La Núria Colom de cal Portals va ser una de les persones en qui es va poder assentar el cosidor, i de ben segur que el poble no ho oblida. Tinc la certesa que qui escolta les seves paraules hi troba una dona compromesa i lluitadora per nobles ideals, tal com reflecteix la seva mirada inquieta.
On es viu millor, a Castellfollit o a Sant Salvador?
Penso que a tots dos llocs s’hi viu molt bé, sobretot si estimes el lloc on estàs i et sents bé en el seu entorn. Els estius són millors allà dalt i els hiverns són millors aquí baix, tot i que la boira aplana bastant. El clima és més fred, però la casa està més ben condicionada ja que, per exemple, hi ha calefacció. La mare hi va passar els últims anys i aquest entorn li va ser molt favorable.
Enrere han quedat els temps de foc a terra i llum d’oli.
Foc a terra, llum d’oli, llum de carbur i hiverns llargs i freds. Potser és que érem més forts i ho aguantàvem millor. I als estius, molta feina. Tot es feia a mà i els pares, com tota la gent de pagès, es passaven el dia treballant de sol a sol. A més a més, vam agafar anys de molta sequera i l’aigua s’havia d’anar a buscar a pous molt lluny, i tot plegat feia la vida molt dura.
La Núria als 16 anys
I les distàncies
La distància al poble o bé a Igualada, que era on anàvem un cop per setmana o cada quinze dies a mercat. Consistia a anar a vendre quatre coses que sobraven de casa i tornar amb uns quants queviures per al bestiar, i per a nosaltres bastant bacallà i arengades. La gent procurava viure de tot el que el camp produïa i no teníem quasi mitjans per poder sortir a comprar. S’havia d’estar preparat per si venia una forta nevada i per això es procurava tenir pa, una saca amb vuit o deu pans grossos, pasta, llegum, que juntament amb els ous, les aus i el porc, formava la base de la subsistència.
A quina distància queda el Pla del Servitge?
Fins al poble de Santa Maria hi ha set quilòmetres, però per les dreceres per on passàvem, quatre d’anada i quatre de tornada. Quan treballava sortia de casa després d’haver ajudat la mare i tornava a les dotze de la nit, tot fent el camí a peu, quan encara no tenia cotxe. Però s’ha d’entendre en la seva mesura: o bé feies allò o no feies res.
El camí que fèieu per anar a escola
Per anar a escola, per anar a missa i per anar a alguna celebració. La situació del Pla del Servitge sempre ha estat allunyada de tots els centres de comunicació. Per anar a escola sortia cada dia a les set o quarts de vuit del matí, amb una cistelleta amb la carmanyola on hi portava el dinar i el berenar, i una cartera. Havíem de fer deures a casa i ho portàvem tot a sobre. Dinava a cal Jaume i a l’hivern, quan arribava a casa, era molt fosc.
Amb qui feies el camí?
Sempre hi havia veïns: un noi de cal Pessetero, una noia de cal Marceldo, l’Emília de la Casa Nova i gent del Clot del Grau.
Què et posava la mare a la carmanyola?
No era de menjar gaire, però si he tingut gana sempre he menjat el que se’m posava al davant. A casa, el pare sempre m’havia inculcat que s’havia de menjar el que hi havia a la taula i no valia la pena exclamar-se. De petita menjava poc i a vegades era impossible que m’ho acabés tot. Al tornar d’escola, si algun dia m’havia deixat menjar, ho donava als gossos, que sempre sortien a rebre’m.
Mai t’havien delatat?
No, mai. Al contrari, es posaven contents. Era una trapelleria de les meves.
Quins records t’han quedat de l’escola?
Hi vaig anar sempre amb molt gust, sobretot per una mestra que es deia Cipri i que la vaig estimar molt. M’agradava tot el que fèiem, excepte la formació política. Tot el que feia referència a “la falange i a la secció femenina” em tenia negra, i és el que em va costar més. Tot es feia en castellà. El catecisme, quan el teníem après en català, ens el feien aprendre en castellà i vam anar sempre entre dues aigües.
