i tots dos mons, igual que haurien fet dues amigues envejoses, traïdores i sense escrúpols, m’han pres el marit.
Aquesta primavera passada he seguit amb interès les trobades de la coral i els aplecs de caramelles que han tingut lloc pels nostres voltants. Sempre que ho faig és amb un aire compungit i amb el puny ben clos, perquè em dóna la sensació que d’un moment a l’altre es pot produir una desgràcia.
Pel que repetidament he vist, només faig que preguntar-me: “Què passa amb els homes? On són, que no salten?”
Reconec que les meves tragèdies van tenir molt ressò en el seu moment, però sempre em resisteixo a pensar que aquells fets han estat un estigma que allunya els homes dels esdeveniments festius i populars, i fa que no hi prenguin part amb el nombre que fóra desitjable. Sempre s’ha dit que ells es decanten més pel voyeurisme, però no voldria generalitzar, perquè massa sovint les vertaderes veritats són amagades. Penso que s’hauria de trobar alguna manera que els animés a pujar i baixar l’escala musical sense els complexos que evidencien. Com tantes vegades fan, crec que és aquí un bon lloc perquè es desbotonin la camisa i treguin pit. Els picarols, ben posats –sí, senyor- i cenyits a les cames per seguir el ritme de les danses. S’hauria de trobar quelcom que, tal com avui en dia s’acostuma a anomenar, fos simpàtic. Sembla ser que, ara, allò que és bonic o imaginatiu s’anomena simpàtic. Doncs bé, a veure si entre tots trobem quelcom per a aquests simpàtics que només s’ho miren.
Si considera que vostè pot fer ressò d’aquest escrit a la seva secció del CASMA, tindrem molt de guanyat.
Afectuosament,
Coro Caramelles
Resposta:
Benvolguda Coro,
No em puc arribar a creure el que m'expliques de la fi dels teus dos marits. Tampoc em puc arribar a creure que siguis tan imprudent d'explicar-ho públicament; no veus que amb aquesta actitud l'únic que aconseguiràs és foragitar qualsevol pretendent que et pugui sortir?
Pel que em dius de l'actitud dels homes de les nostres contrades (o dels de tota la societat occidental, per ser més concisa), t'he de dir que sí, que tens raó a l’opinar que són una colla d'ensopits a l'hora de fer qualsevol activitat llevat del “soffing” (jeure al sofà), del zàping, anar al futbol o veure'l per la tele, i altres activitats sedentàries i solitàries.
Penso, no obstant, que no tots són així i que darrerament hi ha un cert moviment d'apropament al món de la cultura popular per part dels homes; possiblement cansats d'avorrir-se com a ostres i de constatar que en aquesta mena d'activitats és on poden “lligar”, objectiu suprem de l’espècie homo pertaesus (home avorrit).
Fes-me cas, apreciada Coro, no divulguis les teves experiències amb els teus difunts marits i procura refer la teva vida amb algun exemplar del que hi ha amb sentit de l'humor.
Dolors Casmajuda
Recordo a tots els lectors i lectores del Casma que podeu adreçar les vostres consultes de tot tipus al correu dolorscasmajuda@hotmail.com
Pàgina 50:
NOTA: us recordem que el proper Casma sortirà al mes d’octubre.
Per tant, el darrer dia per presentar escrits o articles per al número 112 serà el 3 d’octubre.
Pàgina 51:
Humor
Reflexions de l’avi Xavi Vallès
Consultori sentimental (o no) de la Dolors Casmajuda.
Benvolguda senyora Casmajuda,
He tingut dos marits. El primer va morir al cor, però no del cor, precisament. Es va voler enfilar fins un do –que, pobret meu, no tenia per què, ja que era sostingut- tot i que li tenia ben dit que no provés d’anar tan amunt, però vet aquí el cas que em va fer. I com era d’esperar, no va tenir el do d’agafar-s’hi bé i no s’hi va sostenir. Conclusió: plaff!! Va caure ben rodó i mai més es va aixecar. El meu segon marit també va morir d’un bon cop. Feia el ball de bastons i, en el moment de fer canvi de parella, es va trobar amb una xicota al davant que li va etzibar un truc tan sec que va caure com un sac de patates. Tot va ser molt ràpid i ningú s’explicava què havia passat. No va ser fins al cap d’uns quants anys, i gràcies a la tecnologia del vídeo, que al veure aquella trobada, i poder-ho fer a càmera lenta, vam saber on havia anat a parar el bastó de la noia.
Explico això per dir-li que, encara que de forma luctuosa, tant el món de la coral com el de les danses de Pasqua em són familiars; i tots dos mons, igual que haurien fet dues amigues envejoses, traïdores i sense escrúpols, m’han pres el marit.
Aquesta primavera passada he seguit amb interès les trobades de la coral i els aplecs de caramelles que han tingut lloc pels nostres voltants. Sempre que ho faig és amb un aire compungit i amb el puny ben clos, perquè em dóna la sensació que d’un moment a l’altre es pot produir una desgràcia.
