Casma 110 (pàgines 35 a 48)

LLIBRES PER LLEGIR

Nova trobada del Club de Lectura: aquesta vegada ens vam reunir el dia 16 de gener a casa del Gabriel, a Canet de Fals, on entre tocs de mistela i codonyat vam anar comentant el llibre que tot seguit us recomano:

Capsa de records d'Antoni Dalmau – Editorial Columna

Capsa de records ens ofereix un recorregut per la vida de Genís Sabater i Biosca el 1977, a la ciutat d’Anglada. És un industrial ambiciós i tenaç que, al llarg de la seva vida, havia aconseguit alçar la fàbrica més important del país en el ram de la pell. Amor i odis, grandeses i misèries, sentiments i vivències, formen el teixit d'aquesta història que, per contrast o per semblança, és la història de tots: a través de la peripècia vital del protagonista assistim, de fet, a la crònica apassionant del nostre poble al llarg del segle passat.

El motiu de triar aquesta novel·la per al Club de Lectura va ser que succeeix a Anglada (Igualada), d'on sóc filla, i també perquè d'aquest autor, a més d'haver-ne llegit altres llibres seus, el conec personalment i crec que s'ho val. Tots vam estar d'acord que té una lectura fàcil i que el vam sentir més a prop perquè els fets passen en una època coneguda i, a la vegada, també ens mostra molt bé el món de l'adoberia, clarament igualadí, amb el seu vocabulari i el seu fer, molt diferent d'altres feines. Si no coneixeu el món de la pell, crec que aquí teniu una bona oportunitat.

El relat de Gunter Psarris d’Albert Salvadó - El Balancí

En una cabana perduda als Pirineus, tres homes troben un pastor mort, una fotografia i un manuscrit. A partir d´aquest instant comença EL RELAT DE GUNTER PSARRIS. Aquesta és l´apassionant història de Gunter Psarris, a qui el món va convertir en un assassí malgrat que mai no va deixar de ser una gran persona i un home bo.

Aquest llibre va venir a parar a les meves mans per casualitat. Si no hagués estat així potser no l’hauria llegit mai, ja que d'històries de nazis n'he llegit moltes i cada vegada em deixen més deprimida, però en aquest cas estic molt satisfeta. De l'Albert Salvador no n’havia llegit res, però repetiré, és molt àgil de llegir i t'enganxa fàcilment. Ens explica com és la transformació d'una persona antiracista i pacífica, que per sobreviure arriba a comportar-se com mai s'hauria imaginat. Un llibre que et dóna una pinzellada diferent sobre el nazisme i que et deixa veure com l'instint de supervivència preval per sobre de tot.
Teresa de can Llorenç



L’ ESCOLA AVUI

Per què els nens i les nenes necessiten que els expliquin històries?

“Explica’m un conte!”. Aquesta frase, que hem sentit tantes vegades, ens recorda que els nens i nenes tenen set d’històries. I som nosaltres, els pares i mares, que hem de calmar aquesta set. Cançons, contes, històries llargues o curtes contribueixen a la construcció de l’infant. Michèle Petit, investigadora, ens explica el perquè.

Michèle Petit: és antropòloga, investigadora i especialista en la lectura. Té uns quants llibres: “Una infancia en el país de los libros” (2008) i “El arte de la lectura en tiempo de crisis” (2009).

Per què és tan important explicar històries als nens i nenes?
Només els éssers humans som capaços d’explicar històries. La narració és la nostra particularitat humana, les nostres vides estan teixides de relats. Potser fins i tot naixem amb una predisposició per a les històries. Però aquesta predisposició s’ha d’alimentar. És molt important explicar històries als infants, fins i tot les més curtes en què la cullera es converteix en un avió que, després d’unes quantes giragonses, aterra a la boca del nadó. Aquestes microhistòries fan del dia a dia una festa compartida i permeten igualment que el pensament tregui el nas. De fet, les narracions que els nens i nenes escolten afavoreixen allò que els psicoanalistes anomenen “els processos de la connexió lògica”, és a dir, la facultat de relacionar els esdeveniments i les emocions, de crear connexions significatives que finalment fan que l’infant tingui una mena de sentiment de continuïtat de si mateix. Aquestes històries que vénen de l’exterior l’ajuden a construir el pensament i a organitzar la percepció que té d’ell mateix. I després d’haver escoltat històries, després d’haver-les devorat llaminerament, un dia li arriba el torn d’explicar-les.

És a dir, comença a fer servir el llenguatge no tan sols per designar les coses, les persones que l’envolten (“plat”, “ocell”, “mare”...), sinó també per expressar allò que s’esdevé entre elles, i per construir el temps... Per fi els esdeveniments ja no són fets aïllats per al nen i passen a estar units els uns als altres.

Les històries “alimenten” i ajuden a construir el pensament, però també poden tranquil·litzar i consolar, oi?
Una història no explica sempre allò que es veu. Gràcies a la història que s’explica, un noi pot evocar un objecte o un ésser que no són presents.

Freud va veure un dia que el seu nebot petit, quan la mare se’n va anar, començà a jugar fent desaparèixer i reaparèixer una bobina de fil que aguantava per un extrem. La deixava caure i deia: “Lluny!”. Després estirava el fil per fer-la tornar a aparèixer i exclamava amb to triomfant: “Aquí!”. Era la seva manera de consolar-se per l’absència de la seva mare. Amb el bagatge d’històries que li han explicat, el nen crea “posades en escena” en les quals controla l’ordre de les coses. Es converteix en el narrador de la seva història, una cosa que és vital.

Al llarg de la vida tothom narra la història d’un mateix per donar-li un sentit. Una narració que, és clar, recomencem i modifiquem sense parar. I sort en tenim, perquè si no fos així, estaríem psicològicament estancats.

Gràcies a les històries, els nens i nenes entrellacen els esdeveniments i les seves emocions, però també creen lligams amb els altres...
Efectivament, els contes afavoreixen també les relacions humanes. Em ve al cap, per exemple, el record d’unes mares a l’Argentina en un moment en què vivien situacions de pobresa extrema.

Estaven tan angoixades que les relacions amb els seus nadons s’empobrien. Vam establir el costum de reunir-les i explicar-los contes. De mica en mica, aquelles joves mares van començar a recordar els contes de la seva infantesa i van començar a intercanviar entre elles les diferents versions que sabien. Després, totes plegades van recordar cançons, rodolins... Amb el pas del temps, al final de les sessions, no tan sols havien establert relacions entre elles, sinó que, espontàniament, es posaven a explicar històries als seus fills i a gronxar-los tot cantant.

D’aquesta manera, van poder recrear amb ells moments poètics, tan gratuïts com essencials per al seu desenvolupament. I van aconseguir obrir, enmig d’una existència dificilíssima, un espai diferent on existia “el joc” en tots els sentits de la paraula.

Quan nosaltres, els pares i mares, llegim contes als nostres fills, no intentem submergir-nos –amb menys o més plaer- en les lectures infantils de quan érem petits?

Segurament. Però hi ha pares i mares a qui els llibres els evoquen mals records, records desagradables de l’escola, problemes, obligacions... Si els pares no tenen una actitud relaxada pel que fa als llibres, els aconsellaria que portessin els seus fills i filles a la biblioteca, a les sessions de conta contes durant les quals ells també hi fossin. De tota manera, si llegim pensant: “He de fer-ho perquè si no li anirà pitjor a l’escola”, no funcionarà. El nen o la nena sentiran que falta alguna cosa. D’altra banda, si llegim un conte al nen o nena i es mostra inquiet/a, si va d’un cantó a l’altre o s’entreté aparentment amb un altra cosa, convé que el deixem actuar així, ja que no vol dir que no estigui pendent també de la narració. Tampoc no és bo que li preguntem cada trenta segons si ho ha entès tot. Encara que hi hagi paraules incomprensibles, sempre hi ha d’haver un marge de misteri perquè el nen o la nena elaborin hipòtesis i deixin anar la imaginació per si sols. Els infants, per petits que siguin, tenen dret a la seva vida íntima, a les seves fantasies, als seus pensaments, a la seva singularitat. Així mateix, quan un pare o una mare s’afanyen massa a transmetre el plaer de la lectura i en fa un gra massa quan llegeix, per “sobreactuació”, el nen o la nena poden tenir problemes a fer-se seva la història perquè poden sentir que el conte és una història dels pares.

Cal donar un marge als nens i no imposar-los res. Es tracta de transmetre’ls el desig de fer seus els llibres, de desitjar històries. Ho tenim tot guanyat quan el nen o la nena busca els llibres, els agafa... Més endavant, els llegirà d’amagat a la nit, sota els llençols, amb un llum petit.

Entrevista realitzada a la Michèle Petit per la Shopie Chabot.
Publicada a la revista Cucafera

L'Eequip Ceip Coll de Gossem



LA MÀQUINA DEL TEMPS

En el número anterior del CASMA parlàvem d’una postal que vaig localitzar per Internet a la província de Lleó amb un dibuix fet amb ploma l’any 1935 i que correspon a la part posterior de l’església de sant Pere de Castellfollit del Boix, en el qual encara no hi havia els preciosos xiprers que tenim ara. No en sabíem gaire cosa, però en publicar-se l’article en la nostra revista van sorgir informacions prou interessants com per donar-les a conèixer.

Primerament va ser l’Isidre de cal Jaume qui ens va dir que ell tenia a casa seva diverses postals com la que dèiem i, no sols això, ens va informar que també en els títols antics de propietat del cementiri hi figurava imprès, a la part central, el mateix dibuix amb la mateixa firma, fent-se evident que aquest dibuix es va fer servir com a mínim, que ara sapiguem, per a dues coses: per a les postals i per als títols de propietat.

També hem pogut comprovar que tots dos impresos varen ser fets per l’impressor BAS d’Igualada, que era una de les impremtes més importants de l’època, ja que dels seus tòrculs en van sortir impresos d’una gran qualitat.

Després va ser el Fidel de ca la Jove qui ens va dir que va parlar amb el Pepet de cal Mariano. Aquest li va explicar que es recordava perfectament que per aquells anys vivia a Canyelles un home que era dibuixant. Tenint en compte que coincideixen les dates i que tenim un dibuix i un dibuixant, seria molt possible que aquest artista anònim fos qui el va realitzar.

També en Fidel ens ha explicat tot satisfet que els xiprers que encara no sortien al dibuix datat l’any 1935 els va plantar ell l’any següent juntament amb els de cal Tomàs de Canyelles i que els arbres els havien portat de Manresa amb un carro tibat per dues eugues. El capellà, que era Mn. Anton Colomer, va dir que un cementiri sense arbres xiprers no era un cementiri. Amb aquesta informació ja sabem per què no sortien al dibuix els xiprers, senzillament perquè encara no eren plantats. Sembla que ho tenim tot bastant lligat.
Llorenç Farrés i Olalla (Cal Llorenç)


RACÓ POÈTIC

Festa de sant Vicenç

Al poble de Castellfollit del Boix,
al bell mig del pla de Fontanelles,
tots ens arribem fins a la capella
per honorar sant Vicenç gloriós.