Nenes de l'escola de Castellfollit (any 1953 o 1954) La Núria és la segona de la dreta a dalt
No t’agradava o bé és una reflexió que has fet de més gran?
En aquell temps no me n’adonava, però encara que no em caigués gaire bé era quelcom que s’havia de fer. De més gran ja vaig veure que allò no servia per a res. La resta de les assignatures m’agradaven: la història, pintar, les labors. Pintar m’agradava molt. Tinc alguna aquarel·la que crec que és ben maca. Potser vaig fer mal fet de deixar-ho, perquè quan vaig estar a Manresa vaig tenir la possibilitat de seguir pintant. Fer labors també m’agradava molt. Al matí fèiem estudi i a la tarda labors. Els últims anys vaig aprendre “corte i confecció”, ja que la mestra que tenia en sabia molt. Allà vaig fer el primer aprenentatge de tallar peces.
I quan tocava doctrina, què fèieu?
El catecisme. A part de la pregària i els vincles de religió que ja hi havia a casa, teníem aquesta assignatura, que la fèiem a l’església de Sant Pere. M’agradava perquè moltes de les coses estaven relacionades amb una història. N’hi va haver d’altres que no les vaig entendre mai i, encara ara, no les entenc. Suposo que hi ha coses que sense aprofundir gaire és difícil treure’n l’entrellat. Quan els teòlegs t’ho expliquen has d’agafar la visió que pots, no la que vols.
Potser és millor no acabar-ho d’entendre.
Exacte. Millor no acabar-ho d’entendre. Les preguntes sempre persisteixen. Si no és en aquest tema, és en un altre.
Què hi vas anar a fer a Manresa?
A aprendre a cosir alta costura durant cinc anys. Durant aquest temps vivia amb una família, que era molt bona gent i coneguts de casa des d’abans de la guerra. Però quan hi havia més feina a casa, principalment a l’estiu, pujava per ajudar els pares. Era al temps de segar, una feina que durava molts dies. En aquells temps tot s’allargava molt. Segàvem amb una “gavelladora”. El pare moltes vegades em feia portar l’animal i anava fent passades, camp amunt i camp avall. També plegava espigues, gavelles; i a l’hora de batre, portava la “trillera”, fent-la voltar a l’era hores i hores.
T’agradava aquesta feina?
Sí. El camp m’ha agradat molt, sempre. He estimat aquestes arrels. Un dels primer records que tinc és passar hores i hores al costat del pare mentre llaurava. Aprofitava per preguntar-li quines eren les herbes que hi trobàvem, per què es feien les coses d’una manera o per a què servien, quin nom tenia un animal que sentia o un ocell d’un cert color. Això era habitual des de l’edat de sis anys, i per sempre més he seguit estimant tot el del camp, el de casa, i tot allò vinculat amb el món rural.
I més endavant te’n vas haver d’ocupar.
Més endavant sí, tot i que mai n’havia estat deslligada. Quan era necessari donar un cop de mà ho feia amb molt de gust, des d’anar a entrecavar fins a donar menjar a les bèsties. Fem el que ens marca el destí i tampoc triem gaire les coses.
Què hi vas trobar a Manresa, a més dels estudis que hi vas fer?
Eren els anys de joventut. Hi vaig fer amigues i la majoria eren persones compromeses amb l’època que es vivia, i principalment vinculades a Acció Catòlica. Van sorgir moviments de joventut: el dels obrers, el dels estudiants, el dels independents, i també hi havia la JARC -Joventut Agrària Rural Catòlica- que era el moviment que més m’afectava. A part de conèixer moltes persones hi va haver un temps que el vaig dedicar a fer activitats i anar a trobades relacionades amb aquests moviments.