Pel que repetidament he vist, només faig que preguntar-me: “Què passa amb els homes? On són, que no salten?”
Reconec que les meves tragèdies van tenir molt ressò en el seu moment, però sempre em resisteixo a pensar que aquells fets han estat un estigma que allunya els homes dels esdeveniments festius i populars, i fa que no hi prenguin part amb el nombre que fóra desitjable. Sempre s’ha dit que ells es decanten més pel voyeurisme, però no voldria generalitzar, perquè massa sovint les vertaderes veritats són amagades. Penso que s’hauria de trobar alguna manera que els animés a pujar i baixar l’escala musical sense els complexos que evidencien. Com tantes vegades fan, crec que és aquí un bon lloc perquè es desbotonin la camisa i treguin pit. Els picarols, ben posats –sí, senyor- i cenyits a les cames per seguir el ritme de les danses. S’hauria de trobar quelcom que, tal com avui en dia s’acostuma a anomenar, fos simpàtic. Sembla ser que, ara, allò que és bonic o imaginatiu s’anomena simpàtic. Doncs bé, a veure si entre tots trobem quelcom per a aquests simpàtics que només s’ho miren.
Si considera que vostè pot fer ressò d’aquest escrit a la seva secció del CASMA, tindrem molt de guanyat.
Afectuosament,
Coro Caramelles
Resposta:
Benvolguda Coro,
No em puc arribar a creure el que m'expliques de la fi dels teus dos marits. Tampoc em puc arribar a creure que siguis tan imprudent d'explicar-ho públicament; no veus que amb aquesta actitud l'únic que aconseguiràs és foragitar qualsevol pretendent que et pugui sortir?
Pel que em dius de l'actitud dels homes de les nostres contrades (o dels de tota la societat occidental, per ser més concisa), t'he de dir que sí, que tens raó a l’opinar que són una colla d'ensopits a l'hora de fer qualsevol activitat llevat del “soffing” (jeure al sofà), del zàping, anar al futbol o veure'l per la tele, i altres activitats sedentàries i solitàries.
Penso, no obstant, que no tots són així i que darrerament hi ha un cert moviment d'apropament al món de la cultura popular per part dels homes; possiblement cansats d'avorrir-se com a ostres i de constatar que en aquesta mena d'activitats és on poden “lligar”, objectiu suprem de l’espècie homo pertaesus (home avorrit).
Fes-me cas, apreciada Coro, no divulguis les teves experiències amb els teus difunts marits i procura refer la teva vida amb algun exemplar del que hi ha amb sentit de l'humor.
Dolors Casmajuda
Recordo a tots els lectors i lectores del Casma que podeu adreçar les vostres consultes de tot tipus al correu dolorscasmajuda@hotmail.com
Pàgina 50:
NOTA: us recordem que el proper Casma sortirà al mes d’octubre.
Per tant, el darrer dia per presentar escrits o articles per al número 112 serà el 3 d’octubre.
Pàgina 51:
Humor
Reflexions de l’avi Xavi Vallès
Racó poètic
Polsim d'estels
Nits d'estiu.
Lluna plena amb rivets
daurats de polsim
d'estels.
Atzur inert.
Miratge encisador.
Clarobscur subtil
dins la foscor.
Meditació nocturna.
Absències dibuixades
en l'infinit més intemporal
de l'ésser humà.
Respir.
Univers creixent
de paraules que
apuntalen l'ànima.
Metàfora efímera
de sentiments obscurs
cercant la solitud.
Llindar
Potser l'ahir esdevingui
aureoles de bells records
cap al llindar més subtil
de l’avui.
Jocs d’il·lusions creuades
giravoltant al damunt d'un antic
carrusel d'infantesa.
Camins de més enllà.
Efímer enyor assenyalant
l'absència més fràgil.
Brins de gotes de l'albada
més incessant on tot reneix
en el llindar de la vida.
M. Àngels Oliva
Pàgina 52:
Serveis
Ajuntament de Castellfollit del Boix:
Tel. 93 835 60 33 i fax 93 835 61 03
Horari de Secretaria: dilluns, dimarts i dijous de 9 a 13 h.
Telecentre: horari d'estiu del Telecentre: Fins el dia 11 de setembre.
Dilluns, dimarts, dijous i divendres de 9 a 13 hores.
Dilluns i divendres de 16 a 19 hores.
Del 2 d'agost fins el 10 de setembre el telecentre estarà tancat a les tardes.
Dissabte i diumenge tancat.
Tècnic municipal i regidor d’obres:
El 1r i el 3r dijous de cada mes de 17 a 18.30 h.
Assistenta social:
El 2n i el 4rt divendres de cada mes de 13.30 a 14.30 h.
Reunió de regidors:
Dijous a les 21 h.