Per tots els camins hi arriba
molta gent jove, nens i grans;
són del poble i les contrades
pagesos i gent del camp.

Tots són gent ferma i valenta,
treballadors com no n’hi ha.
Els agrada la seva terra
amb els conreus i avirams.

No hi falta ningú a la festa,
sigui de poble o ciutat;
es reuneixen a la plana
i cap a la capella van.

Avui és festa en el poble,
doncs tots contents aniran
a dinar amb bona harmonia
i amistat com tots els anys.

M. Roser Llopart i Trias
(Poema escrit i recitat el dia 24 de gener del 2010, a la festa major de Fontanelles)


La cebolla dulce
(El “calçot”de Catalunya)

Orgullo de la huerta catalana,
su cultivo es con mimo campesino
al lado de la vid que con su vino
enaltece comarca muy humana.
Y es Valls, de Tarragona tan cercana,
priorato de “podar” casi divino
en sarmientos rescoldo con destino
el asar la cebolla tan huertana.
Con su salsa especial, es exquisito
manjar, de tradición inigualable.
El ponerse el babero es todo un rito
y el comer, con las manos, memorable.
Brindar, con vino tinto, es requisito
de hermandad con jolgorio inolvidable.

Si en masía brindar: gozo infinito…
Al año volverás… indubitable.

Javier Lagar Marín


Capvespres

Dues ànimes es troben
al capvespre.

Capvespres inerts, obscurs,
plens de melangia.

Dues ànimes envers la
recerca dels sentiments
ja oblidats.

Capvespres on no hi ha
volta enrere en el joc més
sublim de la vida.

Dues ànimes amb retalls
de vides recloses en la
més fràgil solitud.

Capvespres, cercant
mirades per encabir
paraules perdudes
amb nous anhels.

M. Àngels Oliva


L'HORTET

Amb aquest nom iniciem una secció del Casma, continuació del “Calendari de l’hortolà”, que al tancar-se el cicle de l’any ja vam donar per acabat el trimestre passat amb l’edició de l’opuscle amb tot el calendari.

Comencem ara un recull d’herbes molt freqüents als horts de les nostres contrades. Ens proposem anar comentant, amb alguna fotografia, les anomenades “males herbes” a cada número del Casma.

Encetem la secció amb 5 varietats d’herbes:

Blet
Planta anyal. N’hi ha de diverses menes: blet blanc, blet bord, blet de bosc, blet de fulla petita, blet de paret, blet espinós, blet moll, blet pudent i blet punxent.





Els blets viuen en horts, vinyes i conreus en general, també es troben en solars de pobles i ciutats. Són plantes nitròfiles, és a dir, que prosperen en terrenys adobats amb nitrogen. Generalment germinen a la primavera i es mantenen amb un creixement molt actiu, si tenen aigua suficient, fins a la tardor.

Són plantes ruderals que tenen un alt poder d’envair ràpidament la parcel·la ja que fan un gran nombre de llavors que germinen fàcilment en poc temps. En cas de tallar-les, tornen a rebrotar. Generalment són molt sensibles a un ampli espectre d’herbicides, no obstant això, els blets han generat resistències als herbicides a Catalunya.

Calcida
Les calcides pertanyen a la família botànica abans anomenada "compostes". Té la forma d’un card d’uns 30 a 100 cm d’alçada. Les arrels són reptants i profundes i formen tiges erectes sense pèls, les fulles són plenes de punxes petites. Floreix de juliol a setembre.


Es tracta d’una mala herba vivaç, és a dir, que viu uns quants anys. Germina a la primavera i creix fins a la tardor. Amb la gran facilitat de dispersió que li donen les seves llavors transportades pel vent, molt aviat envaeix el territori encara que només sigui a rodals. Com que està recoberta de punxes és molt difícil d’arrencar a mà i quan això s’aconsegueix no queda eliminada perquè rebrota des de l’arrel, que és molt profunda. Amb herbicides no s’elimina tampoc fàcilment i cal un producte sistèmic i a més aplicat en el moment en el qual la calcida és més sensible, que és precisament quan floreix.

Camamilla borda
És una planta anual, d’uns 10 a 15 cm d’alçada. La tija és dreta, poc peluda i molt ramificada. Les fulles són irregulars, dividides en molts segments prims i aguts; poden ser peludes o no. Les flors formen un botó de color groc amb una corona blanca de flors externes radials. Les seves flors no fan cap mena d’olor. La germinació es produeix a la primavera i a la tardor, així com també la floració.


Es troba a les vores dels camins, als marges i en els terrenys conreats, especialment les vinyes i els cereals.

Citró (o ravenissa comuna)
La ravenissa comuna és una planta herbàcia anual o bianual que pot atènyer els 50 cm d’alçada. Té les tiges erectes i les fulles inferiors disposades en roseta. Les flors fan fins a 1,5 cm de diàmetre i té els pètals blancs.


És una de les herbes més abundants durant la tardor i l’hivern als camps de conreu del Mediterrani occidental. Pot estar florida en qualsevol època de l’any i ocupa les parcel·les completament quan la terra ha estat remoguda. És una de les principals males herbes en camps d’ametllers i floreix també durant l’hivern, les abelles van a buscar el nèctar de les ravenisses i no pol·linitzen les flors dels ametllers, cosa que en fa baixar el rendiment.

Aquesta planta es coneix popularment amb el nom de "ravenissa", un nom genèric que inclou algunes espècies de males herbes.

Altres noms que cal mencionar d’aquesta mateixa planta són: “caps blancs, cardet, citró, citró blanc, citrons, ervianes, eruga silvestre, flor blanca, herbes blanques, ruca i morritort”.

Corriola
La corretjola, corretjola de conradís, corriola o campaneta és una planta de la família de les convolvulàcies (la família del moniato).


És una herba vivaç amb tiges i pecíols que s’estenen per terra o s’enfilen per qualsevol suport. Les fulles són alternes simples i amb forma de punta de llança. Les flors tenen els pètals soldats formant una campana de color blanc, rosat o amb estries d’aquests dos colors. El fruit és una càpsula arrodonida.

Ocupa molt fàcilment grans superfícies i s’enreda a les plantes debilitant-les ja que els fa la competència per la llum, l’aigua i els nutrients. Quan ha crescut molt la gran massa de tiges i fulles pot dificultar o impedir la recol·lecció mecànica. La corretjola és molt susceptible a ser envaïda pel fong de l’oïdi i encomanar aquesta malaltia a les plantes conreades.

Rosa Farrés, Gil Pagès i Josep Serrano
Bibliografia: Atlas de malas hierbas (J.L. Villarias); Manual de les males herbes dels conreus de Catalunya (Institució Catalana d’Estudis Agraris); Viquipèdia; diccionari de l’IEC


CALAIX DE SASTRE

Sopa de lletres

Troba el nom dels nou planetes del sistema solar: Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó.

Fa pocs anys es va descobrir un planeta que encara no té nom, només números i lletres, però aquí no l’hi trobaràs.

Nati Graells

Anuncis

Vols que t'ajudi a fer el teu currículum? Vols que t'ajudi a preparar una bona entrevista de feina o qualsevol cosa que necessitis relacionada amb temes de trobar feina?
Pots contactar amb mi que segur que ens entendrem. Preu: el que tinguis (ous, patates, mel, codonys, mongetes...)
Llorenç Tel. 93 835 61 27

M’ofereixo per treballs en general, neteja de cotxes (interior-exterior), revisions de vehicles pre-ITV, etc.
636320270/ 938356127 Pau (Can Llorenç)

Des de l'octubre hi ha classes d'anglès a Castellfollit del Boix. Tots els nivells i conversa.
Informeu-vos-en trucant al 689 135 198 (Jordi del Muntaner)


Mots encreuats


Horitzontals
1. Nom de la casa de la persona entrevistada en aquest
número. Hi és a creu i ratlla
2. La primera de canvi. La vertical. L’homilia de la missa
3. Cinquanta quilos de patates. Corrent gironí força tèrbol.
Resposta d’inconformistes
4. Situa. Les mil i una. Llavor de cereals
5. Refusa l’obediència. Consonant. Centre de salut. Surt
de comptes
6. Poc entès. Ocupació d’un terreny a la força. Essa
7. L’última de febrer. Caixa d’enterrament. Fi del circuit. A la dreta del pare
8. Ni ahir ni demà. No hi ha principis en el fi. Nota musical. Carta que trumfa
9. La llatina. Capaç de produir la mort. Format per totes les parts de l’organisme humà
10. No va poder aclucar-lo. Raça de gos caçador. Circuit tancat
11. La fi del món. Cinquanta. Cobreix d’aigua tot un terreny. Està en plena forma
12. Descendir un nivell. Femella de l’oc

Verticals
1. Lluna vella. Alzina destinada a taponar ampolles. Les tretze hores
2. Finalitzen. De molt baixa condició. Be
3. Sortida del túnel. Al revés, marca de boli molt coneguda. No arriba ni a un. Allà
4. Número matemàtic. Moneda de coure batuda per Alfons V de Portugal com a sobirà de Ceuta. La del puntet
5. Es mossega la cua. Mesura longitudinal que equivalia a la distància del colze a la mà. Els dos caps d’un esqueix
6. El repte és trobar la “e”. En té set davant
7.Fa de bon tractar-hi. Malauradament n’hi ha més que mai
8. Companyies de molt alta volada. Llatina només amb consonants
9. La Lídia no troba les vocals. Comencen els informatius. Centre de la diana. Sedós pel mig
10. Si ho tenen els nens petits es diu que creixen. Soroll sec que fa una cosa que es trenca
11. Ocupa la part alta de l’església. Vocals de moda. La tenim dins el sac
12. Surten de primera. Home de confiança

Nati Graells


Un altre anunci

PASQUA 2010

Aquesta Pasqua pots encarregar la teva figura de xocolata.

També pots demanar la mona de fruita, de sara, de xocolata o de qualsevol altre gust que t’agradi.

Cada diumenge hi ha bunyols de vent!
Encarrega-les o passa a veure l’exposició de xocolata!
Susanna (l’Andorrà) 93 835 60 21


Consultori sentimental (o no) de la Dolors Casmajuda.

Benvolguda senyora Casmajuda,

Fa molts anys que faig la meva vida i vaig a la meva bola, però després de tant de temps encara penso que potser algunes coses no les faig com cal, i és per això que he decidit fer-li quatre ratlles. Ja li diré d’entrada que de sexe no en tinc, sóc completament asexual.
Això no té a veure amb el que li explicaré, tan sols ho dic perquè quan em contesti sàpiga com ho ha de fer.