Posa’m un exemple
Trobades sobre l’amistat, sobre el treball i el món de la dona en l’àmbit rural. La dona era aquella noia que es quedava a casa fins que es casava, i pràcticament no podia sortir-ne, i que tampoc es plantejava tenir inquietuds de cara a fer estudis. Tot plegat feia que s’anés despertant una consciència que fins aleshores estava adormida. En aquells moments vivíem en un món que l’acceptàvem amb totes les seves dificultats, però al mateix temps també s’intuïa una altra línia que, a poc a poc, ajudava a superar aquestes adversitats. Ara reconec que el treball no va ser en va. A Stuttgart es va celebrar una d’aquestes trobades on hi vam conviure vint-i-cinc mil joves en tendes de campanya. Van ser deu dies i la veritat és que tot va estar molt ben organitzat. Una de les coses que més em va sobtar va ser sentir parlar de les calories dels menjars (jo era la primera vegada que sentia una cosa igual).
Però tornes cap a casa, crec.
Sí, quan els pares es queden sols. L’any seixanta-quatre va morir la iaia, i una mica més endavant el padrí, que estava bastant delicat. Així doncs que torno a casa i altra volta a fer feines de pagès. A casa la situació continua sent la de sempre. Encara no tenim ni llum, ni aigua, ni assegurança per a les collites, ni gran cosa, i anem subsistint de la mateixa manera. És aleshores quan començo a cosir, i després de fer un curs de formació professional amb dones de Maians i de Castellfollit -algunes ja grans i d’altres bastant joves- i que va tenir molt èxit per la quantitat de gent que hi va participar, és quan es preveu que es pot fer treball al poble. El curs, que era de confecció i també una mica d’escriptura i càlcul numèric, anava a càrrec de la cooperativa de Carme.
Què us ho va fer pensar?
La idea surt al comprovar que hi ha empreses a Igualada que donen gènere per repassar, i algunes dones de Maians i de Castellfollit s’emporten sacs de feina a casa i es passen hores i hores atacant caps. Això va fer pensar que si aquesta feina es concentrava en un centre podria reportar beneficis per a tothom. Per exemple, que les persones podrien treballar en un lloc calent, al mateix temps que hi hauria un estalvi de llum. Era una feina poc pagada i com que la vida estava molt ajustada aquesta va ser la primera base per donar un servei col·lectiu. La feina d’atacar quatre punts des de casa estava pensada per a la persona que, quan trobava una estona s’hi dedicava, però la nova línia estava pensada per promoure un taller de confecció. Així doncs, ja vam fer feina de màquina de cosir, feina de confecció.
És aquí on comença el cosidor?
Sí. En un principi vam començar a Maians, als baixos de la rectoria, i a Castellfollit al costat de la capella. Les dones que van començar portaven, de casa, la màquina de cosir de tota la vida, però de mica en mica la feina va començar a ser més especialitzada i vam haver de comprar màquines adients. Fins i tot, en alguna ocasió, les empreses que donaven feina ens portaven la màquina, però si no era així i no la teníem, ens havíem d’espavilar.
D’on van sortir els coneixements per engegar aquesta empresa?
Potser perquè jo ja havia après a cosir a Manresa vaig fer un altre curs a Barcelona, tres cops per setmana, a l’escola de Ciències Socials, i allà ens van explicar una mica la línia de les cooperatives. Ens van explicar tot el que suposava ser cooperativista i tot el que es podia aconseguir. Allà hi havia gent de diferents sectors del món laboral. En finalitzar el curs vam fer una sortida a Mondragón on vaig conèixer les cooperatives basques.
Anem a l’inici del taller
L’inici va suposar partir del no res, perquè no érem persones que poguéssim aportar un fons, si no que només érem unes quantes dones de casa que sortíem amb les ganes de treballar. Començàrem amb unes màquines de cosir, un grup a Maians i un altre a Castellfollit. Portàvem la màquina de casa i vam anar fent el que tocava. Si tocava estovalles, tocava estovalles, i si eren pijames o bates, fèiem això. La feina ens venia de Barcelona, Terrassa, Manresa, Igualada i principalment d’una empresa de confecció de Vilafranca, per la qual hi vam treballar molts anys.