Escola bressol: 93 835 60 48
Escola de Castellfollit: 93 835 60 38
Escola de Maians: 93 835 60 60
Metge: Dra. Gemma Vila. Del 16 de juliol i fins el 10 de setembre no hi haurà consulta de metge ni a Castellfollit ni a Maians i caldrà anar a Sant Salvador de Guardiola amb els següents horaris: de 9 a 13 h.
dimarts, dimecres i divendres al consultori local; els dilluns i els divendres al Calvet (telèfons 93 835 40 00 i 93 835 82 05). Per urgències a la tarda cal trucar al 93 874 41 00. Nits i caps de setmana trucar al 678 60 21 62.
A partir del 14 de setembre es farà l’horari habitual:
Visites dimarts i divendres
a Maians de 9 a 9.15 h. A Castellfollit de 9.15 a 10.15 h
Infermera: urgències i festius: CAP de sant Andreu 93 874 41 00
Urgències i Ambulàncies: 061
Centre Hospitalari de Manresa:
Av. Basses de Manresa, 6-8. Tel. 93 873 25 50
Hospital Comarcal d’Igualada:
Pl. Catalunya, s/n. Tel. 93 807 55 00
Creu Roja d’Igualada:
Les Comes, s/n. Tel. 93 803 03 44 i 93 803 07 89
Creu Roja de Manresa:
C/ Remei de Dalt, 5. Tel. 93 874 51 51 i 93 872 56 44
Transport sanitari: 904 10 55 55
Bombers de Castellfollit: 93 835 60 70 i 675 785 877
Emergències: 112
Bombers d’Igualada: 93 803 03 13 Urgències 93 803 40 80
Bombers de Manresa: 93 874 22 12 Urgències 93 874 00 80
ADF (Associació de Defensa Forestal) Castellfollit: 93 835 60 33 i 93 835 60 01
Correus: de dilluns a divendres de 13.30 a 14 h
Dissabtes de 12 a 12.30 h
Bibliobús: els divendres 23 de juliol, 10 i 24 de setembre, i 8 i 22 d’octubre. A Castellfollit d’11 a 12.15 h. A Maians de 12.30 a 13.30h
Servei de taxi: Moi Torrallardona (taxi 7 persones) 617 315 209 o 629 539 190
Deixalleria mòbil: a Castellfollit i Maians els dissabtes 17 de juliol, el 14 d’agost i el 9 d’octubre, de 12.30 a 14 h.
Recollida de voluminosos: cal concertar dia de recollida al telèfon 650 02 10 46 (acostumen a passar a recollir els dijous)
Bus Línia Castellfollit - Manresa (de dilluns a divendres):
Sentit Castellfollit:
Manresa (P. Valldaura) 7.45 h
Salelles 7.50 h
Maians (centre) 8.10 h
Castellfollit del boix 8.15 h
Manresa (Est. bus) 15.05 h
Manresa (P. Valldaura) 15.10 h
Salelles 15.15 h
Maians 15.35 h
Castellfollit del boix 15.40 h
Manresa (Est. bus) 20.30 h
Manresa (P. Valldaura) 20.35 h
Salelles 20.40 h
Maians 21.00 h
Castellfollit del boix 21.05 h
Sentit Manresa:
Castellfollit del Boix 8.20 h
Maians (centre) 8.25 h
Maians 8.30 h
Salelles 8.50 h
Manresa (P. Valldaura) 8.55 h
Manresa (est. bus) 9.00 h
Castellfollit del Boix 21.10 h
Maians (centre) --
Maians 21.15 h
Salelles 21.35 h
Manresa (P. Valldaura) 21.40 h
ACTIVITAT SUBVENCIONADA
Ajuntament de Castellfollit del Boix
Crèdits
Edita:
Taller d’Autoedició
Disseny:
Pau Freixa
Coordinació:
Lurdes Vives i Ramon Roca
Maquetació:
Pau Freixa i Ramon Roca
Tractament de textos:
Margarita Vives i Montserrat Mas
Correcció:
Montserrat Muntané
Il·lustracions:
Xavi Vallès
Imprès a Maians (Unió Europea)
Col·laboradors:
AMPA de Castellfollit i Maians, Escola Bressol, Escola de Castellfollit, Escola de Maians, Equip Ceip Coll de Gossem, Bombers de Castellfollit, Lali Batlle, Teresa Caballé, Llorenç Farrés, Rosa Farrés, Laia Gonzalez, Nati Graells, Josep Gubern, Montserrat Mas, Jordi Massachs, Francina Muntané, Montserrat Muntané, M. Àngels Oliva, Valentina Oller, Benet Pagès, Gil Pagès, Xevi Pons, Celestí Rius, Jordi Roca, Lidia Roca, Ramon Roca, Anna Salvans, Montserrat Sala, Josep Serrano, Gloria Tizón, Moisès Torrallardona, Lurdes Vives.
* Els articles signats expressen l’opinió de llurs autors, la qual no forçosament l’ha de compartir Casma.