A mi em van dir les mateixes paraules que a sant Pere, i jo sí que m’he quedat feta pedra per sempre més. Com pot suposar les he vist de tots colors i m’han fet de tot, des de guixar-me la cara sense poder treure’m les marranades que hi havien escrit, foradar-me per penjar-hi un quadre que ningú se’l mira, fins a posar-me en un pilot de runa, amb totxos i totxanes (no hi ha qui els aguanti). No sóc només jo, entre nosaltres, però als totxos els diem els foradats.
“Passa enllà, que estàs foradada”. Vull deixar ben clar que a la runa no hi ha estat mai una servidora, els altres potser sí.

Aniré als casos que li vull consultar. A vegades se’m troba en una paret i, en més ocasions de les que voldria, el que he vist i escoltat en les diferents cambres és per no quedar-m’hi mai més. Sortir-ne, ho he provat més d’una vegada, però em trobo encaixonada, i des que hi posen morter encara em costa més de fer qualsevol gest.

En altres ocasions sóc a la vora del camí i, cregui’m, és tant avorrit, que en més d’una volta m’he posat de tal manera perquè la gent hi ensopegui.

Alguns dies d’estiu, aquells que fa tanta calor, se’m pot trobar als rierols, en forma més petitona, refrescant-me una mica i ben despulladeta, sense fer cas de si hi ha canalla jugant pel voltant.

Una vegada em van deixar dalt de la teulada d’un cobert per tal que el vent no s’emportés les teules, i allà em vaig quedar passant tota mena d’inclemències fins que em vaig deixar caure, això sí, fent el corresponent forat al sostre; tot plegat només amb la bona intenció d’estar més arrecerada.

Aquestes són algunes de les petites trapelleries que em deixen cert remordiment. M’agradaria que les acceptés com una confessió, per tal que me les pugui absoldre. Si li ho demano és perquè crec que vostè pot fer-ho. D’altra banda ja entén vostè que la meva mobilitat és bastant reduïda i no puc arribar fins els llocs convencionals per tenir l’absolució.

Afectuosament,
Pedretes d’aquí i de més enllà

Resposta:

Benvolguda Pedreta,

I jo què vols que et digui?

Primer de tot vull deixar clar que aquest és un consultori sentimental seriós i que el que menys m'esperava al crearlo era trobar-me amb la consulta d'una pedra.

Simplement et contesto perquè no sigui dit que no atenc a tothom. Penso que malgrat totes les teves trifulgues i vexacions encara estàs prou de sort ja que no m'anomenes en cap cas que hagis estat llançada per cap mà humana, cosa que és una de les més cruels i clàssiques funcions de les pedres en mans dels homes. Les pedres heu servit al llarg del temps tant per tirar-les al riu per tal de guarir l'enyorança com per tirar-les al cap d'un veí malagradós o emprades per un vailet que jugava a buidar-li l'ull a una vaca, segons l'insigne poeta Joan Maragall en el seu poema “La vaca cega”.

Et recordo tot dedicant-te'l un bonic poema que el genial cantautor de Xàtiva, en Raimon, va editar en forma de cançó l'any 1962:

Tires la pedra,
on anirà...?
Així és l'home,
qui sap on va...
qui sap l'home
on anirà.

Observa que això de tirar la pedra és un costum molt freqüent per part dels homes, dóna gràcies que encara no t'hagin tirat ben lluny.

Atentament,
Dolors Casmajuda

Recordo a tots els lectors i lectores del Casma que
podeu adreçar les vostres consultes de tot tipus al
correu dolorscasmajuda@hotmail.com

Us aniré contestant per rigorós ordre de recepció de les vostres demandes

Refranyer
Recopilat per Nati Graells

Anar de gorra

Prendre part en una cosa de franc. Sota el nom
de gorra han estat distingides i qualificades diverses peces del vestit, sobretot el masculí, destinades a cobrir el cap a tall de barret, però
sempre de caient senzill, usades per la gent
pobre i sobretot pels criats i servents, que no usaven capell, ja que aquesta indumentària sols
podia ésser vestida pels senyors. Quan aquests
viatjaven, solien portar algun servidor, el qual,
com ells, s’allotjava als hostals i a les posades on
els primers feien parada, però l’hostalatge del
servei era de categoria inferior, així en el menjar
com en el dormir, i era costum corrent i terme
general entre hostalers, en fer el compte, dir tants senyors i tants que van de gorra, i entre aquests segons hi havia compresos tota mena de criats, cotxers, minyons de peu, mulaters i tota altra mena d’acompanyament que havia dormit i menjat sense haver de pagar-se l’hostalatge.

Del llibre Refranyer català de Joan Amades
Dibuix de Xavi Vallès


Pluviometria

NOTA: us recordem que el proper Casma sortirà al mes de juliol.
Per tant, el darrer dia per presentar escrits o articles per al número 111 serà el 3 de juliol

HUMOR

Reflexions de l'avi
Xavi Vallès

Rucades

Carles Martí

SERVEIS

Ajuntament de Castellfollit del Boix:
Tel. 93 835 60 33 i fax 93 835 61 03 Horari de Secretaria: dilluns, dimarts i dijous de 9 a 13 h
Telecentre:
dilluns, dimarts i dijous de 9 a 13; dilluns dimecres i divendres de 15 a 20; dissabte i diumenge tancat
Tècnic municipal i regidor d’obres:
El 1r i el 3r dijous de cada mes de 17 a 18.30 h
Assistenta social:
El 2n i el 4rt divendres de cada mes de 13.30 a 14.30 h
Reunió de regidors:
Dijous a les 21 h
Escola bressol: 93 835 60 48
Escola de Castellfollit: 93 835 60 38
Escola de Maians: 93 835 60 60
Metge: Dra. Gemma Vila. Visites dimarts i divendres; a Maians de 9 a 9.15 h. a Castellfollit de 9.15 a 10.15 h
Infermera: urgències i festius: CAP de sant Andreu 93 874 41 00
Urgències i Ambulàncies: 061
Centre Hospitalari de Manresa: Av. Basses de Manresa, 6-8. Tel. 93 873 25 50
Hospital Comarcal d’Igualada: Pl. Catalunya, s/n. Tel. 93 807 55 00
Creu Roja d’Igualada: Les Comes, s/n. Tel. 93 803 03 44 i 93 803 07 89
Creu Roja de Manresa: C/ Remei de Dalt, 5. Tel. 93 874 51 51 i 93 872 56 44
Transport sanitari: 904 10 55 55
Bombers de Castellfollit: 93 835 60 70 i 675 785 877
Emergències: 112
Bombers d’Igualada: 93 803 03 13 Urgències 93 803 40 80
Bombers de Manresa: 93 874 22 12 Urgències 93 874 00 80
ADF (Associació de Defensa Forestal) Castellfollit: 93 835 60 33 i 93 835 60 01
Correus: de dilluns a divendres de 13.30 a 14 h; Dissabtes de 12 a 12.30 h
Bibliobús: els divendres 26 de març, 16 i 30 d’abril, 14 i 28 de maig, 11 de juny, 9 i 23 de juliol, 10 i 24 de setembre i 8 i 22 d’octubre.
A Castellfollit d’11 a 12,15 h. A Maians de 12.30 a 13.30h
Servei de taxi: Rosa Duarri: 625 10 38 03 o 629 51 63 87
Moi Torrallardona (taxi 7 persones) 617 315 209 o 629 539 190
Deixalleria mòbil: a Castellfollit (c. de les Escoles) els dissabtes 2 i 30 de
gener; 27 de febrer i 27 de març; de 12,30 a 14.
Recollida de voluminosos: cal concertar dia de recollida al telèfon 650 02 10 46 (acostumen a passar a recollir els dijous)

Bus Línia Castellfollit - Manresa (de dilluns a divendres):

Sentit Castellfollit:
Manresa (P. Valldaura) 7,45 h
Salelles 7,50 h
Maians (centre) 8.10 h
Castellfollit del boix 8,15 h

Manresa (Est. bus) 15,05 h
Manresa (P. Valldaura) 15,10 h
Salelles 15,15 h
Maians 15,35 h
Castellfollit del boix 15,40 h

Manresa (Est. bus) 20,30 h
Manresa (P. Valldaura) 20,35 h
Salelles 20,40 h
Maians 21,00 h
Castellfollit del boix 21,05 h

Sentit Manresa:
Castellfollit del Boix 8,20 h
Maians (centre) 8,25 h
Maians 8,30 h
Salelles 8,50 h
Manresa (P. Valldaura) 8,55 h
Manresa (est. bus) 9,00 h

Castellfollit del Boix 21,10 h
Maians (centre) --
Maians 21,15 h
Salelles 21,35 h
Manresa (P. Valldaura) 21,40 h

ACTIVITAT SUBVENCIONADA

Ajuntament de Castellfollit del Boix








CRÈDITS

Edita: Taller d’Autoedició
Disseny: Pau Freixa
Coordinació: Lurdes Vives i Ramon Roca
Maquetació: Pau Freixa i Ramon Roca
Tractament de textos: Margarita Vives i Montserrat Mas
Correcció: Montserrat Muntané
Il·lustracions: Carles Martí i Xavi Vallès.
Imprès a Maians (Unió Europea)

Col·laboradors: Escola Bressol, Escola de Castellfollit, Escola de Maians, Equip Ceip Coll de Gossem, Bombers de Castellfollit, Teresa Caballé, Jaume Calvet, Llorenç Farrés, Rosa Farrés, Nati Graells, Javier Lagar, M. Roser Llopart, Montserrat Mas, Francina Muntané, M. Àngels Oliva, Valentina Oller, Gil Pagès, Celestí Rius, Jordi Roca, Ramon Roca, Francesc Roig, Anna Salvans, Montserrat Serral, Josep Serrano, Gloria Tizón, Moisès Torrallardona, Lurdes Vives.

* Els articles signats expressen l’opinió de llurs autors, la qual no forçosament l’ha de compartir Casma.

Casma 110 (pàgines 28 a 34 -Entrevista-)

L’ENTREVISTA

La Núria Colom de cal Portals va ser una de les persones en qui es va poder assentar el cosidor, i de ben segur que el poble no ho oblida. Tinc la certesa que qui escolta les seves paraules hi troba una dona compromesa i lluitadora per nobles ideals, tal com reflecteix la seva mirada inquieta.

On es viu millor, a Castellfollit o a Sant Salvador?
Penso que a tots dos llocs s’hi viu molt bé, sobretot si estimes el lloc on estàs i et sents bé en el seu entorn. Els estius són millors allà dalt i els hiverns són millors aquí baix, tot i que la boira aplana bastant. El clima és més fred, però la casa està més ben condicionada ja que, per exemple, hi ha calefacció. La mare hi va passar els últims anys i aquest entorn li va ser molt favorable.

Enrere han quedat els temps de foc a terra i llum d’oli.
Foc a terra, llum d’oli, llum de carbur i hiverns llargs i freds. Potser és que érem més forts i ho aguantàvem millor. I als estius, molta feina. Tot es feia a mà i els pares, com tota la gent de pagès, es passaven el dia treballant de sol a sol. A més a més, vam agafar anys de molta sequera i l’aigua s’havia d’anar a buscar a pous molt lluny, i tot plegat feia la vida molt dura.