.jpg)
Operàries al cosidor de Maians
La feina us havia d’arribar d’alguna manera.
En un principi hi va haver dos capellans que hi van treballar molt. Mossèn Josep Guitart, que va ser qui va agafar les regnes per engegar la cooperativa i va fer gran part de la feina burocràtica, i més endavant mossèn Bartomeu Pelfort, que era manyà i una persona a qui li agradava arreglar les màquines, o preparar peces per poder fer traus, per posar només dos exemples. Els últims anys va ocupar el seu lloc en Morales. A part de la tasca que feien dins el taller, aquestes persones sortien per proveir-nos feina. Hi va haver uns anys que ens vam moure molt buscant feina i vam tenir la sort que ens va sortir l’empresa Peyton de Vilafranca, que tal com ja he dit, ens va donar molta feina.
A quin any va engegar la cooperativa?
Si no vaig mal fixada era l’any seixanta-vuit amb el nom de Cooperativa de Santa Maria del Pla, i treballàvem al local que hi ha al costat de la capella. Vam haver de fer-hi algunes obres perquè no estava en condicions. Vam arreglar la teulada, vam posar claraboies, i també un altell per tal d’encabir-hi més màquines. De feina no en faltava, fins i tot havíem arribat a treure confecció al carrer per entrar-la el dissabte, quan plegàvem, perquè tot no hi cabia.
Què en trèieu de tot això?
Primer, que es van formar uns grups molt bonics. Hi havia gent que feia una jornada molt llarga i n’hi havia que feia poques hores. La plantilla havia arribat a ser de vint persones. Vam comprar algunes màquines, de manera que del que rebíem per la feina feta, en deixàvem una quantitat per les despeses de manteniment. Als estius venien les nenes més grans de l’escola i aprenien a cosir, a part d’un petit sou que rebien. Havíem creat el nostre lloc de treball, i al cap de la setmana o cada quinze dies, cobràvem uns calerons que ajudaven la vida familiar. Tothom guanyava el mateix. I més endavant va ser el moment en què la gent va poder pensar a pagar-se una jubilació. A part de l’amistat que va sorgir, aquests punts que he mencionat serien els més rellevants.
Com decidíreu què cobraríeu i què fer si havíeu de comprar una màquina?
Bé, ja érem molt avançats en aquell moment. Tot es feia si la gent hi estava d’acord.
Explica-m’ho
Érem una cooperativa amb tots els estatuts corresponents i hi havia uns càrrecs. Cal dir que la cooperativa no es va crear d’un dia per l’altre, si no que vam anar fent les coses de mica en mica. Has de tenir en compte que si no ho haguéssim tingut legalitzat, alguna de les empreses per les quals treballàvem no ens haurien donat feina a fer. Teníem reunions de junta i decidíem qui seria el president o el tresorer, per exemple. I si es donava el cas que havíem de comprar una màquina, es feia la proposta i actuàvem segons les possibilitats que teníem. A més a més de tot això, de tant en tant hi havia un repartiment de beneficis.
I tu, quin càrrec tenies?
No m’agrada gaire posar noms als llocs de treball, i encara menys en el nostre cas, però m’encarregava d’algunes coses, tot i que feia el que fos. Si havia d’anar a buscar comandes, ho feia, i si havia de canviar un endoll o cosir, també ho feia. Al cosidor hi vaig fer un treball com tothom.
Quants anys hi vàreu treballar?
Crec que en van ser disset. Jo vaig haver de deixar-ho abans. El pare va caure malalt i necessitava molta atenció. El metge va recomanar que se’l mogués del lloc on era. En un principi em vaig plantejar moltes coses, com per exemple fer venir una persona a casa perquè el cuidés, o portar-lo a un centre; però abans no hi havia els mitjans que ara tenim i no s’estava preparat. Així doncs la meva determinació va ser tornar a casa per poder cuidar el pare.
Fossis on fossis, fent el que sigui, no t’ha costat tornar a casa si així ho creies?
Creia que calia fer-ho, ho vaig fer i mai me n’he penedit. No m’ha costat mai. Per una part ho considerava un deure i per altra banda sempre vaig respectar molt els principis dels pares i els esforços per haver viscut al camp tota la seva vida. Crec que el que omple les persones és la feina que han fet. No he pogut ni he volgut mai trencar aquest vincle.
Vas viure el foc del vuitanta-sis a casa?
El que vaig viure no ho oblidaré mai. Va ser un dia infernal. Feia un vent que en lloc de córrer, volava. Recordo que, poques hores abans que passés per casa, el foc era a Sant Guim de la Plana i vaig dir als pares, juntament amb els amics de Manresa que tant estimo i que abans he esmentat, que marxessin, que jo arreplegava quatre coses i sortia. Però ja no vaig poder sortir i, si ho hagués fet, m’hi hauria quedat. El vaig passar a casa, més ben dit, vaig anar a la casa veïna, cal Servitge, i per arribar-hi vaig travessar els camps encesos perquè ja es cremava la palla. Era com un infern: l’enorme pressió del vent, la falta d’oxigen que feia insuportable respirar, l’escalfor que et cremava i era quasi impossible d’aguantar. Trossos de branques, pinyes i ocells encesos et queien al davant i, en arribar a la casa, em vaig trobar sola perquè també havia marxat tothom.
On van anar els pares?
Ells ho miraven des de cal Farré de Maians. El pare estava molt malalt i la mare ja no es trobava bé, i per això havien de marxar fos com fos. Quan el foc va haver passat vaig tornar a casa i per arribar-hi ho vaig fer amb una galleda al cap, posada cap per avall. De no ser així no podia respirar. Vaig arribar quan es començava a encendre el corral de les ovelles (per sort es van poder salvar). Totes les mànegues s’havien cremat i tampoc podia treure aigua de cap lloc ja que a casa sempre ens ha faltat l’aigua i el pou estava lluny. Va ser aleshores quan em vaig carregar la màquina de sulfatar a l’esquena i vaig mullar els llocs que s’encenien. Allò va durar fins vora les deu del vespre. Era l’estiu i fosc, amb la qual cosa havia de ser tard quan va comparèixer alguna persona juntament amb la guàrdia civil. Els pares van tornar pensant que havia mort.
I l’endemà què van veure els teus ulls?
Havia de tirar endavant. No teníem res. No teníem llum. No teníem aigua. Tot era cremat. El menjar vam haver de llençar-lo. La casa no es va cremar potser per la poca aigua que vaig anar tirant pels racons que s’encenien, però sí que va caure un cobert on hi havia unes cent bales de palla. Allà baixava tot, era com un infern. A fora no hi va quedar res de res. Els gossos, cremats pel bosc. Les ovelles, quan van sortir al matí, van sortir a passar gana. Corrien d’una banda a l’altra perquè no hi havia ni un brot per menjar. Et sents ensorrada.
Pots fer alguna cosa en aquesta situació?
Què es fa? No saps què fer. Tens la sensació que et quedes esplomat. Vas fent, però ben desorientat. Recordo molt la gent que em va ajudar, des de la gent que em va portar un bidó d’aigua o unes bales de palla, fins la gent que em portava un cistell de verdures. L’important era que vam salvar la vida i la casa. A partir d’aquí, pensar com ens en podíem sortir va ser bastant difícil. Quan hi ha un foc es parla que hi ha ajudes. Recordo que ens van fer emplenar quatre fulls, però mai vam veure ni un cèntim pel que havíem perdut, ni se’ns va ajudar mai per res. L’únic que vam tenir va ser el suport d’unes persones que t’estimaven i quatre coses que alguns van poder oferir. Això era tot perquè no hi havia res més.