La Núria als 16 anys

I les distàncies
La distància al poble o bé a Igualada, que era on anàvem un cop per setmana o cada quinze dies a mercat. Consistia a anar a vendre quatre coses que sobraven de casa i tornar amb uns quants queviures per al bestiar, i per a nosaltres bastant bacallà i arengades. La gent procurava viure de tot el que el camp produïa i no teníem quasi mitjans per poder sortir a comprar. S’havia d’estar preparat per si venia una forta nevada i per això es procurava tenir pa, una saca amb vuit o deu pans grossos, pasta, llegum, que juntament amb els ous, les aus i el porc, formava la base de la subsistència.

A quina distància queda el Pla del Servitge?
Fins al poble de Santa Maria hi ha set quilòmetres, però per les dreceres per on passàvem, quatre d’anada i quatre de tornada. Quan treballava sortia de casa després d’haver ajudat la mare i tornava a les dotze de la nit, tot fent el camí a peu, quan encara no tenia cotxe. Però s’ha d’entendre en la seva mesura: o bé feies allò o no feies res.

El camí que fèieu per anar a escola
Per anar a escola, per anar a missa i per anar a alguna celebració. La situació del Pla del Servitge sempre ha estat allunyada de tots els centres de comunicació. Per anar a escola sortia cada dia a les set o quarts de vuit del matí, amb una cistelleta amb la carmanyola on hi portava el dinar i el berenar, i una cartera. Havíem de fer deures a casa i ho portàvem tot a sobre. Dinava a cal Jaume i a l’hivern, quan arribava a casa, era molt fosc.

Amb qui feies el camí?
Sempre hi havia veïns: un noi de cal Pessetero, una noia de cal Marceldo, l’Emília de la Casa Nova i gent del Clot del Grau.

Què et posava la mare a la carmanyola?
No era de menjar gaire, però si he tingut gana sempre he menjat el que se’m posava al davant. A casa, el pare sempre m’havia inculcat que s’havia de menjar el que hi havia a la taula i no valia la pena exclamar-se. De petita menjava poc i a vegades era impossible que m’ho acabés tot. Al tornar d’escola, si algun dia m’havia deixat menjar, ho donava als gossos, que sempre sortien a rebre’m.

Mai t’havien delatat?
No, mai. Al contrari, es posaven contents. Era una trapelleria de les meves.

Quins records t’han quedat de l’escola?
Hi vaig anar sempre amb molt gust, sobretot per una mestra que es deia Cipri i que la vaig estimar molt. M’agradava tot el que fèiem, excepte la formació política. Tot el que feia referència a “la falange i a la secció femenina” em tenia negra, i és el que em va costar més. Tot es feia en castellà. El catecisme, quan el teníem après en català, ens el feien aprendre en castellà i vam anar sempre entre dues aigües.

Nenes de l'escola de Castellfollit (any 1953 o 1954) La Núria és la segona de la dreta a dalt

No t’agradava o bé és una reflexió que has fet de més gran?
En aquell temps no me n’adonava, però encara que no em caigués gaire bé era quelcom que s’havia de fer. De més gran ja vaig veure que allò no servia per a res. La resta de les assignatures m’agradaven: la història, pintar, les labors. Pintar m’agradava molt. Tinc alguna aquarel·la que crec que és ben maca. Potser vaig fer mal fet de deixar-ho, perquè quan vaig estar a Manresa vaig tenir la possibilitat de seguir pintant. Fer labors també m’agradava molt. Al matí fèiem estudi i a la tarda labors. Els últims anys vaig aprendre “corte i confecció”, ja que la mestra que tenia en sabia molt. Allà vaig fer el primer aprenentatge de tallar peces.

I quan tocava doctrina, què fèieu?
El catecisme. A part de la pregària i els vincles de religió que ja hi havia a casa, teníem aquesta assignatura, que la fèiem a l’església de Sant Pere. M’agradava perquè moltes de les coses estaven relacionades amb una història. N’hi va haver d’altres que no les vaig entendre mai i, encara ara, no les entenc. Suposo que hi ha coses que sense aprofundir gaire és difícil treure’n l’entrellat. Quan els teòlegs t’ho expliquen has d’agafar la visió que pots, no la que vols.

Potser és millor no acabar-ho d’entendre.
Exacte. Millor no acabar-ho d’entendre. Les preguntes sempre persisteixen. Si no és en aquest tema, és en un altre.

Què hi vas anar a fer a Manresa?
A aprendre a cosir alta costura durant cinc anys. Durant aquest temps vivia amb una família, que era molt bona gent i coneguts de casa des d’abans de la guerra. Però quan hi havia més feina a casa, principalment a l’estiu, pujava per ajudar els pares. Era al temps de segar, una feina que durava molts dies. En aquells temps tot s’allargava molt. Segàvem amb una “gavelladora”. El pare moltes vegades em feia portar l’animal i anava fent passades, camp amunt i camp avall. També plegava espigues, gavelles; i a l’hora de batre, portava la “trillera”, fent-la voltar a l’era hores i hores.

T’agradava aquesta feina?
Sí. El camp m’ha agradat molt, sempre. He estimat aquestes arrels. Un dels primer records que tinc és passar hores i hores al costat del pare mentre llaurava. Aprofitava per preguntar-li quines eren les herbes que hi trobàvem, per què es feien les coses d’una manera o per a què servien, quin nom tenia un animal que sentia o un ocell d’un cert color. Això era habitual des de l’edat de sis anys, i per sempre més he seguit estimant tot el del camp, el de casa, i tot allò vinculat amb el món rural.

I més endavant te’n vas haver d’ocupar.
Més endavant sí, tot i que mai n’havia estat deslligada. Quan era necessari donar un cop de mà ho feia amb molt de gust, des d’anar a entrecavar fins a donar menjar a les bèsties. Fem el que ens marca el destí i tampoc triem gaire les coses.

Què hi vas trobar a Manresa, a més dels estudis que hi vas fer?
Eren els anys de joventut. Hi vaig fer amigues i la majoria eren persones compromeses amb l’època que es vivia, i principalment vinculades a Acció Catòlica. Van sorgir moviments de joventut: el dels obrers, el dels estudiants, el dels independents, i també hi havia la JARC -Joventut Agrària Rural Catòlica- que era el moviment que més m’afectava. A part de conèixer moltes persones hi va haver un temps que el vaig dedicar a fer activitats i anar a trobades relacionades amb aquests moviments.

Posa’m un exemple
Trobades sobre l’amistat, sobre el treball i el món de la dona en l’àmbit rural. La dona era aquella noia que es quedava a casa fins que es casava, i pràcticament no podia sortir-ne, i que tampoc es plantejava tenir inquietuds de cara a fer estudis. Tot plegat feia que s’anés despertant una consciència que fins aleshores estava adormida. En aquells moments vivíem en un món que l’acceptàvem amb totes les seves dificultats, però al mateix temps també s’intuïa una altra línia que, a poc a poc, ajudava a superar aquestes adversitats. Ara reconec que el treball no va ser en va. A Stuttgart es va celebrar una d’aquestes trobades on hi vam conviure vint-i-cinc mil joves en tendes de campanya. Van ser deu dies i la veritat és que tot va estar molt ben organitzat. Una de les coses que més em va sobtar va ser sentir parlar de les calories dels menjars (jo era la primera vegada que sentia una cosa igual).

Però tornes cap a casa, crec.
Sí, quan els pares es queden sols. L’any seixanta-quatre va morir la iaia, i una mica més endavant el padrí, que estava bastant delicat. Així doncs que torno a casa i altra volta a fer feines de pagès. A casa la situació continua sent la de sempre. Encara no tenim ni llum, ni aigua, ni assegurança per a les collites, ni gran cosa, i anem subsistint de la mateixa manera. És aleshores quan començo a cosir, i després de fer un curs de formació professional amb dones de Maians i de Castellfollit -algunes ja grans i d’altres bastant joves- i que va tenir molt èxit per la quantitat de gent que hi va participar, és quan es preveu que es pot fer treball al poble. El curs, que era de confecció i també una mica d’escriptura i càlcul numèric, anava a càrrec de la cooperativa de Carme.

Què us ho va fer pensar?
La idea surt al comprovar que hi ha empreses a Igualada que donen gènere per repassar, i algunes dones de Maians i de Castellfollit s’emporten sacs de feina a casa i es passen hores i hores atacant caps. Això va fer pensar que si aquesta feina es concentrava en un centre podria reportar beneficis per a tothom. Per exemple, que les persones podrien treballar en un lloc calent, al mateix temps que hi hauria un estalvi de llum. Era una feina poc pagada i com que la vida estava molt ajustada aquesta va ser la primera base per donar un servei col·lectiu. La feina d’atacar quatre punts des de casa estava pensada per a la persona que, quan trobava una estona s’hi dedicava, però la nova línia estava pensada per promoure un taller de confecció. Així doncs, ja vam fer feina de màquina de cosir, feina de confecció.

És aquí on comença el cosidor?
Sí. En un principi vam començar a Maians, als baixos de la rectoria, i a Castellfollit al costat de la capella. Les dones que van començar portaven, de casa, la màquina de cosir de tota la vida, però de mica en mica la feina va començar a ser més especialitzada i vam haver de comprar màquines adients. Fins i tot, en alguna ocasió, les empreses que donaven feina ens portaven la màquina, però si no era així i no la teníem, ens havíem d’espavilar.

D’on van sortir els coneixements per engegar aquesta empresa?
Potser perquè jo ja havia après a cosir a Manresa vaig fer un altre curs a Barcelona, tres cops per setmana, a l’escola de Ciències Socials, i allà ens van explicar una mica la línia de les cooperatives. Ens van explicar tot el que suposava ser cooperativista i tot el que es podia aconseguir. Allà hi havia gent de diferents sectors del món laboral. En finalitzar el curs vam fer una sortida a Mondragón on vaig conèixer les cooperatives basques.

Anem a l’inici del taller
L’inici va suposar partir del no res, perquè no érem persones que poguéssim aportar un fons, si no que només érem unes quantes dones de casa que sortíem amb les ganes de treballar. Començàrem amb unes màquines de cosir, un grup a Maians i un altre a Castellfollit. Portàvem la màquina de casa i vam anar fent el que tocava. Si tocava estovalles, tocava estovalles, i si eren pijames o bates, fèiem això. La feina ens venia de Barcelona, Terrassa, Manresa, Igualada i principalment d’una empresa de confecció de Vilafranca, per la qual hi vam treballar molts anys.

Operàries al cosidor de Maians

La feina us havia d’arribar d’alguna manera.
En un principi hi va haver dos capellans que hi van treballar molt. Mossèn Josep Guitart, que va ser qui va agafar les regnes per engegar la cooperativa i va fer gran part de la feina burocràtica, i més endavant mossèn Bartomeu Pelfort, que era manyà i una persona a qui li agradava arreglar les màquines, o preparar peces per poder fer traus, per posar només dos exemples. Els últims anys va ocupar el seu lloc en Morales. A part de la tasca que feien dins el taller, aquestes persones sortien per proveir-nos feina. Hi va haver uns anys que ens vam moure molt buscant feina i vam tenir la sort que ens va sortir l’empresa Peyton de Vilafranca, que tal com ja he dit, ens va donar molta feina.

A quin any va engegar la cooperativa?
Si no vaig mal fixada era l’any seixanta-vuit amb el nom de Cooperativa de Santa Maria del Pla, i treballàvem al local que hi ha al costat de la capella. Vam haver de fer-hi algunes obres perquè no estava en condicions. Vam arreglar la teulada, vam posar claraboies, i també un altell per tal d’encabir-hi més màquines. De feina no en faltava, fins i tot havíem arribat a treure confecció al carrer per entrar-la el dissabte, quan plegàvem, perquè tot no hi cabia.

Què en trèieu de tot això?
Primer, que es van formar uns grups molt bonics. Hi havia gent que feia una jornada molt llarga i n’hi havia que feia poques hores. La plantilla havia arribat a ser de vint persones. Vam comprar algunes màquines, de manera que del que rebíem per la feina feta, en deixàvem una quantitat per les despeses de manteniment. Als estius venien les nenes més grans de l’escola i aprenien a cosir, a part d’un petit sou que rebien. Havíem creat el nostre lloc de treball, i al cap de la setmana o cada quinze dies, cobràvem uns calerons que ajudaven la vida familiar. Tothom guanyava el mateix. I més endavant va ser el moment en què la gent va poder pensar a pagar-se una jubilació. A part de l’amistat que va sorgir, aquests punts que he mencionat serien els més rellevants.

Com decidíreu què cobraríeu i què fer si havíeu de comprar una màquina?
Bé, ja érem molt avançats en aquell moment. Tot es feia si la gent hi estava d’acord.

Explica-m’ho
Érem una cooperativa amb tots els estatuts corresponents i hi havia uns càrrecs. Cal dir que la cooperativa no es va crear d’un dia per l’altre, si no que vam anar fent les coses de mica en mica. Has de tenir en compte que si no ho haguéssim tingut legalitzat, alguna de les empreses per les quals treballàvem no ens haurien donat feina a fer. Teníem reunions de junta i decidíem qui seria el president o el tresorer, per exemple. I si es donava el cas que havíem de comprar una màquina, es feia la proposta i actuàvem segons les possibilitats que teníem. A més a més de tot això, de tant en tant hi havia un repartiment de beneficis.

I tu, quin càrrec tenies?
No m’agrada gaire posar noms als llocs de treball, i encara menys en el nostre cas, però m’encarregava d’algunes coses, tot i que feia el que fos. Si havia d’anar a buscar comandes, ho feia, i si havia de canviar un endoll o cosir, també ho feia. Al cosidor hi vaig fer un treball com tothom.

Quants anys hi vàreu treballar?
Crec que en van ser disset. Jo vaig haver de deixar-ho abans. El pare va caure malalt i necessitava molta atenció. El metge va recomanar que se’l mogués del lloc on era. En un principi em vaig plantejar moltes coses, com per exemple fer venir una persona a casa perquè el cuidés, o portar-lo a un centre; però abans no hi havia els mitjans que ara tenim i no s’estava preparat. Així doncs la meva determinació va ser tornar a casa per poder cuidar el pare.

Fossis on fossis, fent el que sigui, no t’ha costat tornar a casa si així ho creies?
Creia que calia fer-ho, ho vaig fer i mai me n’he penedit. No m’ha costat mai. Per una part ho considerava un deure i per altra banda sempre vaig respectar molt els principis dels pares i els esforços per haver viscut al camp tota la seva vida. Crec que el que omple les persones és la feina que han fet. No he pogut ni he volgut mai trencar aquest vincle.

Vas viure el foc del vuitanta-sis a casa?
El que vaig viure no ho oblidaré mai. Va ser un dia infernal. Feia un vent que en lloc de córrer, volava. Recordo que, poques hores abans que passés per casa, el foc era a Sant Guim de la Plana i vaig dir als pares, juntament amb els amics de Manresa que tant estimo i que abans he esmentat, que marxessin, que jo arreplegava quatre coses i sortia. Però ja no vaig poder sortir i, si ho hagués fet, m’hi hauria quedat. El vaig passar a casa, més ben dit, vaig anar a la casa veïna, cal Servitge, i per arribar-hi vaig travessar els camps encesos perquè ja es cremava la palla. Era com un infern: l’enorme pressió del vent, la falta d’oxigen que feia insuportable respirar, l’escalfor que et cremava i era quasi impossible d’aguantar. Trossos de branques, pinyes i ocells encesos et queien al davant i, en arribar a la casa, em vaig trobar sola perquè també havia marxat tothom.

On van anar els pares?
Ells ho miraven des de cal Farré de Maians. El pare estava molt malalt i la mare ja no es trobava bé, i per això havien de marxar fos com fos. Quan el foc va haver passat vaig tornar a casa i per arribar-hi ho vaig fer amb una galleda al cap, posada cap per avall. De no ser així no podia respirar. Vaig arribar quan es començava a encendre el corral de les ovelles (per sort es van poder salvar). Totes les mànegues s’havien cremat i tampoc podia treure aigua de cap lloc ja que a casa sempre ens ha faltat l’aigua i el pou estava lluny. Va ser aleshores quan em vaig carregar la màquina de sulfatar a l’esquena i vaig mullar els llocs que s’encenien. Allò va durar fins vora les deu del vespre. Era l’estiu i fosc, amb la qual cosa havia de ser tard quan va comparèixer alguna persona juntament amb la guàrdia civil. Els pares van tornar pensant que havia mort.

I l’endemà què van veure els teus ulls?
Havia de tirar endavant. No teníem res. No teníem llum. No teníem aigua. Tot era cremat. El menjar vam haver de llençar-lo. La casa no es va cremar potser per la poca aigua que vaig anar tirant pels racons que s’encenien, però sí que va caure un cobert on hi havia unes cent bales de palla. Allà baixava tot, era com un infern. A fora no hi va quedar res de res. Els gossos, cremats pel bosc. Les ovelles, quan van sortir al matí, van sortir a passar gana. Corrien d’una banda a l’altra perquè no hi havia ni un brot per menjar. Et sents ensorrada.

Pots fer alguna cosa en aquesta situació?
Què es fa? No saps què fer. Tens la sensació que et quedes esplomat. Vas fent, però ben desorientat. Recordo molt la gent que em va ajudar, des de la gent que em va portar un bidó d’aigua o unes bales de palla, fins la gent que em portava un cistell de verdures. L’important era que vam salvar la vida i la casa. A partir d’aquí, pensar com ens en podíem sortir va ser bastant difícil. Quan hi ha un foc es parla que hi ha ajudes. Recordo que ens van fer emplenar quatre fulls, però mai vam veure ni un cèntim pel que havíem perdut, ni se’ns va ajudar mai per res. L’únic que vam tenir va ser el suport d’unes persones que t’estimaven i quatre coses que alguns van poder oferir. Això era tot perquè no hi havia res més.

Fem mitja volta i explica’m quelcom bonic.
Què et puc explicar? Tinc un record molt agradable dels meus anys de pagesia. Anava als mercats de Calaf a vendre els porcs i als d’Igualada a vendre els meus xais. Vaig posar un ramat perquè m’agradaven molt les ovelles i els xais. Ho vaig gaudir molt i també en feia gaudir. A vegades venia canalla del poble i els deixava donar biberons als xais.

Com vas anar de Castellfollit a Sant Salvador?
L’any vuitanta-vuit mor el pare i em quedo amb la mare, lluitant per anar sortint endavant, i cap als anys noranta és quan començo a sortir amb l’Amadeu, que ara és el meu marit. Feia temps que el coneixia, però no ens havíem plantejat mai res i, mira per on, l’any noranta-dos ens casem i aleshores decidim passar els hiverns a Sant Salvador i els estius a Castellfollit. La mare va venir amb nosaltres perquè ja era gran i estava delicada. Aquests anys el que he fet més és dedicar-me a la família. Al mateix temps, com que m’ha agradat fer coses en l’àmbit social, és quan entro en contacte amb el ioga.

Què hi trobes?
Moltes coses. Hi trobo bellesa, hi trobo equilibri, manera de pensar molt positiva, hi trobo que fa que les persones no siguin tan individualistes, i també que aprenen molt a cuidar-se elles mateixes. Tot això és el que hi he trobat, malgrat que personalment em va costar entrar-hi. Hi ha gent que creu que es tracta de passar-se hores en una postura incòmode per arribar a un estat d’èxtasi, però no és això. Jo m’hi vaig apropar en una època en què els constipats em van deixar una mica fumuda i els metges m’ho van aconsellar. Probablement per la vida que he portat, em sento el cos preparat i m’endinso més en el coneixement del ioga, i per aquesta raó, en els últims deu anys he format alguns grups, aquí a Sant Salvador i a Salelles. Sé que ara estan fent un curs de ioga a Castellfollit i n’estic molt contenta.

No et faig cap proposta, però ara en què t’embrancaries?
Crec que de treball social n’hi ha molt per fer. És un treball de molta feina i al mateix temps molt gratificant, i a qui li agradi és per gaudir-ne.

Havies imaginat com podia ser Maians i Castellfollit?
Sí, crec que sí. De petita no perquè no creus que les coses es puguin moure gaire, però a mesura que tot va evolucionant i entrem a la democràcia i es desperten ganes de fer coses, com va ser amb l’alcalde d’aquell temps, veus que sí. A Castellfollit han sabut fer-ho a nivell de poble.

Hem tingut bons alcaldes?
Bé, tot és difícil, però crec que no podem queixar-nos, només cal mirar una mica cara enfora per veure què hauria pogut passar. S’ha millorat en la mesura de les coses que es podien aconseguir i no s’han fet aberracions.

Què t’agrada fer per distreure’t?
M’agrada molt llegir, també m’agrada veure la televisió, sense fer-ne abusos. Quan puc vaig a caminar. Una vegada, baixant la muntanya de Montserrat, van caure totes aquelles pedres després d’haver-hi passat, i ara no tinc tanta afició per anar-hi. M’agrada escoltar música que em pugui relaxar. Amb el meu marit havíem anat a Barcelona a passar el dia i en alguna ocasió ens havíem arribat a un centre de talassoteràpia, un lloc on et pots banyar amb aigua dolça, i amb aigua de mar.

Com és la vida i quants tombs dóna. Hem d’escapar del foc perquè no tenim ni aigua per salvar l’imprescindible, i més endavant ens banyem relaxadament amb aigua dolça i aigua salada. Ens escarrassem més de mitja vida ajupint l’esquena al camp, sortim al món per sentir el que ens ofereix, però no deixem d’escoltar la veu de casa, i encara que no entenguem els teòlegs, no deixem de dir les nostres oracions. Parlo de la Núria.

Jordi Roca

Casma 110 (pàgines 1 a 15)

EDITORIAL

ANY 2010

Hem iniciat l’any 2010 sabent que serà dur de passar perquè així ho han dit i perquè molts de nosaltres així ho vivim, ja sigui en la pròpia pell, en la dels amics, companys i potser fins i tot, veïns.

Cada dia sentim que hem de ser optimistes, que hem de lluitar, que hem de ser més productius, que hem de canviar, que després d’uns anys tan bons costarà que torni a ser com abans, etc. El que és clar és que quan ens acostumem a un sistema de benestar on tot és abundància, qualsevol es priva d’aquest consumisme, sempre i quan no sigui per pura necessitat.

Costa molt i molt mantenir-se optimista quan dia rere dia els mitjans informatius ens donen notícies dels llocs de treball que es perden, de la corrupció que existeix en algunes administracions, o de la corrupció que han fet els membres d’alguns partits polítics, del desfalc d’alguna organització, i fins i tot el sou desmesurat d'alguns, com el de la Societat d'Autors... Això només és en la part financera, que potser és la més important?

Però no en tenim prou, també hem d’espatllar la part humana. Hem perdut l'ètica, sí, l'ètica d'alguns fets, la qual ens diferencia dels animals. Fins i tot això ha canviat. Tenim la pura necessitat de buscar un culpable en qualsevol fet que succeeix, sempre s’ha de trobar algú que faci de cap de turc. D'aquesta manera sembla que es neteja la consciència, cosa que no és veritat, ja que l'únic que es fa és malviure per les persones afectades. Malauradament el que succeeix sol ser únic i no es repeteix ja que els condicionants sempre són diferents.

Ni la fallida financera, ni l’ètica perduda, ni les inclemències meteorològiques,
ni la pressió en els nostres pensaments ni en la nostra ideologia no ens han de fer caure en un pessimisme natural en el moment actual.

Els valors, l’esforç, la superació, la perseverança ens han de tornar a portar a l’optimisme, a aconseguir el benestar per a tothom perquè hi ha gent que, dia rere dia, moment a moment, lluita perquè tot vagi bé: gent que treballa a les administracions, gent que està en organismes amb lucre o sense, professionals dels serveis d'urgències o no, qualsevol de nosaltres amb el seu ofici.

Sí, el futur el farem tots nosaltres plegats, i no en tindrem prou amb superar aquest 2010, hem de ser suficientment forts per al 2011, el 2012 i els anys que calgui.

Celestí Rius



NOTICIARI

75 anys del Centre Agrícol Recreatiu de Maians
El passat 19 de desembre es van fer els actes commemoratius de la celebració del 75è aniversari de la creació del Centre de Maians. L’acte, al qual hi van assistir nombrosos representants polítics, sobretot d’ERC, va consistir en diversos parlaments i en la presentació del llibre “75 anys del Centre Agrícol Recreatiu de Maians”.

A la taula presidencial hi havia els senyors Joan Tardà, diputat per ERC al Congrés dels Diputats de Madrid; en Celestí Rius, alcalde de Castellfollit i Maians; en Jaume Calvet, president del Centre de Maians; i en Magí Puig, historiador de l’Anoia, que va ser qui va presentar el llibre.

També acompanyaven l’acte, encara que no van prendre la paraula, la Laura Vilagrà, diputada al Parlament de Catalunya per ERC i alcaldessa de Santpedor; la Gemma Boix, directora Territorial de la Catalunya Central de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya; en Lluís Oliveres, president d’ERC a la comarca del Bages; i en Jordi Mercadé, vicepresident del Consell Comarcal de l’Anoia.

Després dels parlaments es va descobrir una placa commemorativa i hi va haver un berenar.

Reproduïm part del parlament de la presentació del llibre:

“Us felicito ben cordialment per haver publicat aquest llibre d’història dels primers 75 anys d’existència del Centre Agrícol Recreatiu de Maians. A més de ser un homenatge als vostres coratjosos avantpassats, deixeu constància dels canvis, de la manera de viure i de les lluites i vicissituds del vostre poble al llarg dels anys.

El contingut del llibre no solament dóna un ric testimoni històric, sinó que també està il·lustrat amb adients fotografies de diferents èpoques que demostren l’amor que han professat els vostres avantpassats i el que experimenteu vosaltres mateixos vers aquest centre cultural i recreatiu. I també demostren com s’ha expressat aquesta estimació a la vostra entitat, que no ha restat mai anquilosada, sinó que s’ha anat reformant i posant al dia segons les necessitats i els avenços tecnològics de cada època.

El Centre Agrícol Recreatiu de Maians va aconseguir que molts joves dels pobles de les rodalies es traslladessin a Maians per celebrar la festa major de primavera al mes de maig, i la de Sant Andreu, al novembre, a més d’altres festes i diades de l’any.

Una de les qualitats més beneficioses dels pobles petits és obrir-se, atraure la gent del seu voltant, i això ho ha acomplert abastament Maians gràcies al funcionament satisfactori del seu centre.

Permeteu-me destacar alguns fets curiosos que s’esmenten en el llibre: l’any 1942, per la festa major de primavera, es va llogar l’orquestra Triomfal d’Igualada que fruïa llavors de la seva època més esplendorosa. Deixeu-me apuntar un fet ben curiós, i és que aquesta orquestra va tornar a Maians l’any 1953 i, en aquella època tan reculada, va cobrar l’exagerada xifra de 2.987 pessetes, la qual cosa demostra que, en l’anomenada època de l’estraperlo, hi va haver persones d’aquest poble que foren llançades i que varen saber aprofitar-se d’aquelles circumstàncies tan excepcionals i imprevistes.

L’any 1950 es va produir un canvi transcendental amb la instal·lació de l’electricitat a càrrec dels lampistes igualadins Lloret i Masmitjà, la qual cosa va representar un abans i un després per al vostre estimat poble.

Finalment vull constatar un fet que és comú amb molts pobles de l’Anoia, i és que el terreny de cultiu no és gaire fèrtil i gairebé tot és de secà, i que per guanyar-se la vida i poder subsistir, els seus habitants han de treballar de manera constant i intensa. Doncs bé, generalment els hereus de les cases i masies de pagès de Maians es quedaven a casa i es dedicaven al conreu de les seves respectives hisendes, però molts cabalers es traslladaven a Igualada, i treballaven en les indústries d’adobar pells, de teixits i de gènere de punt, i amb el seu incansable esperit de treball heretat de llurs coratjosos avantpassats, es guanyaven molt bé la vida per tirar endavant les seves respectives famílies. (...)

Bé, repeteixo la meva més cordial enhorabona a tots els que heu fet possible l’edició d’aquest llibre, testimoni fidedigne del vostre passat, que donarà a conèixer a les noves generacions de Maians les arrels més entranyables, riques i profundes del vostre poble.”

Cal esmentar que aquest llibre ha estat creat i editat íntegrament pels membres del Centre de Maians, d’una manera totalment artesanal, i que qui en desitgi tenir un exemplar, el pot adquirir posant-se en contacte amb l’entitat.


Es trenca una altra aspa d'un aerogenerador
El divendres dia 8 de gener d’enguany es trencà novament una pala d’un aerogenerador del parc eòlic Serra de Rubió. L’aerogenerador malmès és del terme de Castellfollit del Boix, i ja se li havia trencat una altra aspa el 26 de desembre de 2008. Amb aquesta ja és la cinquena que es fa malbé, fet que ha afectat tres molins, tots ells situats en el nostre terme. Sembla ser que les ruptures són degudes a un problema de defecte dels materials.

La sala vella de Castellfollit ja és propietat de l’Ajuntament
Recentment s’ha portat definitivament a terme la compra de l’edifici de la Sala Vella, annexionat a l’ajuntament. Aquest local, fins ara propietat de can Prat, havia estat un dels locals d’oci i de festes de Castellfollit, a l’igual que el Centre, però freqüentat per membres d’ideologies polítiques oposades.

Actualment el local s’ha de reformar, sobretot la teulada està en molt mal estat, i en un futur passarà a formar part de les dependències municipals i d’equipaments.

Festa de Sant Vicenç de Fontanelles
Un any més i per quart cop, el passat 24 de gener es va celebrar la Festa Major al Pla de Fontanelles.

Com cada any vàrem fer una missa a l’ermita de Sant Vicenç, un aperitiu, el dinar de veïns i ball de tarda.

El que té més èxit és el dinar i ens veiem obligats a dir a força gent que ja no hi ha lloc. En principi, el dinar és per als veïns del Pla de Fontanelles i els seus familiars i, si sobren places, per a veïns i amics més llunyans.

El nombre de places és limitat per l'espai de què disposem, ja que el patró, Sant Vicenç, s'escau a l'hivern i el dinar no es pot fer al carrer.

Per això demanem disculpes a tothom que se li ha hagut de dir que ja estava ple.

Donem les gràcies a tots el que d’una manera o altra han fet possible la festa i molt especialment a la família Casajoana.











Cap d'any
A Castellfollit vam entrar a l'any 2010 de la millor manera possible: amb un esplèndid sopar organitzat per la gent jove del poble de manera voluntària, però amb un resultat molt digne de subratllar. Era preceptiu anar amb alguna mena de barret, gorra o andròmina al cap i a l’entrar tothom era obsequiat amb una copa de còctel de cava com a benvinguda. Aquest era el primer dels molts detalls que van fer la festa exquisida, tant per les menges d'una excel·lent qualitat que es van servir, com per la presentació dels àpats, guarniment del local del Centre de Castellfollit i del parament de les taules. Al sopar hi van assistir més d'un centenar de persones i pensem que el problema serà l'any que ve, perquè de ben segur que s'hi voldrà apuntar una pila de gent. Caldrà reservar taula ben aviat. Felicitats a totes les voluntàries i voluntaris per la feina tan ben fet.

Carnestoltes
El 20 de febrer es va celebrar el carnestoltes pels carrers de la vila amb una bona colla de comparses molt animades.

Hi va haver disfresses de tota mena, però totes ben imaginatives i originals.

Després de la desfilada la festa va seguir amb un bon sopar al Centre al qual hi van assistir al voltant de 60 persones. Felicitem també els organitzadors d’aquesta sonada festa.

Recull de premsa:

“Albert Calvet, campió de la Copa Catalunya d'Enganxes
El passat dissabte 12 de desembre, el Club d'Enganxes i d’Equitació de Catalunya va celebrar el sopar de fi de temporada. En el decurs del sopar es van lliurar els premis de les diferents categories de la Copa Catalunya d’Enganxes 2009. L'Albert Calvet, el jove cotxer de Maians que representa el CEHIA i que participa amb els ponis Gallant i Bion, propietat de Manuel Morilla, va rebre el trofeu que l'acredita com a campió de la categoria infantil.”

(Publicat a L'Enllaç del 31.12.2009 i a la revista Hípica Catalana del febrer del 2010)

Defuncions:

En Valentí Claramunt Rosich, de cal Casals, va morir el 21 de gener de 2010 a l’edat de 71 anys.

En Josep Vila Moncunill, de can Vila, va morir el dia 22 de febrer del 2010 a l'edat de 98 anys.
Des de la redacció del Casma volem fer arribar el més sentit condol a les famílies.

Agenda

Diumenge 4 i dilluns 5 d’abril: actuació dels caramellaires per les cases del municipi

Dissabte 10 d’abril a la tarda: festa de les caramelles i trencada de guardioles a Maians

Diumenge 18 d’abril: aplec de caramelles a Salelles

Diumenge 25 d’abril: aplec de Sant Marc a Grevalosa

Divendres 30 d’abril: trobada de la ZER (Zona Escolar Rural) a Castellfollit. Hi haurà l'espectacle del bibliobús a les 10.30 h i moltes activitats relacionades amb les cultures del món. Els pares i mares de l'escola faran el dinar per a tots els nens i nenes de la ZER i a la tarda es farà, com a cloenda, un taller de danses africanes a la pista.

Dissabte 1 i diumenge 2 de maig: festa major de Castellfollit

Dissabte 15 i diumenge 16 de maig: festa major de Maians

Diumenge 6 de juny: festa de la Gent Gran a Castellfollit

Dissabte 19 de juny: concert de música a Sant Pere organitzat pels Amics de l’Art Romànic del Bages (per confirmar).

Dimecres 23 de juny: revetlla de Sant Joan a Castellfollit.

Dissabte 3 de juliol trobada nacional de bastoners a Montblanc.

Última hora
Nevada en ple mes de març
L’última nevada ha estat la més forta de la temporada. Aquest hivern ha nevat diverses vegades al nostre poble, però la del passat 8 de març, quasi a final de temporada, i amb el Casma ja mig enllestit, és la que ens ha deixat un gruix més important: més de dos pams. El fet que part de la neu caigués de matinada no va representar problemes gaire greus ja que ens va agafar a tots a casa. Les escoles ja no van obrir i tampoc ho van fer al dia següent, el dimarts. Mentre redactem la notícia, encara queda un munt de neu i les temperatures només fan que baixar.

ES DIU, ES COMENTA, SE SAP...

Els cants de la coral ja no fan ploure
Ara la coral ja no fa ploure. El passat dissabte 19 de desembre va ser el darrer dia que la coral va assajar al local de Santa Maria. La causa no va ser pas una inundació, sinó un petit incendi. El rebombori va ser tan gran, i les cantaires es van esverar tant, que va caldre avisar els bombers. La cosa però, es va quedar amb un ensurt. Aquell dia l'assaig es va acabar a l'ajuntament, i des de llavors segueix fent-se allà.

Obres de la C-37
Ja fa uns dies que han començat els moviments de terra per acabar d'una vegada i definitivament els trams que falten de la carretera C-37 entre Manresa i Igualada. Amb aquestes obres esperem no haver de fer tanta cua per entrar a qualsevol hora a Manresa, i que les corbes per anar a Igualada (que segurament continuarem fent) les fem sense tant trànsit. Mentrestant pagarem el peatge del trànsit dels camions per les obres.
Tot sigui per millorar la comunicació.


Guarniments de carrers
Abans de les festes nadalenques els dos pobles es van esmerar a engalanar els carrers i les places dels pobles. Mentre a Castellfollit imitaven els castellers per guarnir la part alta dels arbres, a Maians feien servir l'escala. En tots dos llocs, no sabem si per previsió del fred, els embolicaren el tronc.

El fred i el vent van ser un martiri per a sant Josep i la verge Maria dels pessebres, que més d'un dia van quedar ben enfarinats.

Fred, nevades i calefaccions que no acaben de funcionar
Aquest hivern està essent especialment fred: hem tingut múltiples nevades i algunes setmanes la temperatura no ha passat gaire dels zero graus. Per acabar-ho d'adobar, alguns dies la nova calefacció de biomassa no ha funcionat del tot bé i les escoles se n'han ressentit.
L'escola que ha passat més fred però, ha estat una de Manresa que va decidir venir a fer el Dijous Gras al nostre poble, i per no congelar-se varen haver de refugiar-se dins el centre.
Segurament amb el bon temps tot es solucionarà.

Trobada d'exalumnes
Fa dies que corre pel Facebook una possible convocatòria d’exalumnes de l’escola de Castellfollit. Pels que no sigueu assidus a la xarxa social, sapigueu que estan planejant fer un dinar amb totes aquelles persones que han passat per l’escola de Castellfollit, tant alumnes com mestres, però encara està per decidir el dia i en què consistirà la festa en si.
Apa, aneu-vos mantenint informats a la xarxa!


ESCOLA DE CASTELLFOLLIT I LLAR D'INFANTS "ELS GÍNJOLS"

“TIRO LIRO, TIRO LIRO,
TIRO LIRO, TIRO LA,
QUAN ARRIBA CARNESTOLTES
TOTS SORTIM A PASSEJAR”

I AIXÒ ÉS EL QUE HEM FET ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA I DE LA LLAR D’INFANTS. VAM COMENÇAR LA SETMANA AMB UNA SÈRIE DE CONSIGNES D’ALLÒ MÉS DIVERTIDES I ESBOJARRADES:
DILLUNS VAM PORTAR UN PINZELL PER PINTAR LA TANCA DE L’HORT. DIMARTS TOTS ANÀVEM DE COLOR VERMELL. DIMECRES, AMB PIJAMA. DIJOUS, AMB UN BARRET DIVERTIT. I DIVENDRES SEMBLAVA QUE ESTIGUÉSSIM ENMIG DE L’ESPAI!!! SOLS, LLUNES, ASTRONAUTES, MARCIANS, ESTRELLES... I APA, CAP A LA RUA, ACOMPANYATS DE PARES, AVIS I DE TOTHOM QUE S’HI VA VOLER AFEGIR. UNA FESTA BEN LLUÏDA I BEN DIVERTIDA!

I PERQUÈ AIXÍ CONSTI, US ENSENYEM UNES QUANTES FOTOS!

L’escola i l’entorn
Xerrada per explicar què és la biomassa a càrrec del Josep Rius

Dins del Projecte entorn, aquest mes hem rebut la visita d’en Josep Rius. Ens ha parlat de la BIOMASSA i ens ha fet cinc cèntims del procés d’extracció de l’estella per fer funcionar la caldera de biomassa de la calefacció de l’escola. Li hem fet moltes preguntes i en Josep ens ho ha explicat molt bé. Ens ha regalat uns fulls informatius per mirar amb els pares i mares i una bosseta d’estella. Hem après que la biomassa és una fórmula genial per reciclar també el bosc. Moltes gràcies, Josep!

El projecte entorn: “millorem l'hortet de l'escola”
Ja fa uns quants cursos que a l’escola Coll de Gossem tenim un hortet. Vàrem començar amb més il·lusió que idea i sort dels nostres alumnes, que tenien més coneixements que les mestres.
De mica en mica hem anat millorant i aprenent tots plegats, i aquest era el veritable objectiu: aprendre plegats.

I és que, fent hort hem après moltes coses: les més evidents, com plantar, cuidar la terra, el nom de diferents eines i diferents fruites i verdures… I les coses més subtils, com el valor de la pagesia, la importància de la terra, el miracle de veure créixer una planta i el compromís de tots i totes.

Aquest curs, mitjançant el treball cooperatiu, ens vàrem reunir tots plegats a l’escola: els nens i les nenes, les mestres i un pare, l’Antolín (que ha estat el nostre guia). La primera trobada va ser per elaborar un compromís: aprendre plegats (fins i tot el vam signar tots junts), i un objectiu: millorar l’hortet de l’escola.

El primer repte que ens vàrem proposar va ser fer una tanca per a l’hort, amb una porteta i tot! Vàrem decidir de quin color la pintaríem. Per votació va sortir el color taronja. També vàrem decidir fer uns cartells, muntar i engegar el compostador i muntar un reg automàtic amb un bidó on recolliríem aigua de la pluja per regar.

Hem d’agrair molt l’ajuda del Fidel que ens va regalar les fustes per fer la tanca i del Cecilio, l’avi del Nil de p-4, que ens ha ajudat a pintar i a muntar el bidó. També als nens i nenes i la mestra de la llar d’infants, que ens van ajudar a pintar. I sobretot, a l’Antolín, el pare del Gerard i del Lluc, que és el nostre súper monitor de l’hort.

Moltes gràcies a tots pel vostre esforç i col·laboració.

A mitjans de març plantarem alguna coseta (alguna escarola, enciam i fins i tot algun bròquil) i si passeu tot passejant prop de l’escola, el veureu. Recordeu: és l’hortet de la tanca taronja!

Us adjuntem unes fotos perquè pugueu veure tota la feina que estem fent...

Els nens i nenes de cicle inicial han fet d'escriptors i, com que hem començat a fer el projecte dels planetes, ens hem inventat dos contes relacionats amb aquest tema. Esperem que us agradin.
Els marcians

Els científics i els marcians

Hi havia una vegada uns científics que volien saber coses de l’espai. Volien construir un coet per anar a l’espai i van anar a comprar el material que necessitaven: gasolina, ferro, vidre, pintura, un volant, un fre, seients, un vàter... Quan ho van tenir tot fet van pujar al coet, es van lligar amb els cinturons i van enlairar-se de cop cap a l’espai.

Un dels científics va treure el cap per una finestra i va veure molts planetes, però no es va adonar que hi havia un forat negre amagat a darrere d’un planeta. Un altre científic va treure el cap per una altra finestra i va dir:
-Que no has vist el forat negre, despistat?
-No, no l’he vist perquè estava amagat darrere de Júpiter!

De cop i volta se’ls va acabar la gasolina i, xof, van caure dins el forat negre que de seguida els va xuclar.
­‑On som?- van cridar els científics.
Un marcià els va contestar:
-Esteu dins d’un forat negre, us ha xuclat igual que a mi i els meus amics. D’aquí no en sortireu.

Però llavors va passar una cosa molt estranya: el forat negre va fer un esternut i els va escopir per l’altra banda. Van aparèixer a la Terra, al mig de la pista de Castellfollit del Boix, mentre uns nens estaven jugant a futbol. Els científics van deixar pujar els nens dalt del coet i sort que no es va tornar a enlairar.

I aquest és el conte acabat dels científics i els marcians.

Gemma, Gerard, Núria i Zoe


Les pedres fluorescents de saturn
Hi havia una vegada uns científics que anaven a Saturn a investigar si la sorra i les seves pedres eren iguals que les de la Terra.
Un inventor va fabricar una nau espacial que es deia Xat 24 i els científics la van estrenar per anar a Saturn. A mig viatge en l’espai, la nau va començar a fer tentines i es va parar de cop. Llavors els científics, que estaven molt espantats, van sortir del coet en una nau de salvament i van arribar a Saturn.

Es van trobar una família de marcians de color vermell que s’havien escapat d’una galàxia molt llunyana. Els marcians parlaven d’una manera molt estranya i no els entenien, però els científics volien saber què deien. Per això tenien uns aparells per a les orelles per traduir el seu idioma. Els científics van preguntar als marcians d’on venien i els marcians van contestar que venien d’una galàxia que es deia Nyaquis.

Després d’una estona es van posar a investigar la terra de Saturn i van trobar una pedra fluorescent. Se la van emportar al laboratori de la nau per investigar-la. Van descobrir que a la Terra no hi havia res d’igual i van decidir tornar a buscar més terra del costat de la pedra. Van agafar-ne una mica i la van investigar. Van veure que hi havia pedres molt petites fluorescents que venien dels anells de Saturn.
Van decidir tornar cap a la Terra per ensenyar a tothom les pedres fluorescents de Saturn.

Els científics van explicar a tothom que havien conegut uns marcians vermells, però ningú els va creure.

Andrea, Eugeni, Joan i Pol



ESCOLA DE MAIANS

La biomassa

Treball entre els alumnes de cicle mitjà i superior de les escoles de maians i cabrianes

El bloc per comunicar-nos
Jo us parlaré del nostre bloc de la XTEC. Ara nosaltres estem treballant la biomassa, i amb la pàgina de la XTEC blocs hem après moltes coses sobre la biomassa.

Tots els éssers vius són també biomassa. També sabem que la biomassa és renovable, que hi ha calderes especialitzades en biomassa, en pinyols d’oliva, de préssec...

Al bloc també ens hem posat rols: economista, biòleg, tècnic forestal i periodista. I ens podem anar comunicant pel bloc entre tots els alumnes que fem el treball.

A mi m’agrada bastant, a vegades se’m fa pesat perquè és una mica difícil, però està bé.
L’adreça del blog és: http://blocs.xtec.cat/estudimedi/

A la pàgina web de la ZER Bages també tenim una mascota que es diu Zerbi, amb qui ens agrada jugar.
Salvador Peralta

El treball col·laboratiu
Treballem a través del Google docs, que és una aplicació del Google que ens permet treballar en el mateix treball al mateix temps, encara que estiguem a 40 km. És un document que es penja a la xarxa i tothom que hi té accés pot fer-hi modificacions.

El resultat de treballar amb aquesta aplicació serà una presentació que haurem fet els grups: llenya, pinyola, serradures, encenalls, closques.
David Argilés

La webquest
La webquest és una pàgina web que serveix per fer un treball en grup. Nosaltres estem treballant la biomassa amb una webquest que ha fet la Carme que es diu “Biomassa forestal, una energia alternativa”.
Les parts de la webquest són: introducció, tasques, procés, activitats, avaluació i conclusió.
La introducció ens resumeix què aprendrem, i ens fa una pregunta.
L’apartat de tasques ens diu la feina que hem de fer: un powerpoint sobre la biomassa forestal.
L’apartat de procés explica que hem de fer grups de quatre persones i que cada persona ha de tenir una tasca: biòleg, tècnic forestal, periodista i economista.
L’apartat d’activitats diu quines tasques ha de fer cada nen o nena i d’on ha de treure la informació.
L’apartat d’avaluació avalua com hem treballat.
La conclusió és que hem après coses de l’entorn i a treballar a través d’Internet amb persones de lluny.
L’adreça de la webquest és http://www.xtec.es/centres/a8056730/introduccio.html
David Martí

Els grups
Els alumnes de l’escola de Maians i de Cabrianes estan fent un treball sobre la biomassa. Estan organitzats en 5 grups diferents de 4 persones cada un, barrejats de les dues escoles (Cabrianes i Maians). Cada persona de cada grup té un rol:
El tècnic forestal, buscar informació sobre la biomassa que trobem al bosc.
El biòleg, buscar informació sobre la biomassa des del punt de vista de la biologia.
El periodista, buscar notícies sobre la biomassa.
L’economista, buscar informació sobre empreses i el seu benefici.
La informació que troben la poden enviar els alumnes de Cabrianes, i també la poden explicar a tots els alumnes de Maians.
Roser Torrallardona

La biomassa
La biomassa és renovable. Des d’un punt de vista biològic, la biomassa és tot el que és o era matèria viva. Des d’un punt econòmic és biomassa la llenya, la pinyola, les closques, les serradures, etc. La llenya es fa a trossos i en surt l’estella. Dels troncs també se’n pot fer paper.
Enric Margarit

Per cert, sabeu la resposta a aquesta pregunta?
Per què deien, abans, que la llenya escalfava tres vegades?


El teatre a l’escola

Des del gener tots els alumnes de l’escola de Maians hem treballat el català inventant unes obres de teatre.

Les obres les hem inventat a partir d’algunes cançons de la coral de Castellfollit del Boix: Laura, Isabel i L’emigrant. Cada obra ha estat inventada per un grup d’alumnes. Abans d’escriure-les hem pensat en grup quins eren els personatges i de què anava cada obra, i ho hem escrit en un full en brut. Després hem escrit les obres a l’ordinador. Aquest treball ens l’ha proposat la mestra de pràctiques.

Inventant les obres hem après com són les obres de teatre i a treballar en grup.

A les obres que hem escrit hi surten tots els nens i nenes de l’escola de Maians. Les obres es titulen Laura, que ve de la cançó Laura; La dama, que ve de la cançó Isabel; i Pàtria del meu cor, que ve de la cançó de L’Emigrant. Un cop acabades les obres les hem llegit i les hem posat en comú. La dama tracta d’uns reis que volien casar la seva filla i li va tocar casar-se amb un home que no li agradava. Després la filla es va escapar i quan va tornar es va casar amb un cavaller. La Pàtria del meu cor tracta d’un noi que se’n va a viure a un altre país, s’enyora i torna.

De les tres obres creades dues són modernes, però una és mig moderna i mig antiga.

Un cop escrites i revisades les obres, les hem estudiat per poder-les representar. També hem preparat les escenes: decorats, música, imatges i vestuari.

Durant un mes hem estat assajant durant els dimecres, tot millorant la nostra representació.

Assajant i representant les obres hem après a memoritzar, a no tenir tanta vergonya davant el públic i també a expressar-nos millor.

Les obres es representaran el dia 24 de març d’aquest any al centre de Maians, a les tres de la tarda, aproximadament. Està obert a tot el públic.
Els autors i actors de l’obra són: el Jorge, el Salvador, la Judit, el David, el David, la Roser, l’Enric i el Salvador.
Jorge Garcia, Judit Sellarès i Salvador Torrallardona

Dibuixos dels nens i nenes de l'escola de Maians

La cursa

75 ANIVERSARI DEL CENTRE AGRÍCOL RECREATIU DE MAIANS

El dia 19 de desembre es van celebrar els 75 anys de l’entitat amb la presentació d’un llibre que recull tots aquests anys, des de la seva construcció fins al dia d’avui.

A l’acte vam comptar amb la presència d’en Joan Tardà, diputat al Congrés de Madrid i portaveu d’ERC; també amb en Magí Puig, historiador i gran coneixedor de Maians i de la seva gent; i en Celestí Rius, alcalde del municipi i soci de l’entitat.

Tal com ja vaig fer en aquell moment, voldria remarcar l’esforç, l’interès i les ganes de fer aquest treball de tota la gent que s’hi va involucrar, tant els veïns més grans del poble, recordant anècdotes, aportant documents molt antics i molt ben guardats de la seva construcció i el seu funcionament, i dels més joves que ho han fet possible. Més que un llibre serà un record per a les noves generacions que sabran el passat i el present d’aquesta entitat per continuar tirant-la endavant molts més anys.

Crec que arribar als 75 anys amb l’estat que es troba l’edifici del Centre ha de ser un orgull per a Maians i tot el municipi. Dotar-lo de continguts és cosa de tots.

Jaume Calvet


Fe d’errades

Des de la junta del Centre volem demanar disculpes al Joan Tardà de can Valentí per la nostra omissió a l’hora d’incloure’l en el llibre en l’apartat de persones que hi van col·laborar. En Joan va assistir a la trobada prèvia que es va celebrar amb les persones més grans per recordar la història i també va aportar documents.

La junta

Dibuix original de la façana del Centre Agrícol Recreatiu. Autor: Jaume portals (1933)

LES NOSTRES PARRÒQUIES

Hem acabat l’hivern amb molt fred, pluja i neu. Les nostres parròquies tornen a posar fil a l’agulla tot deixant enrere les festes nadalenques. Com cada any, vam celebrar plens de joia el naixement de l’infant Jesús nascut de mare verge, la Immaculada Verge Maria. Ben aviat la veurem, com a bona mare, al peu de la creu durant els propers dies de Setmana Santa acompanyant el seu fill diví de la mateixa manera que moltes mares ploren acompanyant els seus fills fins al darrer moment en accidents a peu de carretera, en malalties o en casos de males companyies. A totes elles els arribarà el consol de la Immaculada Verge Maria que mai les deixarà.

Així arribarem a la Pasqua, dia de joia i d’esperança per veure acabades les guerres, la violència, la fam, la pobresa i la creació de llocs de treball que permetin a tothom viure dignament. De bon matí els cants dels caramellaires ens anunciaran l’esclat de joia de la resurrecció de Jesús. Tant de bo que tothom pugui participar en les celebracions que començaran el diumenge de rams i conclouran en la missa de les caramelles.

A totes les celebracions ens acompanyarà el pare Manuel Bogunyà, escolapi d’Igualada.
Francina Muntané

El calendari d’aquestes festes és el següent:

Diumenge de Rams: missa a Castellfollit a les 10.30 i a Maians a les 12.

Dijous Sant: a Maians a les 6 de la tarda i a Castellfollit a les 8 del vespre.

Divendres Sant: a Castellfollit a les 6 de la tarda i a Maians a les 8 del vespre.

Missa de Pasqua: a Maians a les 11 del matí.


LA VEU DE LA CORAL

Novament la veu de la coral es fa ressò en la revista Casma.

Durant la celebració de la missa del gall que es va fer a Maians, la Coral Flor de Boix va oferir aquestes nadales sota la direcció de la nostra directora Raquel Martí: En la nit més bella; El cant dels ocells; Cançó de l'estrella i El petit vailet

Tot seguit, com cada any, es va fer el sorteig de la llumineta de la coral, la qual va tocar a la nostra companya de cants Roser Bergós.

Pau Casals, amb el seu violoncel, va interpretar davant l'assemblea de l'ONU, el 24 d'octubre de 1971, "El cant dels ocells". La coral Flor de Boix va obsequiar a tots els assistents amb aquesta bella melodia en la nit de Nadal. Volem agrair a tots els músics totes les notes musicals espargides en aquesta nit tan especial.

"El cant dels ocells" interpretat per Casals a l'ONU i a la Casa Blanca segueix al capdamunt de l'espai simbòlic arreu de tot el món.

Us recordem que està a la venda l'auca dels deu anys de la coral Flor de Boix. Certament, un record molt emotiu on el passat ens ajuda a entendre el present.
M. Àngels Oliva