Fem mitja volta i explica’m quelcom bonic.
Què et puc explicar? Tinc un record molt agradable dels meus anys de pagesia. Anava als mercats de Calaf a vendre els porcs i als d’Igualada a vendre els meus xais. Vaig posar un ramat perquè m’agradaven molt les ovelles i els xais. Ho vaig gaudir molt i també en feia gaudir. A vegades venia canalla del poble i els deixava donar biberons als xais.
Com vas anar de Castellfollit a Sant Salvador?
L’any vuitanta-vuit mor el pare i em quedo amb la mare, lluitant per anar sortint endavant, i cap als anys noranta és quan començo a sortir amb l’Amadeu, que ara és el meu marit. Feia temps que el coneixia, però no ens havíem plantejat mai res i, mira per on, l’any noranta-dos ens casem i aleshores decidim passar els hiverns a Sant Salvador i els estius a Castellfollit. La mare va venir amb nosaltres perquè ja era gran i estava delicada. Aquests anys el que he fet més és dedicar-me a la família. Al mateix temps, com que m’ha agradat fer coses en l’àmbit social, és quan entro en contacte amb el ioga.
Què hi trobes?
Moltes coses. Hi trobo bellesa, hi trobo equilibri, manera de pensar molt positiva, hi trobo que fa que les persones no siguin tan individualistes, i també que aprenen molt a cuidar-se elles mateixes. Tot això és el que hi he trobat, malgrat que personalment em va costar entrar-hi. Hi ha gent que creu que es tracta de passar-se hores en una postura incòmode per arribar a un estat d’èxtasi, però no és això. Jo m’hi vaig apropar en una època en què els constipats em van deixar una mica fumuda i els metges m’ho van aconsellar. Probablement per la vida que he portat, em sento el cos preparat i m’endinso més en el coneixement del ioga, i per aquesta raó, en els últims deu anys he format alguns grups, aquí a Sant Salvador i a Salelles. Sé que ara estan fent un curs de ioga a Castellfollit i n’estic molt contenta.
No et faig cap proposta, però ara en què t’embrancaries?
Crec que de treball social n’hi ha molt per fer. És un treball de molta feina i al mateix temps molt gratificant, i a qui li agradi és per gaudir-ne.
Havies imaginat com podia ser Maians i Castellfollit?
Sí, crec que sí. De petita no perquè no creus que les coses es puguin moure gaire, però a mesura que tot va evolucionant i entrem a la democràcia i es desperten ganes de fer coses, com va ser amb l’alcalde d’aquell temps, veus que sí. A Castellfollit han sabut fer-ho a nivell de poble.
Hem tingut bons alcaldes?
Bé, tot és difícil, però crec que no podem queixar-nos, només cal mirar una mica cara enfora per veure què hauria pogut passar. S’ha millorat en la mesura de les coses que es podien aconseguir i no s’han fet aberracions.
Què t’agrada fer per distreure’t?
M’agrada molt llegir, també m’agrada veure la televisió, sense fer-ne abusos. Quan puc vaig a caminar. Una vegada, baixant la muntanya de Montserrat, van caure totes aquelles pedres després d’haver-hi passat, i ara no tinc tanta afició per anar-hi. M’agrada escoltar música que em pugui relaxar. Amb el meu marit havíem anat a Barcelona a passar el dia i en alguna ocasió ens havíem arribat a un centre de talassoteràpia, un lloc on et pots banyar amb aigua dolça, i amb aigua de mar.
Com és la vida i quants tombs dóna. Hem d’escapar del foc perquè no tenim ni aigua per salvar l’imprescindible, i més endavant ens banyem relaxadament amb aigua dolça i aigua salada. Ens escarrassem més de mitja vida ajupint l’esquena al camp, sortim al món per sentir el que ens ofereix, però no deixem d’escoltar la veu de casa, i encara que no entenguem els teòlegs, no deixem de dir les nostres oracions. Parlo de la Núria.
Jordi Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada